F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La flama blanca (La barbàrie)
IES La Llitera (Tamarit de Llitera)
Inici: Uns quants dies de novembre (Jordi Sierra i Fabra)
Capítol 2:  La cova

Al cap d’una estona va torna a obrir els ulls i es va trobar amb el problema que no es podia moure; estava lligat de peus i mans. Es sentia com Gulliver, amarrat al pais dels nans. Davant aquesta situació, el seu instint humà el va incitar a insultar-les i aquestes, que dominaven la situació, van optar per passar d’ell. Per a elles no era problema deixar al seu presoner sense menjar ni beure.



Els dies es van fer eterns per a ell. Van passar tres dies, o cinc, potser setmanes. No ho sabia molt bé, allà baix no hi havia noció del temps ja que pareixia constantment de dia. Hi havia una llum constant que mai s’atenuava, no entenia d’on venia ni com podia ser que hi hagués llum a una cova. Però el que sí sabia era que tenia gana, molta gana. No el feien ni el més mínim cas, ni a les queixes ni a les súpliques que feia.

  • -Però vostès saben qui sóc per fer-me passar gana i humiliar-me d’aquesta manera? Perquè jo no me’n recordo pas. Maleïdes rates bastardes! Vos ordeno que m’allibereu immediatament!- Exigia i exigia però no servia de res, era com parlar-li a la paret.- Qui es el vostre líder? Exigeixo parlar amb ell, a veure si respon a raons.


Sense rebre cap resposta es va dedicar a fer l’únic que podia fer, observar. Des d’allí on estava tenia un gran camp de visió de la caverna. Era a un punt elevat, relativament, als seus peus hi havia tota una civilització. Es va adonar que tothom es movia a peu, no hi havia cap mena de transport. Al principi, pensava que caminaven d’una forma molt estranya, fent passets molt curts i molt ràpids, però de seguida va veure clar que no caminaven; anaven sempre corrent. Ell pensava que era per estalviar temps però tampoc el convencia molt la resposta. Cada casa tenia el seu petit hort i la cova semblava tenir el seu propi ecosistema. El va cridar molt l’atenció que creixés vegetació sense haver-hi llum solar, pareixia ser suficient la llum de la cavitat; una llum que per més que ho intentava no aconseguia saber d’on provenia. Si mirava molt a les parets li feien mal els ulls, fins al punt de cegar-lo temporalment. La civilització era tant perfecta com una utopia comunista.



Un dia després d’una llarga migdiada es va despertar de costat, havia dormit tan bé que es va aixecar d’un bot, llavors va notar que estava deslligat i abans de celebrar-ho va veure davant seu tres musculoses nanes. Sense pensar-ho un segon va començar a córrer cap uns túnels que hi havia. “No sé com han pogut ser tan rucs”- es va dir a ell mateix,- “mai m’agafaran amb aquelles cametes, ja estic salvat!”. Va continuar corrent per aquest fosc passadís bona estona, fins veure una llum llunyana, estava emocionat per tornar a veure la llum del sol, però no. Quan va arribar al final del túnel es va trobar amb una gran cavitat il·luminada on l’esperaven les tres nanes d’abans que el van capturar amb els seus forts braços dels quals no es va poder alliberar. “Com poden ser tant petites i tant fortes alhora?”- va pensar sorprès.

  • -Quedat quiet! Et portem a veure a la nostra mare, la mare de totes les nanes.



    -Ja era hora!- Va exclamar ell


El van portar per un camí cap a una cavitat inferior, curiosament més espaiosa. Dins d’aquesta hi havia un gran laboratori tecnològic que el va cridar molt l’atenció. Al final del camí hi havia un gran tron, bé, gran per a les nanes. Darrere hi havia una gran flama de color blanc dins d’una gran pira. Era esplèndid, enlluernador, cosa que contrastava amb el rostre de la mare asseguda en el tron. Un rostre fred, furiós, amb moltes arrugues que li donaven un toc de saviesa. Les tres nanes el van portar fins ella i el van fer agenollar-se davant seu. Aleshores, la mare va començar a parlar:


  • -Jo soc Dolors, mare de totes les nanes i també...



    -Com si ets Jesucrist, em deixareu lliure o no?- Va interrompre ell impacient.



    -Com t’atreveixes a interrompre a la mare, persona de gran estatura!- Va dir una veu darrere seu.


Quan es va girar per veure d’on provenia la veu es va trobar amb una joveneta sensacional, amb una bellesa pròpia d’una deessa que era impossible descriure.


  • -Tranquil·la Ariadna,- Li va dir la Dolors.- que ja saps com són els homes, sobretot els humans...



    -Què teniu en contra dels humans?



    -Que què tenim en contra? Abans convivíem en pau però hi va haver un moment en que ells es van sentir superiors només per ser més alts, perquè més llestos no sou; la vostra cultura es basa en adorar a un fals Déu.- Va explicar la mare.



    -A cas vosaltres no cregueu en Déu?



    -Deu?! Digues-li-ho tu mare, digues-li-ho! Déu està tant mort com els nostres marits! Sou vosaltres els que adoreu a un tros de fusta!- Va dir l’Ariadna enfurismada.



    -Espera, no teniu marits? Com feu per sobreviure sense homes? Com feu per perpetuar l’espècie? Es reproduïu amb animals?



    -Aquí les preguntes les faig jo!- El va fer callar la mare.- Què feies per les nostres terres?- Va continuar la Dolors.- Mai ningú s’havia aproximat tant als nostres territoris.



    -Soc detectiu privat, em dec al codi 42 de confidencialitat entre...- Aleshores una de les nanes que custodiaven a la mare el va apuntar amb un arc.- D’acord, d’acord. Parlaré, però no em feu res.- Va dir espantat.



    -Dons ja pots començar.



    -Estava seguint a una dona molt guapa amb el dibuix d’una flama a l’esquena de la gavardina i em vaig perdre, em vaig donar un cop i no recordo res més fins la cova.



    -Així que ets tu qui va començar a seguir descaradament a l’Ariadna?



    -No, impossible! Era una persona de estatura normal i per conseqüent ella no pot ser.



    -Si que pot ser. Per ser discretes entre els humans ens vam posar una a sobre de l’altra.



    -I què fèieu al poble si odieu als humans?- Va preguntar estranyat alhora que sorprès.



    -Just per això. Estàvem comprovant que la nostra arma funciona.



    -Quina arma?!- Va preguntar aterrit.


 
La barbàrie | Inici: Uns quants dies de novembre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]