CAPÍTOL II

En aquell instant vaig sentir el mateix que havia experimentat quan em vaig transformar en hàmster. Però… On estava? M’havia tele transportat en veure al papagai? Estava ja en casa?

Definitivament no estava en la meua casa, seguia veient com si tot fora gegant al meu voltant. En el lloc en què em trobava hi havia arbres, matolls i tota mena d’indicis que m’indicaven que estava en un camp, a més, al costat veia un bosc. No obstant això, en aquell paratge tan extens no veia a ningú, tan sols algun insecte volant per ací i un pardalet que de tant en tant apareixia volant davant meu. Em sentia tot sol i perdut, però sobretot estava decebut, ja que minuts abans havia estat convençut del fet que tot havia acabat i per fi havia tornat a casa, malgrat que la realitat fora ben bé diferent i resultava que l’aventura encara no havia acabat.

En un tres i no res van aparéixer davant meu un parell de conills.

— Amor meu, el coneixes? —Va dir el mascle—

— No, mai l’havia vist, pensava que era un dels teus amics. —Va respondre la femella—

— Ei! vosaltres, em podeu explicar on estic?

— No és obvi? Mira al teu voltant, estem en Mondragó.

— Ai mare! Què dius ara! Que això està a l'altre costat de Mallorca!! Jo soc de Sóller.

— Estàs boig? El que dius és impossible, com va anar un conill d’un extrem a l'altre d’aquesta gran illa?

— Ah d’acord, que ara resulta que sóc un conill, em sembla perfecte. A aquest pas acabaré sent fins i tot una puça —Vaig respondre amb ironia. Ja no sabia ni que pensar d’aquella estranya situació—

— De què parles? Vols dir que abans no eres un conill? —Van dir els dos a l’uníson confusos—

— Es tracta d'una història molt llarga i no em ve de gust contar-vos tot ara mateix, vull arribar a la meua casa el més prompte possible— «He d'anar a la pedra, potser si el torne a trobar en el lloc on el vaig veure per primera vegada em puga tornar humà altra volta, espere trobar-ho allí».

— Okay, no ens ficarem en la teua feina, però si vas anar tot sol vés amb compte amb els depredadors—

— D’acord ho intentaré, adeu.

— Doncs adeu, que et vaja bé— Es van acomiadar de mi—

Vaig fer mitja volta i vaig començar a caminar mentre pensava que anava a fer ara. On estarà el pardalet aquest que m’ha portat a aquest malson? Estava decidit a trobar a aquell papagai fora com fora. Però vaig caure que no sabia per on havia d’anar per a arribar a Sóller, li hauria d'haver-hi preguntat als conills on estava el nord-oest de l’illa. Així que abans de tot, devia trobar a algú per a preguntar-li. El meu viatge tardaria setmanes, però no tenia res millor a fer i no anava a quedar-me amb els braços plegats menjant herba.

Aleshores vaig anar cap al bosc i em vaig encontrar amb un voltor. Tenia la boca regalimant sang i quan vaig mirar cap als seus peus, vaig veure que tenia al seu costat un conill escampat en el sòl, sense vida. Estava menjant-se’l! Era negre com el carbó, era com si estigués vestit de dol. Portava un gran bec molt esmolat i tot cobert de sang. Açò em donava molt mala espina. Jo ara era un conill. I si em menjava a mi?

Vaig tindre tanta por que decidí no preguntar-li res, ja trobaria un altre per a demanar-li ajuda. Però quan em vaig girar pensant que no m’havia vist, vaig sentir al voltor a uns centímetres de mi, mirant-me fixament; en aquell moment la sang se’m va gelar, de seguida vaig eixir xiulant.

— Espera! On vas, em tens por?! —Em va cridar—

Em vaig parar de colp. Què voldria de mi?

— E-ee-em dius a-a mi? —Vaig quequejar—

— Sí, tu! Tan lleig sóc que te'n vas corrent? —Va dir amb ironia—

Em vaig quedar esbalaït, no sabia que dir.

— Pareixia que anaves buscant algú, però m’has vist i t’has escapat a tota pressa.

— És que t’he vist menjant el conill i m’ha entrat por. No em faces mal, per favor.

— De veritat has pensat que et menjaria? Si jo sóc molt bona gent. El meu nom és Ziggy i, jo, com a voltor que soc només menge animals morts, com és que no saps això!?

— Ai jo què sé, si ho haguera sabut no haguera fugit així. De totes maneres veure el conill així m’ha fet impressió.

— Bé, és igual, que no et faré res, queda’t tranquil. Ara bé, què necessitaves? Busques a algú en concret o què vols?

— Ah sí, tu saps per on he d’anar per arribar al nord-oest de l'illa?

— Ho sent molt però no. Espera que demane al meu amic. Diiggyy, on estàs, m’escoltes?! Vine’t cap ací.

De sobte va aparéixer un pardal negre, que era com una espècie d’ànec amb una cresta al seu cap, tenia una aparença més aviat peculiar.

— Mira conill, aquest és en Diggy, el millor corb marí emplomallat del món.

— Bona vesprada, encantat de conéixer-te. Abans de tot com et dius?

— Vicent. Però sent, que tinc pressa, per on està el nord-oest de l’illa?

— Ui Vicent, que dessaborit que ets. Has vist Ziggy, amb quines presses va aquest?

— Sí, sí Diggy, és molt avorrit.

— Per l’amor de Déu, em podeu dir ja la direcció o li he de preguntar a un altre?

— D’acord, d’acord —El corb marí em va assenyalar per on anar—

Em vaig acomiadar ràpidament i vaig prosseguir el meu camí. Portava caminant, o millor dit, fent bots durant quasi dues hores i mitja. Sentia que aquest bosc era interminable i a més, la foscor ja estava cobrint el cel, fins i tot portava ja uns minuts sentint sorolls que em feien tremolar, pareixien trepitjades d’algú i no podia evitar recordar el que m’havien dit els conills aquella vesprada. El voltor i el corb marí no havien sigut una amenaça, però tampoc podia descartar que em poguera trobar algú que sí que ho fóra, alguna serp o qui sap. Cada vegada escoltava més fort les trepitjades, però mirava al meu voltant i no veia res, cada minut que passava es feia més i més fosc. Per sort, després d’una estona vaig deixar de sentir sorolls i va ser llavors quan vaig preferir anar per un camí sense arbres i més aclarit per la llum de la lluna, així estaria més segur davant dels possibles perills. Estava ja més tranquil quan va aparéixer davant meua una rabosa. Comencí a tremolar com una fulla, i no vaig morir de por pels pèls.

— Tens fred? Que fas ací tan sol, és que no saps com de perillós que és estar deambulant així a la nit? —Em va dir la rabosa, mentre jo estava en shock—

De seguida vaig eixir corrent. El que em faltava, encontrar-me amb una rabosa. Ella començà a cridar-me, però jo estava tan sobresaltat que no vaig prestar atenció al que deia. Vaig estar corrent una estona, buscava qualsevol lloc on poguera amagar-me perquè a aquest pas no la despistaria mai. Sentia que en qualsevol moment m'alcançaria. Afortunadament vaig veure un forat on poder amagar-me. Em vaig quedar en silenci, però no va servir de res, m’havia vist. Per sort, quan va arribar es va aturar davant de l’amagatall.

— Per què has eixit corrent? Només volia ajudar-te.

— Tu mateixa m’has dit que era perillós estar tot sol a la nit. Normal que tinga por de tu.

— Si volguera atacar-te ja ho hauria fet, hauria anat sigil·losament per darrere teu i no t’hauria parlat com ho he fet, no creus? —Va fer un somriure tractant de convéncer-me—

— No em fie. Com sé jo que no em faràs res?

— Bé, doncs si no necessites res i vas amb aquest pla me'n vaig. —Va fer mitja volta per anar-se'n—

— Espera! De veritat no intentaràs menjar-me? —Li vaig preguntar desesperat. Potser si m’acompanyava em podria protegir, semblava bona gent i després de la por que havia passat tot sol durant la nit, em vendria bé un poc de companyia—

— Ara sí que vols ajuda meua no?

— No et poses així, és normal que tinga por.

— A veure què vols?

— Em podries acompanyar durant aquesta nit? No estaria de més un poc de companyia. Abans estava sol i estava mort de por.

— D’acord, però només aquesta nit, després cadascú anirà pel seu camí.

— Perfecte, moltes gràcies, però m’agradaria descansar un poc i després prosseguir el camí. Em vindrà bé la teua companyia per a poder descansar tranquil.

— D’acord, però en mitja hora et desperte.

Em vaig adormir, havia sigut un dia mogudet i havia de tenir forces per a seguir el camí. Em quedaven setmanes i setmanes de travessia fins a arribar a l’escull del papagai i acabar aquestes bogeries que m’estavem ocorrent.

— Aha!! Ja et tinc! Ara no podràs escapar de les meues urpes de cap forma —Va despertar-me la rabosa amb els seus crits avançada sobre mi—

— Mira que sóc ingenu, deuria d'haver-m'ho temut —Vaig dir en veu alta sabent que ja no tindria escapatòria. La meua última esperança era que algú vinguera a ajudar-me.

De seguida, la rabosa em va mossegar i atrapant-me per l’orella me la va arrancar d’arrel. Vaig témer la meua mort. Em feia mal tot el cos.

— Aaaahh, la meua orella! Maleïda rabosa! Com m’has pogut tendre aquesta trampa, bèstia sense escrúpols!?

— Deixa d’armar tant d'escàndol que com m’has caigut bé, serà breu i poc dolorós.

Ja està. Havia arribat el meu final. Potser si moria en aquella simulació animal, tornaria a ser un humà. Però durant tot aquest temps havia tingut tanta por de morir que no volia arriscar-me. Com anava a saber jo si açò funcionaria, si ni tan sols sabia que caralls estava passant. A més, només havia de tornar a Sóller i encontrar aquell papagai. Era una tasca simple, però m’havia adonat que la vida com animal no era tan fàcil com pareixia. No obstant això, ara no tenia altra alternativa. Tornaria a la meua vida normal o acabarien així els meus dies?

Just quan em donava per mort, endevineu que vaig veure. Efectivament, era el papagai. Què se suposava que anava a passar ara?

Vaig obrir els ulls. Segons semblava no havia mort. Ja no em feia mal res. Era ja per fi un humà? Ja ho veia tot més gran que abans i per un instant em vaig sentir alleujat, però d’alguna manera, hi havia alguna cosa que no m’encaixava. I ho vaig comprovar quan vaig veure’m reflectit en un toll d’aigua davant meua. Increïble, ara resultava que era una pantera. No sabia si alegrar-me perquè no havia mort o deprimir-me perquè açò no havia millor acabat.

Ja estava esgotat, només se m’ocorria dormir fins que algun dia màgicament apareguera el papagai com havia passat fins ara i així despertar en el meu cos. Però preferí fer un últim esforç. Com no se m’havia ocorregut abans preguntar als animals aquests si coneixien al papagai?

De cop i volta vaig escoltar unes veus que provenien a sobre meu, dels gegants arbres que cobrien la selva. Doncs aquell era el meu moment per preguntar sobre el papagai.

— Hola? M’escolteu?

— Sí, qui ets tu? —Vaig vore com una pantera com jo baixava de l'arbre—

— Sóc nou, però no li doneu importància. El que vull preguntar-vos és si coneixeu a algun papagai o si heu vist passar algun prop d’ací.

— No, no tinc ni idea del que parles. Nala, tu saps de què parla aquest? —Va dir dirigint-se a una amiga seua—

— No, però si no tens pressa guapo, pots quedar-te i explicar-nos el que busques —Deia l’amiga—

Quan vaig mirar cap a ella, vaig vore que portava un abric de pell de zebra. Em vaig quedar perplex, però a hores d’ara ja no em sorprenia massa qualsevol d'aquests deliris.

No vaig tindre temps ni d’assimilar el que acabava de veure que aleshores va passar volant per davant dels meus nassos el tediós papagai.