F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Festival (AngelMartinez)
Escola La Salut Sabadell (Sabadell)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)
Capítol 2:  Un carnaval paradòxic

Empal·lideixo, em tremolen les cames i noto la freda sensació de les gotes de suor recorrent el meu cos. Per primera vegada en la meva vida, temo per la meva seguretat de forma desesperada.



Esquerra, dreta, esquerra, dreta, sense parar, els cotxes queden darrere nostre mentre que nous apareixen a l’horitzó. El velocímetre marca 230 km/h. Reuneixo totes les meves forces per dir amb un fil de veu.



“Agustí, estàs segur que és bona idea anar a aquesta velocitat?”



“Tenim pressa, no? Deixa de perdre el temps i mira el mapa, cap pista?”



Quan aconsegueixo recuperar-me de l’impacte inicial, cerco entre els diversos papers a la guantera del cotxe fins a trobar-lo.



“Hi ha tres creus de color vermell: al carrer, a la pista de bàsquet i a un edifici en obres al costat del pavelló.”



“I l’assassí?”



“Això mateix m’agradaria saber.”



“A veure... imaginem que tens un macabre sentit de l’humor i fas un recorregut pel qual vols que passem, on et posaries?"



“A un punt on es pugui veure tot el recorregut.”



“Correcte, llavors, on està l’assassí?”



Començo a girar el mapa en cerca de la perspectiva correcta fins a arribar a una conclusió.



“Al lloc més alt possible dintre de la facultat de psicologia.”





Arribem a la proximitat de la Universitat i baixem del cotxe per a trobar una vista inoblidable. La nit s’ha fet dia pels incomptables llums i tota mena de colors pinten l’escenari davant nostre. La gent emplena els carrers, tots amb robes i disfresses tan variades i extravagants que avorrida qualsevol altra indumentària.



En mig d’una llarga admiració del paisatge que ens envolta, l’Agustí torna a si mateix.



“No hi ha temps d’emmirallar-se amb les festes de la joventut, hem de posar-nos en marxa.”



“Tens raó, un carrer més endavant a mà dreta i tot recte trobarem l’edifici.”



Ens posem a caminar i, com si una competició a l’estranyesa s’estigués desenvolupant, les sorpreses no deixen d’assaltar-nos, des dels edificis fins a les persones, ningú vol perdre. Perruqueries en silenci, lladres fent la declaració de la renda, bombers encenent focs, obrers desfent cases, la llista de paradoxes continua fins que arribem a la nostra destinació.



Un home vestit de manera formal es troba davant de la porta de l’edifici menjant-se un entrepà, al seu costat, un cartell.



[Vigila amb el bàrbar!]



La normalitat de la situació dintre l’entorn em preocupa, però després de valorar les diverses vies de fuita al meu voltant, començo a parlar.



“Bona nit, podria deixar-nos passar a dintre l’edifici si us plau?”



“Ho sentu, ara mateix tinc les mans llenes amb el meu bocadillu.”



Em porta una estona recuperar-me del xoc produït per les seves paraules i una altra per a entendre-les.



“Seria tan amable de deixar-nos passar una vegada que hagi acabat?”



“Si quisiés ir-me al paro, si no, necessites un pase per entrar.”



Cada paraula se’m clava a l’oïda com un ganivet, lentament, desxifro el seu significat i continuo amb la conversa.



“I on es pot aconseguir un d’aquests?”



“Els filòsofs et poden dar un, però vigila, et pot llevar un buen rato aconseguir-lo, son uns tipus molt rars. Estan a l’edifici de les dents aquí al lado.”



“Moltes gràcies.”



Ens dirigim cap a la clínica odontològica amb rapidesa, encara sense acabar d’entendre les paraules del bàrbar i les seves implicacions.





L’edifici de color beix es troba desert de persones en un radi de deu metres, uns pocs fanals han sigut afegits als ampits de les finestres per il·luminar les proximitats d’aquest, una vegada a dins, l’ordre material contrasta amb el desordre presentat pel grup dels filòsofs.



A sobre d’una taula hi ha un home vestit amb una túnica imitant l’estil de l’antiga Grècia donant un discurs. Al seu voltant, cinc persones hipnotitzades per les seves paraules.



“Mentides! Són tot mentides! No us creieu el que entra pels vostres ulls, la realitat només la pot donar la llum del dia.”



Una gesticulació exagerada a l’hora de parlar li fa perdre l’equilibri uns breus instants, però dissimuladament es recupera, ignorant el còmic incident, rep una reacció d’admiració per part dels seus deixebles.



“Ohhhh.”



Aquests senten que han sigut mostrats la realitat d’aquest món per la pobra interpretació de les paraules de Plató per part de l’orador. Veient la situació, Agustí extreu la principal conclusió d’aquest lloc.



“Sembla que la temàtica de l’edifici és ser filòsof sense pensar”



Una mica més endavant, ens trobem a un grup persones donant voltes a una petita part de la sala mentre que el seu líder, conduint el grup des del front, fa el seu discurs.



“No feu cas de les paraules d’aquell il·luminat! L’única veritat es troba en allò que podem sentir.”



Sense fer cap mena de soroll, ens desplacem lentament cap a una altra habitació, temorosos de ser captats per qualsevol dels dos bàndols.

L’escena que ens trobem més endavant, en canvi, és una de col·laboració. Un home amb una navalla talla les pàgines de diversos llibres pels punts que, un altre home, amb un regle, determina que són pràctics i veritables.



Per últim, un filòsof amb llarg cabell arrissat, bigoti fins a les comissures dels llavis i escassa barba per sobre la barbeta parla amb si mateix, alternant entre intranquil·litat i alleujament.



“No estic somiant, i ara?”



El filòsof es pessiga per sortir del seu dubte.



“Au! Encara bo, pensava que estava adormit. I ara?”



El cicle es repeteix contínuament per la impossibilitat de demostrar que està despert en tot moment, després de valorar la situació, l’Agustí considera a l’home el més inofensiu dintre l’edifici i comença a parlar-li.



“Disculpi, ens podria ajudar a entrar a l’edifici de la facultat de psicologia?”



“Impossible, primer he de determinar la resposta a una pregunta més important, és la realitat un somni?”



Després de diversos intents per part dels dos, arribem a la conclusió que no és possible aconseguir la seva col·laboració per mitjans normals. Llavors, l’Agustí té una idea i comença una conversa de nou.



“Per la situació en la qual et trobes, podem determinar que és veritat que no és possible arribar a una resposta?”



“Sense dubte, fa segles que intento trobar resposta i no hi ha sort.”



“Deixaràs de cercar-la doncs?”



“És clar que no.”



Amb l’esperada resposta, l’Agustí es gira i aixeca la veu per dir.



“Aquest home diu que ha trobat una veritat!”



Reaccionant immediatament a les paraules, els homes amb la navalla i el regle s’aixequen i venen corrents, determinats a extreure la veritat més simple i pragmàtica. Una altra vegada, es dirigeix al filòsof.



“Els que venen cap aquí et poden donar un cop de mà arribant a una conclusió, tot i que també s’ha de dir que potser aquesta és un somni etern.”



En escoltar això entra en pànic i considera totes les seves opcions en els breus instants que li són disponibles.



“Entesos! Tu guanyes, que vols? Una forma per a que el bàrbar et deixi entrar? Toma això i treu-me de sobre aquests bojos.”



Una vegada rebut el paper de pinta oficial, satisfet, s’adreça als homes que ja estan més a prop del que em fa sentir segur.



“A l’altra habitació hi ha un home parlant a sobre d’una taula, creu que ha trobat la veritat.”



Ràpidament, es giren i es dirigeixen cap al lloc que els ha sigut indicat. Nosaltres, de la mateixa manera, ens posem en marxa cap a la nostra destinació, de camí, escoltem per sobre una conversa.



“Com podrem mesurar el Sol i com el podrem tallar? Aquesta veritat és completament inacceptable.”



No volent saber res més, accelerem el pas fins a sortir de l’edifici, després d’un curt passeig, trobem al bàrbar al mateix lloc. De forma inexplicable, encara no s’ha acabat de menjar l’entrepà, fins i tot, estic convençut que aquest s’ha fet més gran.



L’Agustí, no volent entrar en conversa després de les experiències d’abans, li ensenya els papers. El bàrbar els examina, afortunadament sense queixes, i respon.



“Vale, em parecen bé, adelant.”



Dit això, s’aparta i entrem dins l’edifici. Com s’ha fet costum dins aquest lloc, el seu interior ens deixa bocabadats, fins al punt de replantejant-nos si, potser, les paraules dites pel filòsof d’abans són veritat i ens trobem dintre d’un somni.


 
AngelMartinez | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]