F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

El gran cendrer (Roger Morales)
Col·legi Maristes Champagnat (Badalona)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)
Capítol 2:  Traçat atroç

–Foteu al moribund al carruatge! Partim! – ordenà emprenyat Sebastiano.

– Espera! –va interrompre una escollida.

– No, no espero més! Portem mitja hora discutint i no teniu raó! En Benvenuto no ha fugit i encara menys ha estat responsable de la ferida d’un dels nostres. I ara marxem, necessito que tot surti bé.

– Necessitem – va corregir ella.

A pesar de la dificultat que van tenir els cavalls per a poder aixecar les potes del terra fangós a causa de la neu desfeta, aquests avançaven solemnement pel bosc, com si fossin herois. Cap membre de la tropa sabia el que els esperaria, però anaven llançats cap a l’aventura. Les tres carretes s’obrien pas entre els arbres com formigues entre la gespa.

La primera carrossa l’ocupava en Sebastiano, que en un principi havia demanat d’anar sol per no haver d’interactuar amb ningú, i l’home ferit –que era dins del carro, estirat sobre les armes–, anomenat Carlo; la segona la conduïa l’Antonella, acompanyada de la Bianca i la Carlotta (aquesta última era muda); i, la darrera, la portaven en Santino i dos brètols anomenats Rocco i Federico.

El pla era consistia en arribar a l’únic edifici que restava en aquell bosc, una caseta de fusta, per la nit i així poder reposar abans de sortir del bosc i arribar al llac el matí següent.

El coronel se sentia inútil. La seva única funció era seure en el pescant, decidir quins camins prendre i, de tant en tant, baixar a espantar els cérvols que impedien el pas o als esquirols que intentaven rosegar les rodes. Manejava els seus cavalls amb desgana, estirant les corretges de qualsevol manera i, els animals, com a resposta al maltractament que estaven rebent, feien avançar la carrossa a sotragades. Sebastiano va llançar una pregunta per trencar el silenci que feia estona que envaïa el bosc:

– Per què sou atracadors?

La majoria de les famílies dels escollits es trobaven a Trento, Itàlia, malvivint als barris pobres, podrint-se entre la brutícia. L’ajuntament no els oferia cap tipus d’ajuda i preferia oblidar-los, així que van emprar els seus propis mètodes per a poder sortir de la misèria. No obstant, va servir de ben poc, perquè no va desaparèixer el rebuig contra ells i elles.

A mesura que anaven avançant, el camí se'ls feia més i més feixuc i la percepció del bosc començava a distorsionar-se, així com la càrrega que havia de creuar-lo. Van haver d’aturar-se, perquè semblava que una força sobrenatural els estigués absorbint.

L’oficial va treure de la seva bossa uns fruits secs que no va gosar compartir amb cap escollit, ja feia prou en ajudar-los. I si ho feia, era per a ell mateix, per no perdre la guerra. La resta no cobrava importància.

En Santino, en Rocco i el Federico, els de l’última carreta, van allunyar-se de la colla per fer un riu i, mentre regaven els matolls, un d’ells va adonar-se de tot el que tenien entre les mans.

– Escolta, Santino, tu saps el que podríem fer amb una simple carrossa d’aquestes?

– Ja ho hem parlat, Rocco, estem aquí per servir. – respongué Santino

– A qui? A mi no se m’ha aparegut ningú, i a vosaltres? – va qüestionar de nou en Rocco. – Imagineu-vos prenent l’alcaldia de Trento.

– Seria un bon càstig – va afegir-se Federico.

En Santino, que era el menys decidit dels tres, va notar com se li accelerava el pols i la ment se li omplia d’imatges violentes. Recordava el patiment, conformat per la sang, les llàgrimes i la violència, pel que havien passat tantes generacions. Però, en especial, hi havia un record que no marxava del seu cap: una nit, quan tan sols un minyó i sopava plàcidament amb el seu avi, uns agents van irrompre a la seva llar i van emportar-se, sense cap mena de compassió, al pobre ancià, deixant sola la criatura, plorant. Els impulsos van dominar a Santino per sobre de la raó. Els tres havien estat temptats per una presència maligna, i el resultat era l’esperat.

Van retornar amb el grup dissimulant les seves intencions i muntaren sobre el seu carruatge, l'últim. El trajecte va seguir amb normalitat fins que van topar amb una bifurcació. L’oficial va indicar que havien de mantenir-se a la dreta.

– I si anem per l’esquerra? El terreny té menys imperfeccions. – va intentar convèncer Rocco, cridant des de la darrera carrossa. El camí de l’esquerra estava més a prop d’una sortida d’aquell infinit bosc.

– NO! Jo tallo el bacallà aquí, jo dic per on hem d’anar! – va xisclar el coronel.

Ho havien intentat per les bones, així que no els quedava cap altre remei. Una vegada les dues primeres carretes havien girat cap a la dreta, aprofitaren per desviar-se del ramat.

La resta no va trigar gaire en adonar-se que aquells tres els havien abandonat. Van amagar els carruatges, amb en Carlo a dins, sota dues grans roques i van emportar-se cadascú un cavall.

La terra bategava potentment i es llevava quan les peülles la trepitjaven. Els animals corrien amb la mateixa ràbia que desprenia el propi Sebastiano, que no podia creure que hagués de perdre més temps per uns energúmens.

Al cap d’uns quilòmetres trotant furiosament pel bosc en busca d’en Rocco i companyia, començaren a pensar que no tornarien a veure’ls. No obstant, una silueta va dibuixar-se de sobte en la llunyania. Ara sí que els tenien, la carreta no podia competir contra la lleugeresa dels cavalls i les eugues. L’Antonella va ser la primera en atrapar-los i va dir-los que encara eren a temps de retrocedir, però aquests no van aturar-se.

Els tres traïdors estaven desesperats: les rodes fallaven, els cavalls esbufegaven, les fustes s’esquerdaven… El carruatge anava descomponent-se a trossos, igual que la dignitat dels tres escollits.

El vehicle acabà estampat contra el terra. Els escollits van oferir-los l’oportunitat d’ajudar a muntar de nou la carrossa, però els tres van fugir corrents, terra enllà, malgastant la poca honradesa que els quedava. En Sebastiano maleïa a tothom, perquè, si havien de tornar a armar tota la fusta, no arribarien a temps a la cabanya i ell no podria descansar les hores que desitjava.

Mentrestant, en Benvenuto despertà enmig del bosc. Als seus braços encara hi quedaven marques de les branques que la nit anterior l’havien arrancat del seu llit. L’envoltaven set genets encaputxats que fàcilment podia reconèixer, doncs ells eren els responsables de la mort del seu pare.

Semblava que en Benvenuto fos davant d’un mirall, però de seguida va descartar-ho perquè el seu reflex no l’imitava. Era el diable, adaptat a la seva imatge, que no apartava la vista d’ell.

– Per què et fas passar per mi? – preguntà indignat el jove, amagant el seu temor.

Una veu greu com la botzina d’un transatlàntic va atacar les oïdes del noi.

– Per embolicar la troca. T’incomoda estar-te veient a tu mateix?

I, tan veloç com el parpelleig d’en Benvenuto, el dimoni s’havia transformat. Ara era un cavaller, com els seus deixebles, però se’l podia distingir fàcilment a causa de la brillantor dels seus ulls vermells, que destacaven per sobre del seu rostre obscur.

De dins d’en Benvenuto només va sortir una reacció, usar el que havia estat aprenent a l’internat. S’aixecà prestament i llançà un parell de patades i mitja dotzena de cops de puny a uns quants genets, aconseguint esfondrar-ne quatre. Llàstima que no fos suficient, perquè un d’ells el colpejà durament al cap, deixant-lo estabornit.

Quan va recuperar la consciència, va notar que l’estaven transportant a un lloc nou, però del territori només va advertir dues grans roques que sobresortien de la terra.

I, per alguna estranya casualitat de la vida, en caure la tarda, van coincidir els set genets del mal i el diable amb les quatre escollides, dels quals un estava lesionat (en Carlo), i en Sebastiano.

– Pensàvem que ens trobaríeu, però al final us hem hagut de buscar. – rondinà amb la veu greu i amargant el dimoni.

– Torneu-nos en Benvenuto. – Va demanar el coronel.

– A canvi de les carrosses.

– M’esteu comparant la vida d’una persona amb la de milers de ciutadans? – qüestionà Sebastiano.

– No és una vida qualsevol. A més a més, la veuràs desaparèixer davant dels teus ulls si no acceptes el pacte.

No ho va poder negar. En Sebastiano era molt egoista, però no tant. Aquella situació era un adéu a la llibertat i una benvinguda al dolor. El seu cervell treia fum, pensant en alguna solució. Finalment, va topar amb una. Encara hi havia una possibilitat de salvar-se, només requeria una senyal en el moment indicat.

El diable i els seus acompanyants s’atansaren amb els seus cavalls als carruatges i, quan estaven a punt de pujar-hi, en Sebastiano cridà:

– CARLOOOOO! FOC!

I del carruatge va sortir en Carlo, armat amb un trabuc i disparant directament a tots i cadascun dels genets. L’ensurt va servir per a que els escollits fugissin d’allà, tant amb en Benvenuto, com amb les carretes.

A mig camí, quan el sol es fonia rere les muntanyes i ja celebraven victòria, contemplaren com, dins la boira, hi brillaven dos punts vermells.
 
Roger Morales | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]