F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Amb els ulls embenats (Marín Vespo)
IES Lluís Domènech i Montaner (Canet De Mar)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)
Capítol 2:  Les baletes

Començava a fosquejar, vaig cridar en Jaumet i vam anar plegats cap a casa. Una vegada vam arribar, vaig engegar la televisió de la meva habitació i vaig deixar allà en Jaume entretingut. Estava bastant intrigat amb el missatge que havia rebut. Vaig mirar el rellotge i tot i que ja era tard, em vaig disposar a trucar l’Alba Bonnín, desitjant conèixer aquella informació que tant em podia interessar.

- Hola? Digui’m?

- Hola, soc l’Enric Soler, l’encarregat d’escriure l’article necrològic de la vostra germana. Acabo de llegir el missatge que m’heu escrit. - em vaig presentar.

- Hola, Enric. Moltes gràcies per trucar-me. Em pots parlar de tu. Necessite parlar amb tu d’uns detalls de la mort de la meua germana totalment confidencials.

- Compta amb mi amb la màxima discreció - vaig contestar.

- Com ja sabràs pels mitjans es parla que la Dora ha tingut un accident que li ha provocat la seua mort, però és tot una farsa, per tapar el bon nom de la meua família. La companya de pis de la Dora va trobar al costat del cos inert de la meua germana petita una carta on explicava que no aguantava tanta pressió.

- Espera, espera, m’estàs dient que la Dora es va suïcidar? - vaig preguntar sorprès.

- Sí, això és el que creu la família, però jo no n'estic tan segura. Si m’he comunicat amb tu és perquè m’ajudis a descobrir la veritat. La Dora era una persona molt sociable i simpàtica, no seria capaç de fer una cosa així. A més a més, nosaltres dues estàvem molt unides i ens ho explicàvem tot, ara estava sent un dels moments més feliços de la seua vida - quan parlava li tremolava la veu d’una manera molt trista.

- Si estàs tan segura hauries de trucar a la policia. - Vaig aconsellar-la.

- Això és el que no puc fer, la meua família no vol cap escàndol i no la vol implicar. Per aquesta raó busque ajuda en un desconegut.

- D’acord, però què en puc fer jo? No tinc recursos per a investigar. Només sé que escriure relats.

- Precisament és per això que et demane ajuda, per explicar bé la seua història, sense mitges veritats.

- T’entenc, si fos la meva germana, també m’agradaria saber tota la història. Com puc ajudar-te?

- Hi ha un pis a València, allà vivia la Dora amb una companya abans d’anar a Barcelona. El pis pertany a la nostra família, però ningú ha anat d’ençà que la Dora vivia allà, tot segueix com el va deixar. Pense que en aquell lloc pot haver-hi alguna cosa que puga donar-nos més informació.

- D’acord, molt bé… i a quin punt vols arribar? Encara no veig com et puc ajudar… - vaig dir confús.

- El que ara diré pot semblar-te un disbarat. M’agradaria anar aquest Nadal al pis de València, però no els ho puc dir a la meua família, perquè no m’hi deixarien anar. Podries acompanyar-me? No tens el perquè fer-ho, però no em veig amb cor d’anar-hi sola.

- Alba, ho sento. Fins feia uns segons no et coneixia. Tinc responsabilitats aquí i m’agradaria passar el Nadal amb el meu fill.

- Ho comprenc, però pensa-t’ho, si us plau.

- Està bé, ho faré. Adeu Alba, m’ha agradat molt coneixe't. - vaig dir sincerament i vaig penjar.

- Em va deixar pensant, no m’esperava que em digués tot això. Encara menys, que em proposés d’anar a València amb ella. Vaig anar a la meva habitació, en Jaume s’havia quedat adormit veient la televisió. Em vaig estirar al costat d’ell i li vaig fer un petó al front. Pocs segons després, vaig caure rendit, després d’un dia amb tantes emocions.



Divendres 22 de desembre de 1995

En Jaume em va despertar de bon matí. Vaig aixecar-me i vaig fer l’esmorzar, uns bons ous fregits, com a mi m’agradava. Vaig estar observant com el petit Jaumet els sucava amb el pa, que bufó que n'era. Llavors, vaig començar a pensar amb la trucada que havia mantingut la nit anterior amb l’Alba Bonnín. Durant aquell matí no vaig parar de donar-li voltes.

Ho vaig pensar, molt ben pensat, i vaig decidir que si l’Alba tenia raó seria una gran oportunitat per a triomfar com a escriptor, i encara que no la tingués, podria treure a la llum el que estaven amagant, el suïcidi de la Dora Bonnín.

Vaig agafar decidit el telèfon mòbil per trucar a l’Alba. Em va semblar pel seu to de veu que no esperava una trucada meva. Tot i això, ella en saber la notícia va esclatar en un crit d’alegria. Em va dir que com més aviat hi anés millor, que ella estava disponible fins i tot si arribava aquell mateix dia. Va ser dit i fet. Vaig dir-li que el meu fill i jo agafaríem el primer tren que sortís cap a València i que ja li trucaria quan faltés mitja hora per arribar.

Així doncs, vaig proposar a en Jaume fer un viatge per Nadal a València.

- De veritat papa? Sí! - va exclamar molt emocionat en Jaume.

Vam fer les maletes. Vam posar roba d’hivern, una càmera de fotos, una bossa plena de baletes, per a entretenir en Jaume, i, com és clar, el meu ordinador. Com que no tinc cotxe, vam anar a l’estació de tren. Per sort, hi quedaven tiquets.

Vam arribar a l’estació de València a les 12 del migdia. Allà ens esperava l’Alba.

No me l’imaginava així, era molt diferent de la Dora Bonnín. Semblava una mica més jove que jo. Era una dona alta i esvelta, amb una cabellera rossa que li arribava fins a la cintura. Tanmateix, anava vestida tota de colors foscos. Desprenia un cert magnetisme.

Com que ella no vivia a València, vam haver d’allotjar-nos a un apartament proper del pis que l’Alba havia llogat. En Jaume i jo ens vam instal·lar a una habitació i l’Alba a una altra. Ella i jo vam estar parlant, mentre l’Enric xafardejava tots els racons. Em va explicar moltes coses interessants sobre la Dora, sobretot sobre la seva infantesa a Altea, quan més juntes van estar, perquè la Dora va anar-se’n tan aviat com va poder a València per aconseguir el seu somni. Em va resultar una dona molt agradable i sorprenentment alegre. Vam decidir que aniríem al supermercat a comprar alguna cosa per fer-nos el dinar a l’apartament i que a la tarda aniríem a visitar el pis.

Feia molt de temps que no cuinava per a algú que no fos el meu fill. Vam seure tots plegats a la taula que hi havia al mig del trist menjador. Ningú va pronunciar una paraula durant el dinar, tot i això va resultar un silenci d’allò més agradable.

Tan aviat com vam acabar de dinar, vam recollir la taula entre tots. Vaig agafar la bosseta de bales del Jaumet, perquè no ens molestés i ens vam dirigir on tenia aparcat el cotxe l’Alba. Vam pujar al seu descapotable vermell i vam arribar al famós pis. Quan vam entrar em vaig sorprendre al veure que allò més que un pis, semblava una mansió. Era immens, la llum entrava pels grans finestrals i il·luminava tot el menjador, les parets eren clares i es notava que havia estat decorat amb un gust impecable.

L’Alba em va proposar deixar a en Jaume en una de les habitacions, on hi havia una petita biblioteca, plena de prestatgeries amb molts llibres, tots plens de pols. En Jaume va treure les bales i es va posar a jugar amb elles.

- Jaume, rei, ves en cura amb les baletes i no toquis res, no som a casa nostra. - vaig avisar-lo.

L’Alba i jo vam anar al menjador i el vam examinar curosament, sense trobar res estrany. Després vam anar cap a la cuina on tampoc vam trobar res, era una cuina com qualsevol altra, res fora del comú. Però sí que vam fer un gran descobriment al lavabo: unes pastilles antidepressives. Els dos ens vam quedar mirant fixament.

- No poden ser de la meua germana... - va dir l’Alba mig plorant al cap d’uns segons.

- No compartia el pis amb una altra amiga? Potser no són seves, Alba. Tranquil·litza’t. - vaig intentar calmar-la.

Mentre jo tranquil·litzava l’Alba, en Jaume es estava jugant per terra en aquella biblioteca. Només s’escoltaven els plors de l’Alba i els xocs que feien les bales amb la paret i entre elles. De sobte, ja no es van sentir les bales.

[...]

Una vegada l’Alba es va calmar, vam tornar cap a l’apartament, ja que el dia havia estat molt intens i necessitàvem descansar. Ens vam separar i cadascú va anar a la seva habitació. Vaig asseure’m al llit a veure la televisió amb en Jaume i em vaig quedar adormit.

Després d’una becaina, vaig anar a veure on era en Jaume i el vaig trobar enmig de la saleta de l’apartament. Sorprenentment, en Jaume estava en silenci, estirat a terra, mirant molt atent un llibre. Desconcertat, em vaig apropar, ja que mai no estava així de quiet i no em sonava que haguéssim portat cap llibre. Així doncs, li vaig preguntar què era allò tan interessant que fullejava.

- Quin llibre? No sé de què em parles. - va dir mentre amagava el llibre davall seu.

- L’he vist. Treu-lo ara mateix. D’on l’has tret? - vaig dir una mica cabrejat.

- Mira papa - em va mostrar el llibre -, no t’enfadis.

Em va donar el llibre i el vaig mirar per sobre, estava tot escrit a mà, es veia com a poc a poc la lletra anava empitjorant. També hi havia dibuixos, al principi aquests eren colorits i fantasiosos i a mesura que passava les pàgines aquests s’anaven convertint en foscos, tènues i sense llum.

- D’on l’has tret Jaume? - li vaig preguntar molt seriosament esperant-me el pitjor, que l’hagués tret del pis de la Dora Bonnín.

En Jaume m'ho va contar tot, em va dir que se li havia escapat una de les caniques sota d’una de les petites, però impressionants prestatgeries carregades amb un munt de llibres; n’hi havia de tragèdia, d’amor, informatius…, llibres grossos i no tan grossos… però tots els prestatges plens. Em va explicar que, preocupat, va voler recuperar-la i que va clavar la seva maneta sota aquelles prestatgeries que tan voluminoses li pareixien. Per la seva sorpresa, mentre buscava la baleta, a part de pols, va trobar una cosa més sota les prestatgeries. Era una llibreta petita que tenia dibuixos en algunes pàgines. Em va dir que es va quedar fascinat per aquelles il·lustracions que tan boniques li semblaven i que va passar una bona estona mirant-les. De cop i volta, va sentir els meus passos i els de l’Alba i instintivament es va guardar aquella llibreta sota l’abric que portava, sense permís, pensant-se que es tractava d’un conte il·lustrat. Al final, em va confessar que no m’ho havia dit per por que m’enfadés, ja que havia agafat una cosa que no era seva.

A mesura que en Jaumet em contava tota la història, dues llàgrimes van començar a lliscar-li pel seu delicat rostre. Li vaig dir que no passava res, però que no ho podia tornar a fer. També li vaig demanar que no li digués res a l’Alba de moment. Aleshores es va tranquil·litzar i m’ho va prometre. Moments després es trobava vençut per la son al sofà de la saleta. Després de tot això, amb el llibre encara a les mans, tenia molta intriga en aquell misteriós llibre, així que, aprofitant que el nen dormia, em vaig asseure al seu costat i em vaig posar a llegir-lo. Semblava un diari, el diari de la Dora Bonnín.




 
Marín Vespo | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]