F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

(Juju)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)
Capítol 2:  UN CAFÈ AMB LLUCIA RAMIS

Truquen a la porta, ja és l’hora. Els amics d’en Marcel han vingut a cercar-lo per anar a jugar. Cada dia, a les sis en punt, el passen a recollir. Fa dos mesos que és aquí, però només va necessitar dos dies perquè / per a què se’l conegués per tot el poble i ell també conegués tothom. No li ha costat gens avesar-se a aquesta nova vida, suposo que bastant diferent a l’anterior. Quan dic que el coneixen a ell, també vull dir a mi. Estic del tot convençut que jo no m’hi hagués relacionat mai, quina mandra. Ja fa uns anys que la gent em desplau, i a poc a poc he anat creant el meu petit niu on resguardar-me d’aquest món massa gran i cruel on vivim. Gràcies a ell he deixat de ser el nou veí, i ja formo part del poble.

M’he quedat sol i tranquil, en aquesta meravellosa casa que cada vegada ens fa descobrir una cosa nova, i vull aprofitar les últimes hores de claror que queden. Amb una bona tassa de cafè i Les possessions em disposo a sortir al jardí. Fa un bon dia. Els raigs de sol se’m claven a la pell. Tot i ser agost, aquest claror em transmet la tranquil·litat tan buscada aquests darrers dies. No havia pogut parar quiet. Marcel amunt, Marcel avall. Ara anem a passejar, ara saltem a corda, ara juguem, ara fem un pastís, ara “papa mira”... un no parar. Faig un cop d’ull al jardí. Ni una sola mala herba. Els rosers, ben elegants, tenen uns poms ben rojos i unes espines que tallen només de mirar-les. Són les guardianes d’un tresor, el seu tresor, i desfiaran a tothom qui els el vulgui prendre. Les heures comencen a enfilar-se tímidament per la gelosia de l’entrada i l’esqueix del ficus comença a pansir-se perquè no acaba d’arrelar. Enmig del verger hi ha la morera que era mig morta quan vaig venir a viure a la casa, però que a l’arribar el Marcel va començar a revifar. Començo a llegir, que és el que he sortit a fer, fins arribar a la que serà l’última frase que llegiré de Llucia Ramis.


“–Carinyo –contesta–, no tenir on tornar: créixer consisteix en això.”


El cel comença a enfosquir-se perquè el sol insisteix en amagar-se darrere les muntanyes i deixa a la vista unes pinzellades blanques que taquen el quadre ataronjat de damunt del mar donant-li un aire poètic. Un gafarró manté conversa amb una oreneta mentre un mosquiter es mou de branca en branca sense parar. S’encén la pantalla del mòbil per fer-me saber que acabo de rebre un missatge. És en Pere Bonnín:


“Hola, Jaume. Com va? He hagut de moure cel i terra per aconseguir es teu número. Se nota que te vas esforçar perquè ningú pogués localitzar-te. Només te volia convidar a sopar a ca meva dissabte que ve. Me fa moltes ganes poder celebrar els 35 amb tu, i per descomptat en Marcel. Podeu quedar a dormir tants dies com vulgueu. Per cert, tot es poble està pendent de sa teva resposta.”


Des de l’última trobada amb en Pere no havia tornat a pensar en ell. Volia que anés a Mallorca, però no sé si vull tornar i tampoc sé del cert si tinc on tornar. Tota la meva vida ha consistit en anar de fracàs en fracàs. No he aconseguit res del que m’he proposat bé perquè m’he quedat a mig intent o bé perquè ni he gosat intentar-ho. Ja fa temps que em penedeixo d’haver deixat els meus pares a Mallorca. De fet, m’he plantejat tornar més d’una vegada, però haver de pujar a un avió per anar a un lloc que ja ni tan sols recordo, i no saber si trobaré el que busco o si seré acceptat, és el que em tira enrere. La por i la vergonya no són les millors companyes de vida, però el pas dels anys ha fet que m’hi vagi avesant. Avesant a un estil de vida penós, d’arreplegat. Des del divorci tot havia anat a pitjor, i si no hagués estat per la mort de la padrina Francina, en pau descansi, ara mateix no sé ni si tindria un lloc on dormir.

Vaig fer allò que sempre es diu, mirar endavant. El meus pares segueixen on els vaig deixar, però no sé com estan. No m’hi parlo i no sé perquè. No sé perquè vaig voler desconnectar d’aquell món que de cop i volta se’m va fer tan petit. Petit com un cinturó que m’oprimia i no em deixava respirar. Vaig haver de partir, fugir, i mai més vaig considerar tornar a aquella terra. A la meva terra. Aquella terra que m’havia vist néixer i créixer. Que m’havia vist jugar, estimar, riure i plorar. Una terra que m’era tant a prop del cor, però que ara m’és tant llunyana. Tan llunyana que ja gairebé ni me’n recordo d’ella. L’havia abandonada per iniciar-me en l’aventura de la vida. En aquells moments semblava el correcte, però ara... ara tornava tot de cop. Les olors, les vivències, els records.

Crec que Llucia Ramis no acaba de tenir raó. Que potser créixer consisteix en no tenir on tornar, però que sempre quedaran les arrels. Tal vegada quedin amagades en un raconet del cor i te n’acabis oblidant, però aquestes arrels són les que t’aferren per sempre a la terra, a la teva terra, i per molt que intentis renunciar-hi, mai te’n podràs desfer. Podrien ser tot aquest cúmul de coses o el simple fet que jo, tot i no saber-ho, encara no he volgut fer-me gran.

 
Juju | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]