Al nen petit, que havia estat tot el vol plorant, semblava que les llàgrimes se li haguessin secat. Deu ser del fred de la ciutat que les llàgrimes es tornaren com pedres de gel.



Vaig mirar per la finestra, mentre esperava amb ànsies per aixecar-me. En ella només veia el reflex distant d'una estrella. Al principi, vaig dubtar. Després, la llum va esvair-se.



Amb les portes obertes, entrava el vent amb sabor a mar. A la senyora de la fila de davant se li van entelar les ulleres. Una espècie de boira freda inundava l'arribada.



"Que potser a Alemanya és una hora menys, com a Canàries?"



Portàvem una bona estona esperant, semblava que els passatgers no avancessin, estaven clavats a terra, com les flors, quan estan acabades de plantar a la primavera. La suor em queia del front a una velocitat ni massa lenta ni massa despresa. Em va semblar sentir el cant d'una sirena... Vaig esclafar de nou el cap a la finestra, sentint la frescor dels vidres i la tremolor dels respirars de tota aquella gent, que semblàvem una manada d'animals exòtics i salvatges; micos, zebres, serps i lleons. Per un moment, entre la boira, blava però transparent, va aparèixer la silueta llunyana d'un mariner, que demanava ajuda. Buscava la llum del far.



La senyora que tenia davant, va obrir una ampolla d'aigua. Vaig escoltar el "clic" del tap, que es va quedar dins meu en bucle, com unes 43 vegades, si no ho vaig comptar malament. Just quan estava acabant de comptar, la massa es va començar a bellugar, o això vaig creure, fins que em vaig adonar que un senyor gran, que no tenia la bufeta massa fina, per a resistir més a la llarga i misteriosa espera, va fer apartar d'un en un, com si es tractés d'un espectacle de ball, tots els integrants de la línia, per poder arribar al lavabo, que estava a l'altra punta de l'avió. Me'l vaig quedar mirant, tenia la mateixa cara que el mariner que havia vist abans a través del vidre... Em vaig eixugar la suor, de nou, i vaig aclucar amb tota la meva força els ulls. Quan els vaig tenir oberts l'home gran ja no estava...



Al ritme dels tambors, vam anar fent passets cap a la sortida. Era com un ritual; i a cada nota s'encenia una pantalla o dues. La gent estava avorrida i els telèfons mòbils començaven a infectar als més dèbils i també els més joves de la manada.



Quan l'aire marítim de Barcelona bufava fort, entrà una espècie de calfred, entre les escletxes de les finestres i la porta oberta, dins la roba, que em traspassava la jaqueta i se'm colava pels cabells, que he heretat la mare i tinc molt fins i despentinats. Notava que poca gent s'immutava, l'encesa de les llums de les pantalles augmentava, i volia saber quina hora era, però no vaig agafar el meu mòbil, no volia ser una infectada més.