F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Phoenix (Cebece)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)
Capítol 2:  Camí d'orquídies ataronjades

Intentava sincronitzar les cames per no entrebancar-me amb les arrels dels grans arbres que m'envoltaven. A la vegada anava mirant de reüll les orquídies que la sirena m'havia indicat. Mentre el color taronja estigués present a les meves pupil·les, estava tranquil que res em passaria.



De sobte, una força m'absorbia i estirava de mi fins que vaig caure a terra. Vaig mirar amunt, i una gran boca amb dents punxegudes va començar a abalançar-se quan una fletxa li travessà el cap. En el moment en què l'arma va perforar la planta, aquesta, es va desplomar i va caure a terra. La força que em contenia va desaparèixer i vaig aconseguir alliberar-me d'aquella carnívora.



Uns galops s'apropaven, anaven en manada. Inicialment pensava que es tractava de simples cavalls, però m'equivocava. Em va venir a la ment aquelles històries de criatures mitològiques que ens explicava el joglar que visitava el nostre poble de tant en tant. Eren centaures, i no semblaven molt amigables.



Tots m'apuntaven amb els seus arcs.



-Qui ets tu? No ens agraden les visites inesperades.- La veu del que semblava el líder del grup era greu i imponent.



Amb el fil de veu que em quedava, vaig repetir el discurs de la sirena:



-Soc Phil... dic Phoenix, el governant de la vostra illa, i vinc per alliberar les criatures atrapades darrere la Cascada Mare.- Vaig entonar la veu perquè semblés segur de mi mateix.



De cop, tots van ajupir-se en senyal de respecte i van oferir-me la seva protecció durant tot el meu recorregut pel bosc.



Avançàvem amb seguretat, o almenys jo em sentia segur, ja que estava escoltat per aquell exèrcit metamòrfic quan, una melodia va arribar a nosaltres a través de la brisa del vent. Semblava una arpa, però no n’estava segur, ja que el so era molt més agut.



-Ja està aquí en Mentius, amb la seva arpa molestant com sempre...- va dir un dels centaures amb un to irònic.



-Qui?- jo sabia que m'estava perdent alguna cosa, qui era en Mentius?



-Per la teva informació, això no és una arpa, és una lira i va ser obsequi dels àngels com a bon faune que sóc.- va dir una veu, una mica irritant entre els matolls.



La veu anava acompanyada del soroll d'unes potes que trotaven i botaven. Un home d'estatura baixa amb tors humà i cames de cabra, es va deixar veure entre els arbres. Portava un sarró, on sobresortia una flauta de fusta.



-No t'apropis al governant de l'illa!- va advertir-li el líder de la manada de centaures.



-No m'ho puc creure! Aquest és en Phoenix? El nostre salvador! He de dir que me l'esperava una mica més musculós i imponent.



-Si no et semblo bé, pots alliberar tu als que estan atrapats darrere la Cascada Mare.- vaig suggerir-li al faune una mica enfadat.



-No, no, tranquil, ningú és perfecte.



Després d'aquest comentari, el faune em va mirar amb cara de desig, crec que volia que el deixéssim acompanyar-nos. Va intentar apropar-se a mi, però dos centaures van tallar-li el pas.



-Només vull demanar-li al senyor Phoenix que em deixi acompanyar-lo en aquesta missió tan important.- va dir en Mentius traient el cap entre els dos arcs que l’impedien moure's.



-D'acord, et deixaré acompanyar-nos sempre que no ens donis la tabarra amb la teva arpa.- al final vaig cedir i vaig concedir-li l'honor... Espero no repetir-me de la meva decisió.



-No és una arpa, és una lira. Però sí, prometo no fer-la sonar en tot el viatge.



Vam estar una bona estona caminant, el bosc ja era monòton per a mi, tot em semblava igual, els arbres, les flors... Les flors! No me n'havia recordat de les importants indicacions de la sirena en tot el trajecte pel bosc. No es veia cap essència ataronjada en l'horitzó. Notava com se m'accelerava el cor i semblava que se m’anés a sortir del pit quan la veu irrigadora va irrompre en els meus pensaments.



-Estàs bé? Busques alguna cosa?- Era el faune, mirant-me atentament amb els ulls ben oberts.



-Les flors taronges! Estic buscant les orquídies taronges!- la veu em va sonar desintencionadament impacient, desesperada i esverada, de fet, molt esverada.



-Et refereixes a aquelles flors taronges d'allà?- el centaure líder va assenyalar un camí situat una mica més a la dreta d'on érem nosaltres.



El camí d'orquídies era l'únic il·luminat pels rajos del sol, i al final d'aquest, es veia una llum amb tonalitats verdes. Si paraves atenció es podia escoltar la caiguda de l'aigua de la Cascada Mare.
 
Cebece | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]