<div style=""text-align:" justify;"="">Em desperto. Pare ha mort. No puc creure-ho. Començo a fer la maleta sense saber on anar, no conec més enllà d'Heracleòpolis, però la ciutat es convertirà en un infern si el meu germà, en Phiops, és faraó. Agafo l'essencial; dos pantalons de lli, unes sandàlies, un parell de samarretes i el més important, la prova de què hi ha set ell. És per això que no puc continuar-hi més aquí, sap que la tinc i no pararà fins que la trobi i la destrueixi.
Em poso una capa amb caputxa, no puc deixar que em reconeguin, si no tots haurem perdut. La foscor de la nit es converteix en la meva aliada mentre descendeixo pels intricats passadissos secrets del palau que en algun moment vaig considerar llar. Cada pas que dono ressona en els corredors, marcant el ritme del meu cor, i ple de pors per ser descobert per algun guàrdia, tot i que em sento carregat d'ànsies. A mesura que m'apropo a l'exterior, la llum del començament del dia apareix, prometent-me a mi mateix que faré justícia per pare en algun moment.
Surto de palau sense que ningú em vegi, recorro els preciosos jardins amb les estàtues de pedra a la llum de l'alba, fins que aconsegueixo travessar la porta exterior. Ara queda el més difícil: no ser reconegut pels carrers. Amb la mirada fixa en l'horitzó, camino pels carrers encara endormiscats de la ciutat, ignorants del canvi que s'acosta. Cada pas que dono, cada carreró que creuo, fa créixer el risc que aguaita en les ombres; el risc de ser descobert. Cada un dels racons pels què paso es converteix en una etapa més en la meva fugida cap a l'alliberació.
Dues hores després, amb els murmuris matutins de la gent i la meva identitat davall la caputxa, estic a punt d'arribar a la sortida d'Heracleòpolis. A la llunyania i en contrallum veig una filera de gent retinguda per guàrdies reials. No és a ells a qui busquen, és a mi. Quan me n'adono, són cinc els guàrdies que m'apunten amb fletxes, sé que estic perdut.
– És ell –, diu un dels guàrdies.
– No podem matar-lo, sense ell la ciutat estarà perduda –, li contesta un altre guàrdia reial. Per què em defèn? És què sospiten d'en Phiops ells també?
– Això ja ho veurem –, li respon un d'ells. D'un moment a l'altre, em pega un cop al cap i caic inconscient a terra.
Em desperto atordit i obro les parpelles amb cautela, enfrontant-me a una penombra que envolta cada un dels meus sentits. Recupero la consciència lentament mentre els meus ulls s'ajusten a la foscor que m'embolica. Em trobo tombat en un estret llit de pedra, mentre un fred subtil recorre la meva pell, està clar que estic a alguna mena de passadís subterrani, que, curiosament, em recorda als de palau.
Intrigat i encara atordit, m'incorporo i m’asseguro encara més que estic en el que és un túnel antic, tallat en la roca amb les parets rugoses i il·luminades per torxes intermitents, on hi ha escrits jeroglífics que narren el judici final a què totes les ànimes s'han d'enfrontar després de la mort:
Osiris. A mesura que avanço, el so dels meus passos ressonant en la pedra afegeix una tensió a l'atmosfera, acompanyada d'un pur silenci que representa secrets a veus.
Finalment, després de seguir el meu instint, arribo a una sala amagada, il·luminada per les mateixes torxes que les rugoses parets, que revelen una assemblea de guàrdies reials. Les seves mirades es troben amb la meva, i en aquest instant, sé que he estat portat a aquest lloc per raons més grans de les que imaginava. La sala, emana una sensació de propòsit, determinació i lleialtat.
– Bon dia, Asim. Han passat tres dies des que et vam portar aquí —. Diu el guàrdia que em va deixar inconscient, trencant la tensió.
Mentre pronúncia aquestes paraules cada lloc del meu cos es creix en ràbia i em llanço sobre ell.
– Espera! –. Diu un dels guàrdies que no havia vist abans. – Hi ha una cosa que has de saber primer: en les teves venes corre la sang de la veritat, i a les teves mans està el destí d'una revolució silenciosa. Ets el líder que la història necessita; el teu germà pot ser el faraó, però tu, tu seràs la veu que trencarà el silenci de la seva crueltat. Sabem que saps el que ha fet i, per això et preguntem: vols formar-hi part o vols ajudar-nos a revelar la veritat?
