Joan deia moltes coses. Tantes, que a vegades és difícil recordar-les totes. Encara així, evoque aquell temps en el qual encara vivia. En eixa època en la qual, vesprada rere vesprada, es dedicava a sermonejar-nos, una vegada i una altra. Parlava de princeses i de cavallers, fins i tot d'hidres. Tot per transmetre'ns el seu missatge, les seues idees, tan aparentment intrínseques a la seua manera d'expressar-se que quasi era impossible concebre un altre punt de vista. Sempre convencia als altres. Si tan sols haguera viscut més temps, hauria aconseguit qualsevol cosa sense cap frontera més enllà de la Lluna.



Li apassionaven les rondalles d'animals, més encara que les santes oracions. Algunes vesprades, hauria costat distingir-lo de molts altres grans oradors de l'antiguitat. Tremola Ciceró, perquè Cartago no va ser l'única en caure. El càncer s'emporta als millors. Àdeu al meu mestre, al meu escultor. Àdeu al meu amic. El meu gran amic. Pregue per la seua ànima, done resultat o siga en va, dia i nit. Pregue perquè no haja acabat en el purgatori, i molt menys encara en les profunditats del fred infern. També pregue perquè si hi havia alguna cosa de veritat en les paraules dels nostres predecessors, travessara el riu Estigia sense caure a les aigües de l'Avern. I no obstant això, m'és igual. Estiga on estiga, si està o no amb mi. Anys després encara segueix present entre tots nosaltres. El recordem i ho farem fins als nostres últims parpellejos.



Van ser molts els mesos de malaltia. Hora rere hora véiem com s'anava apagant igual que un ciri que s'està quedant sense metxa. La mort ens espera a tots, però que macabra és a vegades. Tots nosaltres, satisfets d'un amor filial trencat en miques per la més cruel de les situacions, ens guardàvem de trencar en plor. Bé, el véiem nosaltres a ell, a Joan, i quant desitjaríem ser aquell nadó que desconeix el que passa i oblida ràpid. Malgrat els nostres més durs esforços, es podia apreciar la penombra de l'aire des de la Gran Via al carrer de la Pau. El nostre mentor també ho notava.



Sempre ens havia transmès coneixement a través de les seues històries. En aquells últims temps van arribar a la lum les més millors i més ximples de totes. Lleons dominants, raboses astutes, corbs cobejosos... Va nàixer amb el do de la paraula. Al seu llit de mort, no va ser cap excepció. Ens va narrar la seua obra mestra, la seua reflexió vital, el seu últim missatge. Eixes van ser paraules que mai oblidaré, i crec que, com a aquell ja savi difunt, cap d’ells en eixe moment presents ho farà. Ens va parlar d'una mosca, d’una simple i insignificant mosca.



“Com es va crear el món? Per la voluntat de la Vespa. Qui ho habitava? La insignificança dels dípters i de les bèsties fumejants. Gran pregunta és el per què, i, encara així, sembla d'allò més banal. Al cap i a la fi, tot comença amb un ou. El més xicotet i nimi de tots. Un entre diversos milers. Després de la seua cuirassa es refugia un diminut ser que, inconscient d’allò que li envolta, difícilment rep cap calor parental i li ho deu tot a la gran figura del Sol. Oh, eterna bola de foc! Tant tardaven a fer eclosió, que va arribar a passar un dia sencer. Però com tot arriba, va arribar. Va eixir de l'ou, i es va regirar com a larva en el sòl, perquè no era una altra cosa a part d'això. Es va alimentar tan sols quan la seua mare, en la seua infinita bondat i a l'encalç de la llei divina, li proporcionava aliment amb la intenció que cresquera tan gran i tan forta com qualsevol altra gran mosca ho haguera pogut ser abans que ell. Copiosos van ser els dies que va romandre en aquell ideal estat. Dos, tres i fins a quatre llargs dies va tardar a formar la seua pupa aquell ésser de blancs lloms i escassa visió. Van actuar com dos rellotges sincronitzats. Una anava apuntant el cap, mentre l'altra apuntava les potes.



Quan la mare va veure a les seues dues últimes cries, no va poder fer una altra cosa que alegrar-se. Ella era tan vella, però tan, tan vella, que feia més temps que rondava aquest món que el que ningú més poguera recordar. N’havia criat molts, però aquesta seria la seua ventrada final, la que la veuria morir. Al cap i a la fi, ara ja sabia quins serien el seu hereus. Les dues mosquetes que es quedarien amb el niu en aquell vell tronc sec, doncs, com era costum, no era sinó l'última mosca qui realment se’n feia càrrec. En aquest cas n’eren dos, Pip i Pum, les quals van aprendre a volar. Van gaudir d'històries de tota classe sobre el passat familiar, de com feia ja moltes generacions els seus avantpassats havien aconseguit aquell lloc. Van engreixar cada mos que se'ls portava, preparant-se per a afrontar el destí una vegada arribaren a créixer prou.



Arribe un bon dia, d'eixos estivals en els quals el sol és capaç de rostir al seu objectiu sense fondre'l o atabalar-lo del tot, i només el calfa i l'acull en si mateix, en el qual a la fi els germans van eixir fora del niu. En la vorera, ja que, quina mare que es prea voldria perdre de vista als seus xicotets fills. Van jugar. Ai, quin joc van tindre! L'un s'amagava de l'altre i l'altre s'amagava de l'un. Es buscaven repetidament, però eren tan eficients en la seua tasca que Pip mai va ser capaç de trobar a Pum, ni Pum de trobar a Pip. Desapareixia ja el disc solar quan Pum va començar a cridar el seu germà, atés que no era altra que eixa l'hora a la qual havien de tornar amb la seua progenitora i amb les demacrades restes del que quedava dels seus parents més pròxims, els seus germans. Però Pum no trobava Pip. Com tornaria a casa sense ell? Els esperaven als dos i la responsabilitat de protegir-se era mútua. Va cridar fins a l'últim dels seus esforços, en una temptativa de localitzar al perdut. Però va ser un altre qui ho va sentir. Li aguaitava una criatura que mai abans havia vist, posseïa huit potes llargues i peludes, i una viscosa mandíbula capaç d'esclafar a qualsevol cosa. Ara les tornes estaven canviades. Pip va tornar a la surera, amb l'esperança de trobar allí el seu germà. Però no hi era. Què hauria sigut d'aquell que primer va traure les potes de l’ou? Què li va passar a Pum?”



Ací, Joan, va fer un incís i ens digué a ple pulmó i sense que ho esperàrem: −Salve la Vespa als bons i cuide les mosques!− En eixe moment, no sabíem encara, si emocionar-nos o plorar pels deliris del mestre. Foren els que foren els nostres pensaments, continuem escoltant.