F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Ales de tots colors (p0lina)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)
Capítol 2:  Estudis

Ràpidament vaig calcular que em quedaven uns cinc segons abans de començar a enfonsar i, amb això, l’adherència amb què agafa l’ocell. Vaig aconseguir veure que el bec de l’ocell no era esmolat, de manera que vaig la mà que tenia el bec i, amb les cames i la mà lliure, vaig nedar cap a la superfície. Ho vaig pensar així: jo mateix nedaré a la superfície i xiuxiuejaré un encanteri i salvaré el meu amic.

Vaig començar a sentir com la meva ànima començava a sortir lentament del cos. La mà es debilitava. Les cames volien parar de treballar i les mans de remar.

“... No mantinguis l'aire dins teu, no paris el procés natural de respiració. Si conteniu la respiració, l’aire que tan us agafeu amb ganes, pensant que així sobreviureu, us començarà a enverinar. Deixeu— lo sortir. I no oblideu de... " — vaig recordar de sobte.

Vaig deixar anar l'aire que hi havia dins meu. Unes bombolles blanques em van fer pessigolles al nas. De sobte, la meva força va tornar i no vaig dubtar durant ni un segon més: de seguida vaig sortir a la superfície i vaig fer un sospir fort i humit.

— Omni honore voco auras. — confús per l’estrès en la meva propera llengua, vaig xiuxiuejar amb veu ronca. El vent em va bufar a la part posterior del cap. — Detrudere equus meus fidelis.

El vent va bufar més fort, l’aigua va començar a bullir. Vaig veure l’esbós d’un cavall, que després d’uns segons va adoptar una forma concreta. El cavall va respirar profundament i va fer un somriure.

Quan el cavall va començar a entrar a l’aigua de nou, tot i que amb totes les seves forces tocava la tocava amb les potes, volia xiuxiuejar un altre encanteri, però em van tallar en mitja frase, perquè vaig començar a brillar amb el meu amic, fins que la llum no em va prohibir la vista completament.

***

La llum va començar a marxar. Em vaig trobar enmig d’una habitació gran, fosca i familiar. Prestatgeries de fusta, fetes de roure fosc, des del terra fins al sostre, completament plenes de llibres de tots els gèneres: si us hi fixeu, podreu veure entre aquesta biblioteca infinita llibres antics de més de cinc cents anys i els completament nous ,que encara no han tingut temps de cobrir-se en pols. ++

— Voco super terram: et peto ut partum a solidum circa cellam animalis in manibus … — vaig xiuxiuejar ràpidament. Al voltant de l’ocell va aparèixer purpurina màgica i de seguida, amb les mans que l’agafaven, es trobaven en una gàbia de ferro oberta i voladora. Vaig deixar anar la presa, vaig treure les mans, vaig tancar la porta de segona vegada i vaig agafar la gàbia a les mans. Em vaig girar i vaig trobar amb el meu amic amb aigua salada que caia al terra. Va sacsejar amb el cap en el mateix segon, les gotes humides van volar en totes direccions, caient sobre mi, sobre la en les meves mans i sobre l’ocell que hi havia a dintre. L’animal es va allunyar de fàstic i va començar a netejar les plomes.

Vaig deixar la gàbia, perquè pesava molt, al terra. Vaig riure i abraçar el meu amic per coll. En veu alta, amb tota la meva alegria, vaig dir:

— Ho hem fet, fet! Aquesta bella creació ara és nostra! — Vaig riure i el meu amic també ho va fer.

Darrere meu, vaig sentir uns passos forts . Aquests passos els reconeixeria de mil: Ratmir Adalimon. El meu mentor i tutor.

Una mica de història: Ratmir és el meu oncle. Els meus pares van morir durant la VII Guerra Màgica. L’oncle vivia en una altra ciutat. Tres dies després de la guerra, el meu oncle va decidir visitar la seva germana. Però no va tornar a la Zaharies d’abans, sinó a la ciutat cremada i totalment destruïda. Els patrulles enemics passejaven pel centre, buscant i matant, sense pensar gaire, a tothom que podia quedar. Però en Rat va tenir sort, la casa estava lluny del centre i no va ser vist. Va trencar la porta, va córrer cap amunt i em va trobar cridant al bressol. Em va portar a casa seva, i em va tractar com a fill seu. Tot lo que sé de la màgia, he après d’ell.

— Rat ... Deixa'm explicar ... — Vaig tancar els ulls sense donar-me la volta.

— Ara no tinc ganes d’escoltar les teves excuses.

Va esperar uns segons abans de dir irritadament entre les dents:

— Encara utilitzes aquests encanteris llatins barats?

— I que passa amb això? — començant a enrabiar, vaig dir jo — Són molt còmodes i pràctics d'utilitzar.

— Estic d'acord amb amb això, però ... No és una màgia seriosa.

— Per què necessito màgia seriosa per alguna cosa no seriosa?

El meu oncle va pensar uns segons.

Ell, tot just adonant-se de la meva presa, va mirar la gàbia dels meus peus.

— Encara continueixes amb la col·lecció?"

Vaig mirar a la gàbia i vaig sospirar.

— És la única cosa que sé fer. És agradable i interessant interactuar amb animals. I molt més fàcil que amb la gent.

— No diguis això. — Rath va sospirar — Realment et a l'escola, però ...

— Estan tancats perquè estem enmig de la guerra i, en general, sortir de les parets de la casa és perillós i bla-bla-bla ... Ja m'ho has dit moltes vegades. — Perdent la calma i, per alguna raó, vaig començar a allunyar-me del meu oncle, vaig dir jo, començant a sentir com el meu cos somencava a escalfar d’una manera… agradable i inusual. El meu oncle també ho va notar, i crec que alguna cosa mala estava passant. Va calmar de cop.

— Sutti, em sap greu que t’he fet enfadar. Perdona l’oncle vell, amb les seves instruccions de la seva vellesa.

— No t’acostis... — De sobte em vaig sentir malament. L’oncle es va fer borrós, les parpelles volien tancar, l'esquena se m’ha cobert de suor, les cames han fet febles. El meu cavall ho va sentir i, sense por, es va submergir sota el meu braç. Em vaig recolzar al coll del meu amic. És pell i la calor de la seva pell va començar a calmar-me.

— Ratmir ... què acaba de passar?

— T’has enfadat i has atret energia fosca cap al teu cos. Però vas poder controlar-la i no et vas deixar colpejar-me. Sino, ja estaria estirat a terra, mort.

Em va horroritzar les seves paraules. Un calfred va recórrer la meva columna vertebral.

— Podria haver acabat ... Tan malament?

— Sí, fill meu. Per tant, et vaig teleportar aquí per preguntar: voldríes continuar la nostra formació, passar a coses més serioses? T’ensenyaré un idioma molt més antic que el llatí, encanteris per crear matèria que no existeix en el món físic. Juntament amb aquest coneixement, sabràs millor com resistir contra l'energia fosca que et volia matar, que volia destruir-te. Aprendràs a controlar-la tant que seràs més terrible que ella. Què penses?

— Per què necessito aquest coneixement, si jo, almenys en un futur proper, només treballaria amb animals?

— Podras millorar les seves condicions de vida. Per instal·lar-los al seu hàbitat natural, on estaran molt més còmodes.

Vaig pensar. Ni tan sols pensava que els meus animals visquessin molt malament en comparació amb el seu hàbitat natural, on poden caçar, cuidar-se sense la meva ajuda.

Què haig de fer, per no matar a ningú i no crear més problemes?

 
p0lina | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]