F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Una nit de Sant Joan (ibzjani7)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)
Capítol 2:  Un viatge a un altre temps

L’escena que m’esperava a la platja em va recordar a una faula de la nit de Sant Joan, una d’aquelles que es conten quan ens reunim tots al voltant de la foguera quan ja és de nits i els més petits ja s’han adormit.



La primera vegada que la vaig sentir va ser als dotze anys, ja em consideraven prou gran per a descobrir el que els nostres avantpassats havien fet. Era una nit com aquesta: una nit de Sant Joan, amb la remor de les onades a l’esquena i la llum de la Lluna al cel il·luminant les cares de la gent d’una manera fantasmal.



“El poble de Sóller és un dels més antics de tot Mallorca. Per tant, dels que té més història, tan bona com dolenta. L’època medieval va ser una de les més fosques, com a tot Europa. Els coneixements científics eren escassos i la creença en Déu era l’únic que importava a la gent. Tothom que se sortís una mica del “normal” era tancat a les masmorres de l’ajuntament o cremat a l’estaca.



Les que més patien eren les dones, ja que, si mostraven un poc d’intel·ligència, eren considerades bruixes de seguida i cremades sense pensar-s’ho dues vegades. Fa poc es va trobar un diari d’una dona que vivia en aquella època, cosa molt estranya, tenint en compte que només als nobles se’ls ensenyava a llegir. Es deia Elisenda i, segons els seus escrits, el seu pare, noble de la cort, li va ensenyar a llegir i escriure d’amagades. Era una noia intel·ligent, la qual ajudava a la seva família sempre que pogués. Després de la mort de la seva mare a mans del que avui coneixem com la grip, es va dedicar al tractament de malalties amb plantes medicinals. Això no la va fer molt popular al poble. Gràcies a la protecció del seu pare la deixaven en pau, però res la podia protegir de les mirades que rebia sempre que sortia de casa.



Un dia com aquest, una nit de Sant Joan, va sortir de casa seva per a buscar ingredients al bosc. No sabia per què, però s’havia adonat que aquella nit tenia alguna cosa especial. Les plantes, sotmeses a les condicions úniques de la nit de Sant Joan, tenien un efecte més gran que els altres dies. Avui dia sabem que això es deu a l’elevada quantitat de llum solar que reben i la rosada de la nit més curta de l’any. Però al segle XIII aquest coneixement estava ocult per al poble i només era conegut per les ments més brillants i observadores.



L’Elisenda es va centrar a recollir romaní, pel qual trobava més usos. Com sempre, anava capficada en les seves coses i, per tant, no es va adonar d’hora que avui se celebrava la cremació de les bruixes, aprofitant que era la nit més llarga de l’any. Tampoc es va fixar en les ombres que la perseguiren des de casa seva fins a les tenebres del bosc. Per quan ho va notar, ja era massa tard. Mentre recollia el segon tany de Romaní una mà gegant li tapà la boca per a evitar que s’escoltés el seu crit. Llavors unes altres mans agafaren les seves per a fermar-les amb una corda darrere la seva esquena sense cap mena de delicadesa. Finalment, li embolicaren el cap en una tela per a evitar que veiés a on anaven i la guiaren pel bosc en direcció foguera. La noia caigué tres cops abans d’arribar al seu destí, on per sorpresa seva l’esperava el seu pare. La persona que fins aquell moment l’havia protegit, era la que havia ideat la seva captura. L’Elisenda no s’havia sentit tan traïda en tota la seva curta vida que, pel que semblava, arribava a la seva fi.



El seu pare no tenia la força suficient per a mirar-la als ulls, raó per la qual es limità a observar l’horitzó mentre la seva única filla era fermada a un pal i col·locada al costat de les altres dones. Els següents minuts fins que encengueren el foc s’allargaren fins a l’eternitat i, quan finalment acabaren l’agonitzant espera, escoltà les darreres paraules de l’Elisenda. Les paraules que l’acompanyarien per la resta de la seva vida.”



L’escena que observava podria haver estat la representació d’aquesta història, però tenia la sensació que era molt més que això. Era possible viatjar en el temps? Si no, que era el que estava observant? Una al·lucinació creada pel meu cap, que havia rebut un fort cop en caure de la meva bèstia?



Moltes d’aquestes preguntes travessaren el meu cap en aquell moment. No en sabia contestar cap. La incertesa em posava nerviós, però la presència d’aquelles persones encara més. Vaig intentar fixar-me en el foc magnífic que s’havia fet. Mala idea. No podia creure els meus ulls. Efectivament, podia reconèixer tres pals al centre de la foguera, cadascun amb una figura enganxada a ell. Els crits que havia escoltat abans provenien d’aquella direcció.



Podia notar com les meves neurones transmetien els impulsos nerviosos per tot el meu cos: des del cervell, que no es podia creure el que veia, fins als dits del peu, que era la primera sensació que sentiren des que s’havien congelat.



Vaig intentar aclarir-me les idees. Primerament, no era al meu temps i, si no era una al·lucinació, probablement em trobava a l’època medieval. En segon lloc, si el primer era cert, hi havia una remota possibilitat que estigués vivint la faula de la nit de Sant Joan. Això la convertiria en una llegenda real.

Per a confirmar la meva teoria vaig intentar trobar al pare de l’Elisenda, ja que hauria d’estar per aquí. Just en aquell moment, vaig fixar-me en un home que passejava en direcció contrària per la platja. Duia un abric que li arribava fins als genolls i caminava com si portes el pes del cel sobre les seves espatlles, amb el cap caigut i l’esquena encorbada.



No tenia prou valor per a apropar-me a ell, però els meus ulls seguiren els seus moviments fins que s’aturà. Girà el seu cos cap a l’aigua i, després de pensar-s’ho un moment, avançà aigua endins, com jo havia fet aquell mateix matí. En haver-se allunyat uns vint metres es deixà caure i el seu cos fou menjat per les onades.



Abans que pogués reaccionar el meu cervell, el meu cos ja s’havia posat en moviment. Quasi no vaig notar l’impacte amb l’aigua gelada i, en un tres i no res, tornava a ser fora amb l’home als meus braços. Per un moment vaig pensar que era mort, però al cap d’una estona comença a tossir aigua. En tornar a respirar tranquil·lament, em mirà amb els ulls molt oberts:


Per què has fet això?







Estava massa atordit per a contestar-li. Ens quedàrem uns minuts en silenci, fins que seguí parlant tot sol.


No em mereixo seguir vivint. Sóc culpable de la mort de l’única persona que estimava en aquest món. Encara puc escoltar els seus crits, però el pitjor és, que les seves darreres paraules no em volen sortir del cap i em perseguiran fins al dia de la meva mort.







Vaig aguantar la respiració. Ningú sabia quines havien estat les seves darreres paraules. Tenia por de dir res que espantés l’home, així que vaig esperar que continués parlant. I per sort meva, ho va fer:


M'han amenaçat els altres nobles de la cort, si no els deixava matar a la meva filla, ells em matarien a mi. Sóc tan dèbil que no volia perdre la meva vida per ella. L’únic que em consolava era que si m'haguessin matat ami, l'haurien matat a ella també. No tenia altra opció. El pitjor és que ho ha entès.







A què es refereix?







A la meva filla. En els seus darrers minuts, els seus ulls quan em miraven eren compassius. Al principi, en adonar-se del que havia fet, em mirava horroritzada, però a poc a poc ha anat entenent per què ho havia fet. I les seves darreres paraules... El que m’ha dit…







No va acabar l’oració. S’havia posat a plorar. No el volia forçar, per tant vaig posar-li la mà a l’espatlla amb l’esperança que aquest gest li donés un poc de confort. Al ca d’una estona continuà amb el seu relat:


L’Elisenda és una noia tan madura, tan encantadora, es pareixia tant a sa mare. No la mereixia com a filla. “Sempre estaré amb tu.” Això és el que m’ha dit amb el seu últim sospir. “Sempre estaré amb tu.” Les mateixes paraules que em va dir la meva dona quan va notar que ja era la seva hora…







En aquell moment quasi vaig poder veure com totes les seves forces abandonaven el seu cos. En aquell moment vaig pensar una cosa: i si jo sóc l’encarregat que aquesta història es conegui per sempre? Si de veres he viatjat al passat i no estic al·lucinant, aquest és el moment que la seva història s’ha de donat a conèixer.


Després de tot el que ha patit la seva filla i tot el que ha viscut, no em sembla correcte que vostè es vulgui llevar la vida. Entenc el vostre patiment, jo vaig perdre mon pare de molt jove. Però el millor que pot fer ara és seguir vivint per a ella. I, a més, pot fer una altra cosa.







Em vaig apropar a l’home i li vaig explicar la idea que havia tingut.

 
ibzjani7 | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]