F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Pols d'estels (asmo)
IES Eugeni d'Ors (Vilafranca Del Penedès)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)
Capítol 2:  El cicle de la vida


Si és un estel petit, torna per obtenir una altra oportunitat i, si és gran, torna per contrarestar la maldat del món.”


Benvenuto va mirar darrere la seva esquena i, com que no podia sortir de darrere la cascada, va decidir que aniria a explorar la cova. Hi havia un sol camí, brillant per l’aigua que havia entrat. Feia fred i a més tenia la roba mullada; tenia por de refredar-se. Benvenuto va seguir caminant durant una estona per un camí estret i humit quan de sobte es va trobar un pont de pedra blanca com la neu. Va pensar que potser havia de tornar a la boca de la cova ja que potser no era bona idea travessar el pont però, al final de tot, va poder distingir un feix de llum groga. Al final, la curiositat va guanyar i va travessar el pont, va seguir fins un camí sinuós i, a l’arribar al final va veure que el feix de llum venia d’una esquerda. Ja estava a punt de tornar cap a la cascada quan va sentir un soroll molt estrany. Es va girar just a temps de veure que l’esquerda s’havia eixamplat deixant veure una sala plena de llibres. Després de dubtar, la curiositat va tornar a guanyar i va entrar a veure què hi veia.


Un seguit de prestatgeries plenes de llibres de totes les mides es disposen davant dels seus ulls. Meravellat, va admirar la sala mentre entrava amb un pas indecís. Es va fixar en la llum que entrava tímidament per la claraboia del sostre i en les portes de colors que hi havia per tota la sala. Va mig aclucar els ulls i va distingir alguns dels noms dels seus autors preferits: Enid Blyton, Montserrat Caballé, Victor Hugo… De sobte, uns crits eixordadors van fer que sortís del seu embadaliment. Va veure un seguit de criatures que corrien d’una banda a una altra assenyalant-lo amb por. S’escapaven per les portes de colors i les tancaven darrere seu amb un so sec. Només una de les criatures es va quedar:


- Xulait? Jingongo kilo pran?

- Perdona, no sé què dius. En quin idioma parles? – va contestar Benvenuto rient per sota el nas.




La criatura era baixeta i prima. Tenia uns ulls molt grossos i blau profund, semblava que t’havies de perdre en la seva immensitat; les galtes, rodones i rosades, estaven a banda i banda de la boca somrient. Anava vestit d’una forma bastant estrafolària, amb colors que no combinaven gens, segons l’opinió d’en Benvenuto. Finalment, es va fixar el cabell. La veritat, no era molt millor que la seva roba. El tenia tenyit de blau fosc a la dreta i de lila fluix a l’esquerra, a més, tenia metxes de color taronja per tot el cabell i portava una diadema rosa fluorescent. La seva veu també li va semblar bastant ridícula, i tampoc va ajudar el fet de que no li hagués parlat en el seu idioma:


- Kilo, kilo – a dir mentre es va picava al cap amb la mà dreta –. Ara? Ara m’entens?

- Sí, sí ara!

- Perfecte, abans et preguntava que què hi fas aquí, doncs és un lloc sagrat i prohibit per les persones humanes.


- Em dic Benvenuto i visc aquí al costat. He arribat a aquí portat per la meva curiositat i... es pot saber què fas? – Benvenuto es va fixar en que la criatura s’havia posat de quatre grapes i llepava el terra.


- És la meva hora de dinar. No dineu així els humans? – al veure la cara de perplexitat de Benvenuto va prosseguir – Aquí mengem així. Tot el terra està fet d’una espècie de mel comestible.



- I no embruteu el terra amb les sabates?

- No, aquesta espècie de mel té unes propietats que fan que repel·leixi els bacteris. És per això que mai estam malalts.




La criatura li va explicar que eren librilectus i que portaven allà des de la creació de la Terra. Li va dir que s’encarregaven de preservar tots els llibres del món de tal forma que si algun dia els humans oblidaven què era llegir ells ho podrien restaurar:


- A més de preservar els llibres alguns librilectus com jo tenim una feina molt més important: cuidar el cicle de la vida.



- Què és el cicle de la vida?

- Un moment, paciència – va escurar-se el coll i va seguir –. Quan un humà mor, el seu cos deixa anar una pols brillant. Nosaltres som els encarregats de recollir aquesta pols i de guiar-la cap al cel. Allà es formarà un estel igual de gran com la seva voluntat. Així, si una persona ha estat bona es formarà un estel enorme i si una persona ha estat dolenta es formarà un estel minúscul. Al cap d’un temps, podem fer tornar aquest estel a la Terra, si convé. Si és un estel petit, torna per obtenir una altra oportunitat i, si és gran, torna per contrarestar la maldat del món. La pols ocuparà el cos d’un nou humà i podrà tenir una nova vida. La percepció de la vostra vida anterior es perd abans de que pugueu parlar, però és suficient perquè sapigueu el camí que hauríeu d’agafar.



Van seguir parlant fins que el librilectus va dir-li que ja era hora de marxar, però abans li va deixar tastar la mel del terra ja que Benvenuto es moria de curiositat per saber quin gust tenia. En Benvenuto no volia marxar, volia aprendre més coses com per exemple si havia guiat la pols de la seva mare i si el seu estel era gran. Malauradament i amb gran pesar va haver de sortir de l’estança, no sense abans mirar-la per últim cap.



A l’arribar a l’entrada de la cova, va veure que el sol havia escalfat la cascada de forma que ara ja la podia travessar fàcilment. Va tornar a casa del seu tiet saltironejant mentre pensava en el que acabava de passar. Quan va arribar, però, es va trobar una nota de color groc clavada a la porta del jardí:

“Si us plau, no passeu. Hi ha un malalt de pesta dins d’aquest recinte. Si teniu dubte pregunteu al metge del pacient a través d’aquest telèfon: 996883997.”

Benvenuto va empal·lidir i va sentir que les seves cames li fallaven: “no podré suportar una altra mort per pesta”, va pensar. Sabia que no podia entrar, però estava segur de que la mel que havia menjat el protegiria. El librilectus li havia dit que tenia efectes desinfectants durant uns dies. Va entrar a casa del seu tiet estrepitosament mentre el cridava:


- Tiet! Tiet, on estàs!?

- Benvenuto? No vinguis! No t‘acostis a mi, no has llegit la nota de fora?



Benvenuto va pujar les escales de fusta dos en dos i de seguida va ser davant la porta de l’habitació del seu tiet. En Sebastiano va aixecar el cap amb una d’expressió mig de por mig de felicitat mentre en Benvenuto li deia que no el podria contagiar ja que havia pres una mel màgica que el feia immune als bacteris, així que va decidir quedar-se. En Sebastiano no se’l va creure en un principi i pensava que tot era una invenció del Benvenuto per quedar-se amb ell, així que el va amenaçar amb trucar a la policia si no marxava. Al final, després de discutir molt, Sebastiano va acabar cedint després de recordar un fet de la seva vida. Això sí, li va prohibir d’acostar-se a ell per si de cas encara tenia puces transportadores de la pesta. Durant els següents dies, en Benvenuto va fer-li companyia al seu tiet. No s’aixecava de la cadira que havia posat a la vora del seu llit excepte per anar a buscar el menjar i anar al lavabo. Cada dia llegien llibres o jugaven a jocs de taula. Sebastiano no millorava, però semblava més feliç ara que Benvenuto estava amb ell. En un principi, quan el metge els va veure junts, va voler fer fora en Benvenuto, però aquest va insistir i, com que ja havia estat dos dies sencers amb ell, el metge va decidir que ja era igual.



Un dia que en Sebastiano estava especialment malalt, li va dir a Benvenuto:


- Escolta’m bé. Sé que quan et digui això voldràs que tanqui la boca, però m’has d’escoltar – ho va dir tant seriosament que en Benvenuto va decidir quedar-se –. Quan la teva mare va morir, em va fer prometre que et faria feliç i que no t’abandonaria. Em va deixar una carta per tu i em va dir que te la faria llegir quan fossis més gran. Ja saps que aquesta malaltia acabarà amb la meva vida...


- No tiet, no pensis així. Et curaràs.


- Deixa’m acabar Benvenuto. Encara que ho neguis, ets suficientment intel·ligent com per veure que no ho aconseguiré. El que et deia, la carta està entre les pàgines del llibre de la llegenda de la Vall de Fons, aquell llibre amb les solapes vermelles i el llom marró que sempre t’he prohibit llegir. Ves a buscar-lo, llegeix la carta. Vull acabar la meva vida sabent que vaig complir amb la promesa a la teva mare.



En Benvenuto va deixar l’estança i va anar corrents cap a la biblioteca de la casa. Va entrar i va buscar entre els llibres el que el seu tiet li havia demanat. Per fi, després d’una estona, el va trobar endinsat entre dos llibres grossos com un totxo. Va obrir el llibre per la primera pàgina i el nom del capítol el va sorprendre: els guardians dels llibres i de les ànimes. Al girar la pàgina va trobar la carta, però no només va veure això, també va veure el mot “librilectus”. En Benvenuto va tornar a pujar les escales a corre cuita amb el llibre a la mà i va irrompre l’habitació del Sebastiano:

- Tiet?



 
asmo | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]