F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

(_sxlmx_23)
IES Rubió i Ors (L'Hospitalet De Llobregat)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)
Capítol 2:  Trista Mort

Alba



Tot es veia perfecte des d’allà: el cel era d’un taronja brillant, el mar es veia tranquil a la llunyania, les famílies que gaudien dels últims dies d’estiu semblaven feliços, els nens que jugaven a la sorra reien sense gens de pena... Tot es veia perfecte, però jo no ho estava. Vaig passar la mirada per la cara de cadascú d’ells i vaig veure-m’hi reflectida.



- Aquí estàs. He anat al cotxe i en tornar ja no eres on t’havia deixat, m’has espantat. Va v, ens n'hem d’anar, aviat es farà fosc.- va dir i se’n va anar.



Tot sent al meu costat, la veu de la Isabel se sentia llunyana. Feia tants anys que estava amb mi que ja sabia que fer quan em posava així. M’havia portat al psicòleg un tantes vegades que ja saba que no hi havia remei per a mi: estava massa trencada.



Vaig tancar els ulls, vaig treure aire i en obrir-los em vaig prometre que seria forta i aquest cop ho faria bé, havia de fer-ho bé. Vaig tornar al cotxe i, un cop recollit tot, vam anar-nos-en. Tot el camí vaig estar observant el paisatge: els cotxes afanats que tornaven de la feina, les aus que navegaven els núvols, el vent que acariciava la fulla dels arbres, la moto que s’apropava massa ràpid... i finalment tot donant voltes i tornant-se negre.



Vaig despertar en una habitació pintada de blanc on no hi havia res a part del llit on descansava i una petita taula. Uns llargs tubs em subministraven sèrum en el braç dret, mentre que a l’esquerre tenia una polsera on hi havia les meves dades escrites. Unes passes es van anar apropant i algú va obrir la porta. Instintivament em vaig apujar la sabana i m’hi vaig amagar, com si allò pogués protegir-me.



- Ui, sembla que ja has despertat. No fa falta que t’amaguis, puc veure’t.- Va deixar la safata que duia a terra i va anar apropant-se lentament obligant-me a destapar-me. - No tinguis por, no vull fer-te mal. Soc el doctor Azirar i he estat cuidant de tu durant aquests mesos.



- Mesos? On soc? Quants temps porto aquí? On la Isabel?- el meu cap era ple de preguntes, de dubtes, estava feta un embolic.



- Pregunta a pregunta, pas per pas. Som a l’Hospital Vall d’Hebron, portes quasi cinc mesos aquí, començàvem a pensar que mai despertaries. La policia va trobar-te a una passa de la mort, però, afortunadament, els paramèdics van actuar ràpid i van poder salvar-te la vida. En canviï, la teva amiga no va tenir la mateixa sort que tu, va morir en l’acte. Ho sento.-

Aquelles paraules van sentir-se com una estaca al cor, no podien ser reals.



- No, No pot ser veritat. Ets un mentider. No pot haver-se’n anat, no m’ha pogut abandonar. No, no m’ho puc creure. - Un crit punyent va sortir de mi i llàgrimes plenes de pena van mullar-me tota la cara.



El doctor va fer venir dues infermeres. Aquestes em van ajudar a dutxar-me i vestir-me abans de fer venir la policia que volia agafar-me testimoni.



- Bon dia, senyoreta Luivi, soc l’inspector Gutiérrez i aquesta és la meva companya la inspectora Navas. Sento molt la seva pèrdua, el meu més sentit condol. Sabem que ho ha passat molt malament al llarg de la vida, el seu cas va tornar boja tota la comissaria. Encara estem buscant l’assassí i no descansarem fins a trobar-ho, però avui, malauradament, he vingut per una altra qüestió.



- Assassí? Comissaria? De què em parla? A què es refereix? No entenc res.-



- No recorda res?- va preguntar sorprès.



Vaig negar provocant que es miri amb la seva companya i surti corrents en cerca del doctor Azirar qui va venir el segon.



- Senyoreta Luvi, digui’m que recorda de la seva vida abans de l’accident.



- Emm... Em dic Alba Luivi, tinc disset anys i soc d’origen Italià. Emm... Els meus pares es diuen Mirella i Carlo i el meu germà Adriano. Emm...- vaig posar tot el meu esforç en recordar alguna cosa, algun altre detall més no aconseguia res. El cap va començar a donar-me voltes, vaig posar-me histèrica i van haver d’administrar-me un tranquil·litzant que em va fer dormir al moment.



L'endemà, el metge va visitar-me ben d’hora per fer-me un parell de proves abans de determinar que em passava. En caure la nit, vaig adonar-me que ningú s’havia dignat a visitar-me o assegurar-se que seguia viva, on era la meva família? Quan vaig preguntar a una infermera per ells i aquesta em va donar uns informes policials i em va demanar que si us plau ho llegís al meu dormitori quan no hi hagués ningú.



En caure la nit, vaig seure a la taula que hi havia a l’habitació i vaig començar a llegir els papers un per un, fixant-me en cada una de les paraules, cada una de les lletres. No m’ho podia creure, era impossible que tot allò fos veritat, no podia ser-ho. Llàgrimes desconsolades van baixar i vaig posar-me a tremolar tot i la calor que feia. Només vaig veure-hi una solució a tot aquell sofriment...







Ali





Havia passat el dia sencer fent diferent proves, mai en la meva carrera havia vist una cosa semblant. Alba semblava haver oblidat gran part de la seva vida, no obstant recordava qui era, la seva família i l’accident. Per tant, no podia tractar-se de pèrdua de memòria ni a llarg ni a curt termini. Potser així era millor, tothom sabia que havia passat, però ningú havia trobat al culpable i, qualsevol que hagués estat en la seva situació, preferiria no recordar.



Els Luivi eren una família tranquil·la que vivia en una petita casa aïllada als afores de Barcelona. La mare, era mestre en un institut i el pare era taxista. Tenien dos fills, Alba, que en aquell moment tenia només catorze anys, i Adriano de deu.

Dissabte 13 de maig del 2017, van sortir a sopar en família i en tornar a casa no van adonar-se que hi havia algú dintre. Es van canviar la roba, es van raspar les dents i es van ficar al llit, mes no se’n van adonar encara que algú els observava. A les quatre de la matinada, Alba es va llevar i van anar a la cuina a beure aigua quan va veure la silueta d’un home prim i alt parat recolzat a la nevera. Quan va voler cridar, aquest li va tapar la boca amb un drap que la va adormir a l’instant.

En despertar-se, es va trobar asseguda en una cadira al menjador amb els braços i les cames lligades a aquesta. Els seus pares i el seu germà, que encara tenien els ulls tancats, estaven també lligats. La silueta que havia vist abans donava voltes a la taula jugant amb un ganivet entre les mans. Duia la cara coberta i només podien distingir-se uns ulls negres com el carbó. Va anar-se’n apropant a la Mirella amb molta lentitud mentre mirava directament als ulls de l’Alba. Ella va començar a demanar-li que no ho faci, li ho va suplicar, però aquest no li va fer gens de cas i amb un tall net va degollar la mare sense dubtar ni tan sols un segon. Quan va voler fer el mateix amb el pare, ella va apartar la mirada, però aquest la va obligar a tornar a mirar. Aquest cop no va utilitzar un de tan afilat, sinó que ho va fer amb els típics ganivets de pa fent-lo, tot estant drogat, sofrir més. Finalment, va fixar-se en el fill i va pensar que amb aquest es podria divertir una mica més i així ho va fer. El va despullar amb molta facilitat i el va violar a plaer amb ella al davant. En acabar, va agafar el mateix ganivet amb que havia matat a la seva mare, i se’l va ficar al cor. L’Alba era un mar de llàgrimes mentre li suplicava que acabés amb ella, no podria viure després d’allò. Però aquest no ho va voler, sinó que simplement se’n va anar deixant-la amb tres cadàvers i encara lligada.

Hores més tard va arribar la policia, havien rebut una trucada anònima que avisava d’un assassinat. La jove va ser portada a l’hospital on va ser tractada i internada en un psiquiàtric després de dos intents fallits de suïcidi. Les investigacions van durar més de tres mesos i mai es va poder inculpar a ningú, l’assassí era massa llest per a ser enxampat.



Vaig entrar a l'habitació de l’Alba i el que hi vaig trobar em va deixar paralitzat: el seu cos es trobava inconscient a terra sobre un toll de la seva pròpia sang.

 
_sxlmx_23 | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]