F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Envoltat de tanta vida, on és la meva? (lblancoi)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)
Capítol 2:  Renéixer en vida

Les veus esquinçades dels meus dits morats, freds i rígids com rocs i tot el meu cos desnerit, consumit i fatigat em suplicaven repòs. Feia temps que havia perdut l’instint humà d’escoltar el meu organisme. Sorra cremant, arbres frondosos, aigua dolça i salada, nits sota els llamps i dies que no acaben mai.

La neu cruixia sota les botes que havia comprat amb els pocs diners que em quedaven feia més de quatre mesos, l’última vegada que havia vist algú amb una aparença semblant a la meva. Malauradament, en aquell moment no hi havia cap ésser viu al que m’assemblés.

Així vaig trobar una mena d’eternitat, on el temps no tenia sentit. Per més que buscava i mirava, res. Ni rastre d’aquelles plomes de color blau marí que havia estat a punt de tocar. “On estàs?” era l’únic pensament que m’acompanyava mentre combatia la son quan em trobava damunt del meu cavall.

Fins que un dia la vaig sentir, una melodia que havia perdut màgia i esperit. Amb les eines que havia reunit fins aquell moment per aconseguir atrapar-lo, em vaig fer amb ell però de seguida vaig veure que les seves tonalitats estaven descolorides. Semblava malalt del mateix que patia jo: manca de viure, amb tots els sentits.

Els seus ulls es van trobar amb els meus i hi vaig veure el reflex del meu rostre atònit i desencaixat. Era el mateix papagai que havia perseguit des de la Vall de Sóller, sí. Llavors què era aquell aleteig d’ales, de plomes de pintura i música encantadora que sentia moure’s per dintre meu, ben endins? Aquell no era el meu papagai.

Vaig donar-li fruits secs i li vaig retornar amb una calidesa desconeguda ballant en el meu interior el seu vol majestuós. Ell s’allunyava i em mirava des d’amunt: un home mai més perdut enmig de la neu. Em mirava encara de més amunt: un home mai més perdut enmig de la vida.

El cavall, amb un trotar més àgil i fort, em va conduir a un lloc que jo no coneixia. Cases de fusta, fogueres, conreus i cavalls. Tot el que hi havia. Tot el que vaig necessitar i més per trobar aquella espurna que s’havia encès enmig de blanc i fred: el meu papagai.

Els habitants d’aquell poblet em van curar les ferides amb música, les desesperances amb música, els penediments amb música i les pors amb més música. Només he pogut recordar-me d’una frase de la cançó:


open your heart to me…

(obre’m el teu cor…)


No obstant això, mai més he pogut reconstruir quins van ser els esdeveniments d’aquells dies. Sempre he pensat que tot el que va succeir va ser degut a una poció de recepta secreta que els habitants em van jurar no tenir. Però sí que la tenien, només un estranger se’n podria adonar. Una poció elaborada a base de famílies unides, sinceres, vertaderes, persones màgiques que l’única màgia que posseïen era el ser humà, cavalls que compartien el menjar amb el meu amic, balls de cares amb somriures i de veus desafinades i de bogeries i d'estrelles i de flames i de mar i d’un port i de plomes de blau, verd, groc i vermell...

Els meus ulls es van obrir per primera vegada. Vaig despertar d’un somni aterridor enmig del món. Quina meravella! Quin paradís! Em vaig mirar les ferides. I no les vaig trobar. M’havia curat de la incertesa de no saber qui soc. Què vull. On vaig. “Agafa’t fort i no paris” recordo que vaig dir-me, “no paris de viure”.



 
lblancoi | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]