De sobte, vaig pegar un bot del llit, espantat per la terrible escena que havia presenciat als meus somnis. Em vaig sentir molt alleujat al saber que tot havia estat un somni, però també molt estranyat, ja que recordava cada petit detall, cada persona i cada partícula d’aquella xocant essència que penetrava el meu nas, ho recordava tot menys aquell misteriós cadàver tirat al terra just davant l’estàtua.

Tot el que havia somiat havia tengut lloc al meu poble, una petita vila a la vora del mar, amb una història que s’estenia molts de segles enrere. Al centre d’aquest, estava situada la majestuosa estàtua coneguda com a Bellerose. Representava una preciosa dona subjectant una rosa, dirigint la seva mirada cap a l’oest, just on es pon el Sol. Totalment esculpida en marbre blanc, malgrat tots els anys que havien passat, la figura seguia completament intacta. Com si el pas del temps s’hagués oblidat de la seva presència.



Quan em vaig reincorporar, podia observar que entraven uns dèbils raigs de claror per la finestra. Amb diligència, em vaig vestir i vaig sortir per respirar el característic aire fresc amb una essència marina que sempre hi havia al matí.



Vaig caminar cap a la plaça central, i a mesura que m’apropava al Bellerose, una inquietud començava a fluir pel meu cos, cada vegada més i més intensa, no sabia si era simplement la por que el que havia somiat es materialitzés o era un factor extern a mi. Finalment, vaig arribar, situat davant l’estàtua, em vaig quedar mirant-la embadalit uns quants de minuts fins que de sobte, em va arribar una olor particular, no sabia d’on venia ni per què, però tenia la sensació de ja conèixer-la. Inesperadament, em vaig adonar que era exactament la mateixa olor que hi havia al meu somni.



Se’m va posar la pell de gallina i vaig començar a suar, mirant a totes bandes, intentant trobar d’on venia, però tots els meus esforços varen ser inútils. Espantat, vaig sortir corrents de la plaça. Sentint com alguna espècie de presència era al meu darrere, la curiositat i la por bategaven dins meu. Vaig accelerar el pas, però aquella sensació persistia, com una ombra que em perseguia silenciosament.



Arribant al carrer principal del poble, vaig girar una cantonada desitjant deixar enrere aquella estranya sensació, però la presència no feia més que intensificar-se. Les antigues i estretes cases que m’envoltaven pareixia com si em miressin, observant la meva fugida, sentia que en qualsevol moment aquells murs començarien a moure's i esclafar-me fins a morir.



Quan vaig arribar a la costa, em vaig tombar a la sorra amb els ulls tancats i respirant profundament la brisa marina, intentant dominar les meves emocions i espantar d’alguna manera aquella presència. Però no, no va desaparèixer, tenia la sensació que seguia allà mateix, observant-me. Una ombra indescriptible, inaudible, però sense cap dubte present, com si fos una part viva del meu propi ésser.



Sense més opcions, vaig decidir encarar aquella inusual sensació. Girant-me amb molta decisió, només vaig veure la tranquil·litat de la costa, com si no hagués succeït res. Vaig intentar donar-li una explicació, però mirant al meu voltant, no hi havia res fora de l’ordinari, cap ombra visible ni cap olor palpable. Potser la meva imaginació em va jugar una mala passada aquell matí, mantenint una vigilància ansiosa a tot el que passava al meu entorn, vaig tornar a pas tranquil a la vila mentre les imatges del somni i el sentiment d’aquella presència rondaven la meva ment. Tot semblava haver tornat a la normalitat, però una inquietud persistent seguia al meu interior.



Vaig entrar a la petita vila i per sort o per desgràcia, res era fora del corrent, la gent del poble continuava les seves activitats quotidianes. Les converses al mercat, el so de les ones, tot semblava com abans, però jo sabia que alguna cosa havia canviat. Mentrestant, la presència d’aquella ombra va desaparèixer totalment. Vaig decidir que ho mantindria tot en secret, no volia que els veïns pensessin que havia caigut en la bogeria.