F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La veritat sobre la Dora (mariaaespuny)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)
Capítol 2:  Capítol II

Després de diverses investigacions que es va fer sense cap conclusió definitiva, van donar permís a en Dan per poder celebrar un enterrament i soterrar dignament el cos de la Dora. Tot i això, la investigació policial encara continuava en marxa. Ens havien fet algun interrogatori a mi, a en Dan i algun altre conegut de la Dora per poder esbrinar què havia passat. Jo no tenia gaire per explicar: durant els dies en què ella va morir, havia estat tancat a casa, i a en Dan li havia sorgit un viatge per la feina. No hi havia testimonis. No hi havia sospitosos.

La notícia de l’assassinat de la Dora es va estendre ràpidament pel poble. No es podia sortir de casa sense sentir com a mínim trenta versions diferents del que devia haver passat. En Mingo ho comentava cada dia amb en Josep o qualsevol veí que es trobés al bar en aquell moment. Les àvies de la perruqueria feien també especulacions. Tot el poble estava alterat: aquella calma a la qual estàvem acostumats, havia desaparegut.

Finalment, tres dies més tard, es va celebrar el sepeli . Tot i ser novembre, feia un bon dia. Semblava que el temps s’hagués posat d’acord i fes un homenatge a la Dora. El sol brillava tant que recordava a l’alegria que comportava estar amb ella. El cementiri del meu poble estava situat al capdamunt d’un turó. Era estranyament acollidor: tot i ser un lloc teòricament lúgubre (com la resta de cementiris, suposo), tenia unes bones vistes i uns arbres que durant la primavera alegraven el paisatge amb unes flors roses.

La cerimònia va ser preciosa. Les persones més pròximes a la Dora, en Dan i la seva mare, van dir unes paraules per recordar-la. Quan va acabar, vam deixar flors a la tomba. Margarides.

“– No us agraden les margarides?– ens va dir la Dora a en Dan i a mi un estiu que havíem decidit sortir a fer un picnic–. No us semblen les flors més sinceres? Tant simples… ningú les aprecia com s’ho mereixen.”

Els assistents van començar a abandonar el recinte funerari, però algunes persones ens vam quedar al lloc intercanviant paraules. Recordant moments amb la Dora.

– Jo ja m’imaginava que hi havia alguna coa que no anava bé– va dir la seva mare–. Feia dies que la veia preocupada. Feia dies que havia perdut la brillantor dels seus ulls.

– Què dius, Montse?– va saltar en Dan–. Jo la veia igual que sempre. La Dora estava bé. Va ser un… un maleït lladre o algú així que va entrar a la nit segurament per robar i la va… la va matar.

Ens vam quedar tots en silenci. El fet de no saber què havia passat i de la possibilitat de no arribar-ho a saber mai era una cosa que, encara que ningú ho digués, ens preocupava a tots.

Al cap d’una estona, els últims que quedàvem (uns quatre o cinc), vam marxar. Ens dirigírem a casa la Montse, la mare de la Dora, ja que ens havia convidat a dinar. A l’arribar, ens instal·làrem: vaig posar el vi i les postres a la nevera mentre en Dan parava la taula i la Montse acabava de fer el dinar. Els altres convidats continuaven parlant.

El dinar va ser exquisit. Algú va fer algun discurs (aquest cop, més personal) en honor a la Dora. Van ser dues hores felices malgrat la trista situació. Acabat de menjar el pastís, vaig treure un cigarret de la butxaca i em vaig aixecar disposat a anar a fora.

– Ostres, Dan, tens un encenedor? M’he descuidat el meu– vaig dir.

– Hauries de deixar de fumar, Roger, que cada vegada ho fas més– em va respondre–. A la butxaca de la jaqueta en tinc un.

Sense fer cas al consell den Dan, vaig sortir de la sala per anar a buscar foc. Vaig agafar la jaqueta, i al mirar a la butxaca, enlloc de trobar-hi l’encenedor, hi havia un paper. El vaig treure. Era un bitllet de tren… pel dia divuit de novembre? Bitllet d’anada i tornada, des d’Aragó (on estava per negocis) fins aquí prop de l’Empordà. Estava utilitzat. No era justament durant els dies que era de viatge? Tot i això, no volia dir res, potser li havia sorgit algun imprevist, i que fos a prop del poble no volia dir que necessàriament vingués fins aquí. Vaig pensar que el millor que podia fer era tornar-lo a deixar a la butxaca (segur que tenia els seus motius), i vaig buscar l’encenedor per la jaqueta. Quan el vaig localitzar, vaig sortir a fora a la terrassa. Hi havia la Montse.

– Hola, Montse– es va girar. Havia estat plorant–. Estàs bé?

– Sí...– va callar–. Tinc por, Roger.

La vaig mirar. Què volia dir que tenia por? Estava passant alguna cosa que jo no sabia?

– Què passa?– li vaig preguntar.

– La Dora no estava bé, Roger. L’últim cop que vaig parlar amb ella, per telèfon… Bé…

– Digues, Montse. No pateixis, no diré res a ningú si és el que et preocupa.

– Es sentia espantada. Estàvem parlant i em va dir que en Dan… que en Dan l’havia pegat, i no era el primer cop. Volia anar a la policia per denunciar-lo, però no s’atrevia. Crec que patia per la seva vida, i m’ho estava dient, però de cop va penjar. Crec que havia entrat en Dan i no volia que la sentís.

Em vaig quedar petrificat. En Dan, pegant, maltractant a la Dora? Sempre havia sigut inofensiu. No em quadrava.

– Estàs segura d’això?– vaig preguntar. No entenia com podia ser.

– Sí, conec la meva filla. I això no és el pitjor– va respondre. Ara sí que se la veia espantada–. L’endemà de trobar-me la Dora, en Dan va tornar al poble i… em va amenaçar. Em va dir que si deia a algú o a la policia el que havia sentit per telèfon… Bé, ja t’ho imagines. Crec que va ser ell qui la va assassinar.

Després de la conversa i de fumar el cigarret, vam entrar a dins. La gent ja s’estava preparant per marxar, així que vaig fer el mateix. Em vaig acomiadar de tothom i vaig anar cap a casa. De camí vaig passar pel forn de pa, ja que s’estava acabant. Segur que la Joana m’havia guardat alguna baguette.

– Bon dia, Roger! Ja ho tinc a punt!– efectivament, no anava errat–. Ha anat bé avui? Sé que hi havia l’enterrament de la Dora.

– Sí, ha anat molt bé. Ens hem retrobat amb la família, i la cerimònia ha estat molt bé.

– Estan tots bé? Fa temps que no veig ningú. Bé, l’altre dia vaig veure en Dan, però…

– Quan vas veure en Dan?– la vaig interrompre. Semblava que el trencaclosques es muntés tot sol.

– Va venir dissabte per aquí… Hi ha algun problema?– va preguntar.

– No, no. Merci, Joana– vaig dir. Vaig pagar la baguette i em vaig dirigir cap a casa.

Tot encaixava. En Dan havia marxat a Aragó pel viatge de feina. Dissabte havia comprat un bitllet d’anada i tornada, i havia vingut al poble (probablement amb cotxe, autobús o taxi), s’havia trobat a casa amb la Dora i, finalment, l’havia assassinat.

Òbviament, tot això eren especulacions. Però estava convençut que era això el que havia succeït. Tot i això, em quedava saber per quin motiu l’havia assassinat. Encara que no m’acabés de creure que en Dan fos d’aquella manera, que maltractés a la seva parella, hi havia d’haver un motiu perquè hagués tornat expressament d’Aragó i l’hagués assassinat.


Quan vaig arribar a casa, encara tip del dinar, vaig ajaure’m al sofà i em vaig adormir amb la televisió de fons. Quan em vaig despertar, ja en plena nit, no vaig sortir del sofà. Mirant el sostre, vaig pensar en tot el que havia passat aquells últims dies. Allò no es podia quedar d’aquella manera.

Vaig prendre una decisió. L’endemà aniria a veure en Dan i li explicaria tot el que sabia: ell era el culpable.



 
mariaaespuny | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]