Hola, em dic Ona i aquest llibre no serà una història qualsevol, de les que escoleu sovint. De fet, serà la nostra difícil història.
Tot va iniciar-se en una nit plujosa, tot era envoltat per la foscor, i només es percebia el so de les gotes de pluja caient sobre el sostre d'una casa en un petit poble de l'Alt Empordà.
Aquella nit, va succeir un esdeveniment horripilant que va deixar un buit immens a la família i a tot el poble. Justament aquell vespre marcava la fi de les vacances dels meus tiets Adrià i Berta i els pares de la meva cosina Tina. Tornaven amb retard, i tant jo com els meus pares Joan i Carme, vam optar per esperar la seva arribada al poble, ja que tenia moltes ganes de veure'ls. Després de les hores que van passar des de l'última trucada que vam rebre, informant-nos que arribarien al voltant de les deu de la nit, vam intentar tornar-los a trucar, però els seus telèfons no donaven senyal. Per això, vam decidir anar a dormir ja que ja era molt tard i l'endemà teníem escola.
Com cada matí, em vaig aixecar amb l'esperança de retrobar-me amb la meva estimada cosina a l'escola, però vaig descobrir que no hi era. Després de les classes, vaig córrer cap a casa, esperant trobar el meu plat preferit, macarrons a la carbonara. En arribar, vaig veure els meus pares pàl·lids i amb llàgrimes als ulls.
- -Què ha succeït? Teniu un aspecte molt afectat", vaig preguntar als pares de la Tina.
-Tenim una cosa a dir-te...", el meu rostre va experimentar un canvi sobtat.
Va créixer un silenci incòmode que va durar uns minuts fins que es va trencar amb la notícia més desoladora de la meva vida. "Aquest matí, quan marxaves cap a l'escola, vam rebre una trucada inesperada de l'Hospital de Figueres."
Immediatament, vaig imaginar el pitjor i les llàgrimes van començar a recórrer els meus pòmuls.
- -Com t'imagines, és sobre els teus tiets."
-Què els ha passat?" vaig preguntar.
-Van patir un greu accident ahir a la nit; els teus tiets han perdut la vida."
-I la Tina? On és? També ha mort?" vaig preguntar, plorant i sentint-me devastada per la pena.
- La Tina ha sobreviscut i hem de recollir-la a l'hospital", van respondre els meus pares amb una profunda tristesa.
Vam dirigir-nos a cercar la meva cosina Tina. Ella es trobava en una sala amb la doctora Martínez, plorant i amb ratllades al rostre a causa de l'accident. Vaig apropar-me corrents per abraçar-la i li vaig dir:
- -“Tot estarà bé; ho sento molt. Sé que et serà difícil d'oblidar, però comptaràs sempre amb la meva ajuda."
La Tina em va mirar i em va oferir un somriure tènue, amb els ulls plorosos. Vam retornar a casa i la vam instal·lar a la seva nova habitació, ja que ens van informar que se quedaria amb nosaltres.
Uns anys van passar i jo ja havia complert 18 anys, mentre la meva cosina Tina en tenia 21. Des d'aquells dies, tot va canviar radicalment; la nostra relació, tant amb mi com amb els meus pares, va experimentar una transformació profunda. Tina es va convertir en una persona molt diferent, aïllant-se del món. Es tancava a l'habitació i passava tot el dia sense comunicar-se amb ningú. Tot i que érem conscients que no ho estava passant bé, respectàvem la seva privacitat i evitàvem molestar-la.
Els dies es convertien en mesos i els mesos en anys, però la Tina continuava sense voler parlar amb ningú. Mantenia una relació peculiar amb els seus pares, als quals imaginava i amb els quals es comunicava en solitud durant les nits. Intentàvem comprendre-la, preguntant-li amb qui parlava, i ella ens explicava que eren els seus pares, que els trobava molt a faltar. Cada passeig pel poble esdevenia una experiència emotiva per ella; els veia per tot arreu i les llàgrimes ràpidament inundaven els seus ulls. Això feia que evités sortir i participar en activitats, ja que tot li recordava als seus éssers estimats.
Així va ser com la Tina es va allunyar progressivament de la nostra família. Malgrat els nostres esforços diaris per fer que se sentís còmoda, les seves ganes de fer res eren pràcticament nul·les. Després de molts intents infructuosos, vam decidir deixar-la en pau, ja que no érem capaços de trobar una solució. Tina sabia que, per qualsevol cosa, havia de recórrer als meus pares, ja que, malgrat no ser-ne els seus pares biològics, eren els seus pares actuals.
Un matí, em dirigia cap a la seva estança per lliurar-li el seu esmorzar, com acostumava a fer cada dia, tot portant-li el menjar al llit. No obstant això, aquesta vegada, ella no hi era. Vaig suposar que potser havia sortit sola per fer una passejada, i que ja ho havia comunicat als meus pares. Vaig continuar amb la meva rutina diària fins que, al tornar per lliurar-li el sopar, encara no hi era. La meva preocupació va créixer, però vaig decidir no molestar els meus pares, ja que aquell dia treballaven fins tard.
Vaig aixecar-me d'hora l'endemà i vaig trobar els meus pares acompanyats de policies que rodejaven la nostra casa. Amb un bostezament, vaig preguntar adormida:
La meva mare, amb veu preocupada, va respondre:
- -La teva cosina..."
-Què li ha passat a la Tina, mare?" vaig preguntar.
-Ha desaparegut," va dir ella.
