Hi havia alguna cosa inquietant en un cos tocat per la màgia. La majoria de les persones notaven primer l'olor: no la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua. Pocs percebien també un calfred en l'aire. Una aura flotant sobre la pell del cadàver. Com si la mateixa màgia encara estigués present d'alguna forma, observant i esperant.


Viva.


En Xavi, un adolescent que vivia en un petit poble de catalunya, era un adolescent humil vivia en un pis, sol amb la seua mare. La mare tenia problemes econòmis . Cada vegada li costaba més pagar el pis en el que residien. Des de que el pare no hi era en Xavi i la mare no viuen de la mateixa manera.


Un dia en Xavi arriba del institut y troba a la mare damunt la taula plorant. Ell s’acosta a ella i li

pregunta:

- Que et passa mare?

- Que ens volen enbargar el pis .

- Que dius !

-I ara que farem? respon al.lucinat i asustat.

La carta diu que per demá hem de desallotjar-ho. En Xavi puja immediatament al seu dormitori i comença a recollir i empaqueta les seues coses. En tot això troba una carta que el mateix havia guardat en un calaix. La carta era del seu pare. Li havia donat feia molts d’anys quan encara vivia. La va donar un dia y li va dir que l’obrís no més quan estigués en un moment complicat.

En Xavi pensa, respira, procedeix a obrirla i la llegueix. “ Hola Xavi, t’escric aquesta carta per les dues persones que més estimo, tu y la mare. Sé que quan estiguis llegint això jo ya no estaré. Per això diros que estat pensant aquests dies quina serà el vostre futur sense mĺ. Si ja tenim problemes a final de mes no tinc ni que ni imaginarme la teva mare sola. Per això en aquesta carta us deixo la ubicaciò d’ una casa en un ranxo dels Estats Units i diners suficients per viatjar i instalar-vos allà. Esper que així estigueu millor. Una abraçada i gracies per la vida que meu donat”.

De seguida va baixar correguent a avisar a la seva mare per llegir la carta i commocionada de tristesa y alegria.

-Be, que no es parli més. Demà partirem als Estats Units.


El viatje no va ser molt gradable i fàcil, però fins i tot varen arribar. Des de l’aeroport varen agafar un taxi per anar a la localitzaciò de la casa. Després de molt de temps per fi varen arribar.

-Que es això ? Varen preguntar tots dos a la vegada.

No hi havia res. Solament una gran esplanada abandonada. Igualment varen baixar del taxi y van decidir avançar. Després de pasar molts minuts entre el gran bosc varen arrrivar a una morada mitjà destruida y allà es contemplava un casetó enormement gran. Era vella amb un color negre com el carbó i donaba una mica de por. La mare s’ acosta a s’ha porta disposada a pasar dins però no tenien claus. Tot seguit això apareix caminant un senyor ben vestit.

-Hola, bon dia. Son vostés els familiars d’en Sebastià Gudayol?

-Si, jo soc la dona i aquest el seu fill.

-I vosté qui és ? Va respondre la mare estranyada. Perdoneu que no me presentat. Jo soc Maximilià, l’amo d’aquestes terres i de la casa. Vinc a entregar- lis els claus de la casa i a mostrarsela. L’home obri s’ha porta y els tres pasen a l’interior. En Xavi decideix explorar la casa per ell mateix i comença a recorrer l’ estancia. Tenia moltes habitacions, però ell es va fixar en una petita porta vella. Obri la porta i es troba que és una antiga biblioteca. Era molt polida. Les tres parets davant d’ell totes plenes de llibres, amb una escala molt llarga per poder accerdir als llibres més alts i una petita taula amb una cadira a un costat. En Xavi li agrada molt llegir i ficar-se en el seu món de fantasia. De seguida es va posar a buscar els llibres que més li agradaven. Va agafar alguns, els va deixar en la taula i quan va a posarse ha lleguir la mare li diu .

-Xavi, a lleure. El noi deixa els llibres allà i obedeix a la seva mare.


El dinar no era el mijor, ja que no portaven ni un dia allà i la habitació era pitjor encara. Era molt petita i solament tenia una còmoda, un llit que solament era un matalàs sense res més i una finestra en la que solament es podia apreciar bosc, bosc y més bosc. En xavi es va quedar mirant al sostre pensant en un parell de coses que no le acaben de encachar -Perquè el pare escribeix una carta deixant una casa en els Estats Units i diners, si sabia que en algun moment s’aniria… pero era nacesari escriure una carta… no prodria haver-ho dit abans… i per què justament la trobo y llegueixo ara… lo que si que es estrany es que la casa estigui tant lluny enmig de tants boscs i lo d’en Maximilià que ens estava esperarant amb les claus. Però com? Si no hem ni avisat i la casa portarà comprada sis anys més o menys. Demà, em posaré amb tot això.