F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

(alumna2005)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)
Capítol 2:  Sospites inesperades



Una nit més, l’insomni s’apoderava de l’inspector Tena. Neguitós, mirava Agustí el sostre de la seva habitació. Aquell vespre dormia sol: la Marta havia preferit dormir amb el seu fill per alguna raó inexplicable. Potser encara no havia superat la discussió que, un cop més, havia tingut amb el seu marit a causa de les seves desconfiances. Eren devers les quatre de la matinada i al dormitori regnaven el silenci i la foscor. Els nervis inevitables de l’home feien que el seu cos tremolés cada vegada més fortament. Però no els podia controlar. Massa pensaments li rodejaven el cap, i darrerament cap era bo. Encara que tenia presents les múltiples disputes amb la Marta i l'estrany comportament del seu fill, hi havia un tema que el preocupava encara més: Guillem Gual. No ho aconseguia, per més que ho intentés, no podia deixar de pensar en ell i en totes les proves que, en tan poc temps, havien recopilat. Pensava en el seu benestar i en els perjudicis que podria arribar a tenir si tot seguia avançant tan ràpidament. Però no sabia com aturar-ho. Més ben dit, no podia. La investigació havia de seguir fos com fos i ell no tenia manera d’evitar que en un moment o altre es descobrís tota la veritat. O si… De sobte, una idea, suposadament brillant, li va venir al cap. Sí, havia de fer-ho. Era la seva única escapatòria. Així que, impulsat per l’única esperança de salvar-se que li quedava, va dirigir-se al seu destí.



***



- Bon dia, estimat, com estàs?- va saludar la Marta a l’Arnau, quan va veure que aquest darrer entrava a la cuina.

- Bon dia. No hi és el pare?- va demanar, mentre es preparava una torrada.



- No, quan m’he aixecat ja no hi era. Però com estàs, t’he demanat?

- Però si avui és dissabte!

- Ja, però quan està en marxa un cas d’aquest tipus no es descansa mai, sempre hi ha feina. O almenys això és el que diu el teu pare…- L’Arnau va assentir amb el cap, la seva cara era una mescla entre indiferència i decepció.- I ara em vols contestar d’una vegada? Com estàs?

- Bé, mare, posa't tranquil·la. Recorda el que vam parlar ahir a la nit…- La Marta va abaixar el cap i va disculpar-se amb el seu fill- Per cert, podrà venir avui a passar el dia el Gerard? Els seus pares se’n van fora i em va demanar si podria quedar amb ell.- En un principi la dona va posar cara d’insatisfacció, però després de raonar-ho una mica, va accedir. Al cap i a la fi, la seva família no estava passant per un bon moment i potser socialitzar amb algú podria fer que el seu fill se n’oblidés una mica.

- És clar! Digues-li que es pot quedar a dormir, si vol, però amb una condició...



- Quina?- va demanar el nen, posant els ulls en blanc.



- Que estudieu almenys una hora.



- Però mare, és dissabte!

- M’és igual això a jo, per a l’escola sempre hi ha feina a fer. I, a més…- De sobte un soroll procedent del menjador va tallar el discurs de la mare. Era el telèfon.



- Digui?- la Marta va acostar-se l’auricular a l’orella.- Hola Hèctor! Què tal? Fa molt temps que no ens veiem…. Bé, jo bé.- Uns quants segons més de silenci.- No, no hi és, aquí. Pensava que seria a comissaria… Doncs, quan m’he llevat ja no hi era.- L’Arnau parava l’orella intentant caçar alguna paraula que l’interlocutor deia a l’altra banda del telèfon.- Sí, sí, és clar. Li ho diré tan prest com el vegi… D’acord, està bé… Igualment, passi un bon dia.- En penjar el telèfon, la Marta va girar el cap cap al seu fill.

- Què passa?

- El teu pare- va dir ella secament.



- I… què passa?- va repetir l’Arnau.

- Doncs que no és a treballar! On dimonis es deu haver ficat, aquest idiota!



***



Un parell de carrers més avall. La comissaria acabava d’obrir. En tenir empassat el darrer glop de whisky que li quedava a la cantimplora, el comissari Méndez se la va guardar a la butxaca interior de la seva jaqueta i va sortir del Mercedes que acostumava a conduir. Un home se’l mirava compassiu des de la porta de les oficines. “Pobre home, qui ho diria que una ruptura l’hagués pogut afectar fins a tal punt”. Era l’Hèctor.

- Bon dia, comissari!- el va saludar.



- Què hi fas, aquí aturat?- li va respondre ell, en to sec.



- Doncs, l’esperava. Avui l’inspector Tena no ha vingut a treballar i, per tant, vostè és qui m’ha de dirigir directament.

- I ara, què li passa a aquest desgraciat?- La reacció de Méndez va sorprendre l’Hèctor; sabia que es posava nerviós fàcilment, però aquell insult el va agafar per sorpresa.

- No ho sé, no ha dit res a ningú, ni tan sols la seva dona sap on és… - El comissari va posar els ulls en blanc, i després d’un llarg i profund sospir, va afegir:

- Han arribat ja els informes del forense?

- No, però ha telefonat i ha dit que ha trobat una cosa que podria interessar-nos.- Va contestar el policia, mentre seguia al seu cap, que acabava d’entrar a la comissaria.

- Està bé, així idò serà el primer que farem.



El camí fins al laboratori del forense Vidal era llarg. D’uns quaranta minuts aproximadament. L’Hèctor, amb la mirada perduda a l’horitzó, pensava silenciós on podria ser el seu company. La veritat és que aquella actitud l’havia preocupat molt. Per altra banda, al seu costat, Méndez conduïa tranquil movent el cap al ritme de la música. Hi anaven sols i, tot i que feia anys que treballaven junts, pareixia que no tenien tema de conversa. Així que els dos, evadits en els seus pensaments, van fer tot el trajecte en silenci. En arribar, un home de mitjana edat, alt i corpulent, els va rebre:

- Méndez! Quina alegria veure’l de nou.- Va dir llençant-se al comissari per a fer-li una abraçada. Feia anys que els dos homes es coneixien i varen arribar a ser molt bons amics, però amb el pas del temps es van anar distanciant fins al punt que només es veien quan hi havia feina pel mig.



- Vidal, quant temps!

- Sí! Des d’aquella vegada que va morir un jove per sobredosis, deu fer quasi mig any ja!

- Oh i tant, ho recordo perfectament. Aquesta joventut fa el que sigui per evadir-se de la realitat…- L’Hèctor, que estava fora de la conversa, va riure en to irònic. “És clar, només la joventut, oi comissari?” pensava.- De totes maneres, avui estem aquí per un altre cas: Què ens pot aportar sobre l'assassinat de Guillem Gual?

- Doncs, la veritat és que aquest cop no ens ha costat gaires esforços. Com ja vam sospitar quan vam veure’l, l’home va morir d’una punyalada al cor. El tall podria ser de ganivet o de navalla, la diferència és mínima. Però, personalment, crec que varen ser provocades per una navalla fox. També ens hem adonat que només hi ha una ferida, el que podria indicar-nos que l'assassí no tenia la intenció de deixar-lo mort, tot i que aquesta opció no m’acaba de convèncer.



- Si no volgués matar-lo, per què no li va clavar la navalla a la cama en tost de al cor?- va intervenir l’Hèctor.



- Exacte…- va seguir el forense.- Tanmateix, jo no puc ajudar-vos més respecte a això. Però tinc un petit objecte que podria interessar-vos.- Vidal va dirigir-se a l'escriptori que quedava al seu darrere i va treure una petita bossa de plàstic transparent d’un dels calaixos.

- Què és això?- va demanar el comissari.



- Doncs bé, quan els meus companys estaven despullant-lo, van trobar això dins una de les butxaques interiors de la seva jaqueta.- De sobte va treure de la bossa de plàstic una petita clau metàl·lica.



- La clau de l’oficina!- Va exclamar content l’Hèctor. - És clar, l’Alba va declarar que només ell la tenia i que segurament la portava damunt quan van matar-lo.



Els tres homes van somriure satisfets. Notaven com, a cada passa que donaven, s'acostaven més a la seva pressa: l’assassí d’aquell crim. Així que, després d'agrair a Vidal la seva feina, i d’acomiadar-se d’ell, el comissari i el policia van sortir del laboratori per seguir avançant amb les seves investigacions. Primer van decidir anar a comissaria: tot i que l’Hèctor recordava l’adreça que l’Alba els havia indicat, va preferir passar a recollir els documents i assegurar-se que la memòria no li fallés. Aquell cop, el recorregut no va ser tan silenciós i avorrit. Els dos companys estaven més il·lusionats, l’Hèctor bastant més que Méndez, i es notava mentre compartien anècdotes, somnis o simplement parlaven sobre el cas que els ocupava. Tan entretinguda va ser la conversa, que ni l’un ni l’altre podien creure’s que haguessin passat dues hores des que havien abandonat el laboratori i que ja havien arribat al seu destí.



***



Eren devers la una i mitja i el Gerard feia una estona que havia arribat a cal seu amic. Al final havia acceptat la invitació de la Marta i s’hi quedava a dormir. Com de costum, en aquella casa es dinava prest. Així que, després de treure els macarrons del forn i de parar taula, es van asseure els tres a menjar.



- Com va, Gerard? Feia temps que no venies per aquí.- va demanar la Marta.



- Sí… Va bé, i vostè?- respongué.



- Per favor, tracta’m de tu, que em fas sentir vella!- va riure ella.

- Eh tio, tinc un joc nou de la play que t’encantarà!- va intervenir l’Arnau.



- Disculpa senyoret, però res de plays fins que no hàgiu estudiat una hora- va interrompre’l la seva mare.



- Mitja?- va intentar convèncer-la el seu fill.



- Una, he dit.



- D’acord.- L’Arnau va arrufar el nas i, després de sospirar profundament, va continuar menjant els macarrons que l’esperaven a davant seu.



***



- Estàs segur que és aquí?- va demanar Méndez.



- Sí, seguríssim- va dir l’Hèctor revisant el paper que portava a les mans.

Un petit i estret edifici s’aixecava davant els seus rostres. La porta era rústica i antiga. Sense pensar-s’ho dues vegades, el comissari i el policia van avançar cap a ella. Aquest primer va treure la clau que el forense els havia donat d’una bossa i va donar-li uns guants al seu company; ell també va posar-se’n uns. Va introduir la clau al pany i… de sobte, la porta va moure's una mica deixant entreveure l’interior de l'immoble.



- Està obert!- va exclamar el comissari confós.



- Que estrany… Entrem-hi- va animar l’Hèctor.



L’edifici era petit i tenia tres habitacions; la principal, amb un escriptori al bell mig on un gran ordinador i una pila de llibres descansaven a damunt seu i pocs metres més endavant un sofà rosa; un bany; i un altell amb estanteries plenes de llibres. L’Hèctor, que recordava perfectament el que l’Alba els havia dit, va dirigir-se directament a l’ordinador, mentre Méndez observava detalladament tot el que l’envoltava sense passar per alt el fet que s’havien trobat la porta oberta. De sobte, un crit va rompre el silenci de la sala.



- Hèctor, què passa?- va preocupar-se el comissari, mentre s’hi acostava. De sobte, en ser-hi devora i veure el mateix que el seu company veia, el cor va fer-li un bot. No s’ho podia creure. Després de tranquil·litzar-se durant tan sols uns segons, no va deixar córrer més el temps.- Comissaria? Soc el comissari Méndez, envieu una ambulància i una patrulla a l’avinguda del Cid número 7, ara mateix!- Després, va penjar el telèfon, va mirar directament el seu company i va dir-li:

- Som-hi, nosaltres tenim feina a fer, tinc la sensació que no falta gaire per resoldre aquest cas.



 
alumna2005 | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]