L’Agustí estava al laboratori amb les empremtes a la mà mentre pensava com reunir-se amb el possible assassí. Segons la història que recentment havia llegit sobre el mort, tot tenia un sentit, tot quadrava. Així doncs, va decidir que el millor seria buscar la casa. No sabia exactament on vivia ara, ja que la última ubicació que tenia sobre ell, era la casa en la que es va mudar juntament amb el seu pare per viure amb la seva nova familia.

Mentre l’inspector dinava, rumiava si ja estava al final de el cas, si anant a la mansió podria aconseguir la pista final. Tot aquest procés el tenia desconcertat, sense ni tan sols menjar un àpat sencer, inclòs nits que ni podia dormir. Finalment va deixar el plat sobre la taula, de la mateixa manera que l’havia començat i va agafar al cotxe, rumb a la mansió.



De fora, la mansió es veia gran, gloriosa i amb unes vistes a tot el mar mediterrani. El que es preguntava era si de dins seria igual de meravellosa o totalment el contrari. Després de estar gaudint de l’exterior, va picar el timbre buscant sort per si podia ser benvingut. Cinc minuts després, li va obrir la porta una senyora amb un aspecte peculiar a les demés dones de la ciutat. Amablement, la senyora el va convidar a entrar a l’interior de la mansió. Al entrar, es va sorprendre per el desordre que hi havia, res era com s’imaginava. Per fora semblava una casa neta, cuidada però per dintre era tot el contrari. No li va donar molta importància ja que hi anava a investigar sobre la mort de Guillem. La dona li va preguntar:

- Necessites alguna cosa?

- Sóc l’inspector Agustí, estic dins el cas de la mort de Guillem Gual. Sóc aquí perquè ser que ell va passar la seva infantesa en aquesta casa. En saps alguna cosa? -va dir Agustí amb un to coherent.-

- Ostres! Jo soc la seva mare, la Lola. Porto dies intentant contactar amb vostè, no ser molta informació però puc explicarte algun detall que potser no saps.

- Moltes gràcies Lola, ja pots començar! - va dir l’inspector tot decidit, i ansiós per saber el que li esperava.

- Bueno, suposo que saps la seva vida, pero el que no deus saber és quan als 18 anys va marxar de casa, pel fet de que no aguantava la pressió de casa, era un conflicte constant entre en Guillem i el seu germanastre Marcos. Quan es va independitzar va començar a tenir males influències, però seguia treballant de sastre l’ho qual el mantenia estable. Però de mica en mica, va caure en l’addicció de les drogues, fins el punt de que ni tan sols volia seguir treballant. Es passava els dies a casa drogant-se, sol o amb amics que també es drogaven. Nosaltres ens pensavem que vivia be, fins que per les vacances de Nadal el vam anar a veure i ens vam adonar que necessitava una ajuda professional. Vam deixar-ho tot per ell, vam començar a buscar psiquiatres, metges, centres de rehabilitació... Pero per ell era impensable deixar-ho. Deia que la droga el feia sentir-se viu, és sentia com si fos important per algú, ja que ens va dir que a casa l’ignoravem. Aquí va ser quan vam veure que potser no l’haviem tractat com es mereixia, vam adonant-se de que estavem sempre per en Marcos i que no haviem estat al seu costat tant com ell hagués volgut. Pero, per molt que volguesim canviar-ho, ja no podiem, ja havia passat.

Al cap d’un any de rehabilitació semblava que tot anava bé per en Guillem, s’anava recuperant i ja no consumia cap mena de drogues. Per altra banda, en Marcos va començar a tractar-nos, al seu pare i a mi, d’una manera que ell no havia fet mai, ens insultava i no ens feia cas en res del que li deiem. Un dia vam voler, juntament amb el seu pare, parlar seriosament amb ell. Ens va dir que últimament nosaltres estavem més canviats i li vam fer entendre que era perquè en Guillem necessitava la nostre ajuda, però quan parlavem d’en Guillem es posava gelós, ell volia l’atenció maxima. Tenia mania cap al seu germanastre, i no enteniem perquè.

- Últimament estaven bé? Creus que tenien algun contacte els dos germanastres? -Va dir l’inspector després d’estar una bona estona callat escoltant a la dona.

- La veritat és que no en tinc ni idea, de fet, vam deixar de tenir contacte amb en Marcos després de que ens adonéssim de la seva manera d’actuar cap en Guillem. Creiem que li haviem donat massa. L'últim com que vam parlar amb ell és quan el vam veure en el diari, una noticia parlava sobre ell i un grup d’amics que havien pegat a un jove, i el que ens va deixar més sorpresos va ser que, després de mirant-s’ho una bona estona, el meu marit i jo, vam veure que al jove al que van pegar en Marcos i els seus amics, era en Guillem, el seu germà. Vam decidir buscar a en Marcos perquè ens ho expliques i el vam trobar. En aquells moments, ara no ho ser, vivia en un pis a prop del d’en Guillem, el que ens va preocupar perquè no anés a casa seva i li fes més mal, pero vam parlar amb ell i semblava que ja se li havia passat, tampoc vam veure cap notícia més així que, vam deixar de pensar-hi amb el temps.

- Ostres! Això últim no ho sabia, lo de la baralla vull dir. No vaig veure la notícia - L’inspector va dir, amb una cara sorpresa.

- Doncs si, tot bastant raro, no m’ho imaginava d’en Marcos això. Necessites alguna cosa més, inspector? - va dir la dona, ja cansada de tant parlar.

- Ja m’has ajudat molt Lola, gràcies. Ja t'aniré informant.



L’inspector, ja a dins del cotxe, després del comiat amb la Lola, la dona que li havia resolt la part del misteri que no entenia, va somriure, sabent que tot allò s’acababa.