F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Ciutat Nocturna (AMVíctorMartínez)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)
Capítol 2:  Una oferta que no podràs rebutjar

I



L’Agustí no les tenia totes, si som sincers. Va obrir els ulls quan el primer raig de sol va travessar la finestra i va iluminar el seu rostre, com un dia qualsevol (tot i que ell sabia que no era un dia qualsevol); el llit de matrimoni se sentia extraordinàriament buit al només tenir un cos, i l’inspector Tena encara no acabava d’acostumar-se a aixecar-se sense un somriure. Poc a poc, es va incorporar fins a ser finalment capaç d’aixecar-se, posant-se les mans a les lumbars per un breu moment en un intent en va d’intentar alleujar el dolor que res més que l’edat li provocava, “t’estàs fent vell, cabró”, pensava per ell mateix, tampoc podia lluitar contra el sufocant però inevitable pas del temps i el seu consegüent envelliment. El café que s’havia fet lluitava contra la mandra dels seus ulls, just abans de que es rentés les dents intentat evitar el contacte visual amb el mirall davant d’ell, no suportava mirar-se a la cara desde aquell fatídic dia.

Ja vestit, va finalment posar-se el barret i la gabardina i amb una marxa lenta, va sortir de casa per endinsar-se un dia més a la selva de vidre que era Ciutat Nocturna.

Últimament no havia dormit tranquil, i per últimament vull dir aquests últims dos anys desde que la seva dona va morir als seus braços, víctima d’una bala. No és curiós? l’ésser humà és una màquina pràcticament perfecte, dotada de la més gran de les virtuts: la del raonament i el sentiment, som màquines que poden pensar per elles mateixes i sentir i provocar sentiments genuïns… I tot i aquesta perfecció, tant insignificant objecte com un petit tros de plom inerte pot acabar-ho tot al acte i convertir aquesta màquina perfecte en res més que records i enyorança. L’Agustí no podia evitar sentir-se culpable de tot, al cap i a la fi ella va morir perquè ell va ficar massa els nassos on no hauria d’haver-ho fet: es creia poderós i enèrgic i va començar a investigar massa i fer preguntes que no hauria d’haver fet, per això mateix va tremolar de por quan, el dia anterior, va rebre aquella carta amb una ubicació i una hora, sabia que estava a punt de reunir-se amb aquells que van causar-li el dolor que li impedeix dormir per les nits encara avui, el que no sabia era què volien d’ell.

El dia a la comissaria va transcórrer normal, dins del que cap; mirava compulsivament al rellotge, esperant a que donés les vuit del vespre per marxar al restaurant al que li havien dit que estigués. La impaciència el menjava per dins com un paràsit.



II



L’Àlex, nerviós i de sang calenta com de costum, es limitava a estar estirat al llit, mirant fixament al sostre amb una llibreta en blanc sobre el seu pit i jugant amb el bolígraf blau que tenia entre els dits de la mà dreta. Havia llegit que era bo escriure un diari, tenia massa coses al cap i ningú a qui explicar-li; ja que era un orfe desde que havia tingut ús de raó; va aprendre a sobreviure als carrers tot sol i a no necessitar ningú, és quasi un miracle que segueixi empenyat en buscar treball legal en comptes de ficar-se a qualsevol negoci il·lícit molt més lucratiu que guanyar-se la vida fent de periodista; ara ni això, ja l’havien fet fora per ser massa bo per aquesta ciutat podrida. Si una cosa lluïa amb resplendor per sobre de totes en aquest noi ros, era sens dubte el seu sentit de la justícia, inutil ara que no era més que un altre desgraciat al atur, conscient de que no podria pagar el lloguer del seu pis deplorable aquest mes si no buscava ràpid alguna altre font d’ingressos, però què més podia fer?

Va aixecar-se del llit, deixant la encara buida llibreta sobre l’escriptori i, capcot, va dirigir-se a la cuina, tenint en compte l’increïble immensitat d’aquell "luxós apartament" als suburbis, va trigar exactament cinc passes en arribar-hi. Fregant-se els ulls amb una notable desesperança, va obrir la nevera per trobar un buit terrorífic que només va fer que acentuar el rugit del seu estómac, mancat d’aliments que l’omplin. Va ser aquí on es va donar compte que si volia poder menjar un dia més, havia de deixar de costat els seus valors morals i fer alguna bogeria fins que pogués tornar a encarrilar la seva vida.





III



— Arriba vostè d’hora, inspector Tena. — una figura fosca, quasi tapada per tres homes amenaçants, va pronunciar les paraules a mesura que l’Agustí s’apropava a la taula d’aquell restaurant, a un quart de nou.

Aquells tres homes que escoltaven a la persona misteriosa que tenien darrera se’n van anar immediatament després de que aquesta última espetegués els dits, fent també fora a totes aquelles persones que estaven tranquilament sopant.

Aquella figura misteriosa va deixar-se veure per primera vegada, i era tot l’oposat al home en que un pensa quan imagina a un cap de mafia, estava molt molt lluny de ser un “Padrino”, cosa que contrastava completament amb l’aparença del inspector Tena, que era tan clixé que semblava tret d’un concurs de literatura de tres capítols. Aquest home misteriós, de fet, no era ni un home. Els cabells ondulats llargs d’un castany amb metxes daurades, el delineat dels ulls verds esmeralda amb una mirada freda com la d’una cobra abans d’atacar i els llavis carnosos pintats d’un carmesí sagnant deixaven bastant clar que es tractava d’una dona.

— Seu, Agustí. — va dir-li ella, perfectament calmada; ell en canvi estava tan nerviós que semblava a punt de suar i tot. Va fer-ho tal i com li va dir. — Primer de tot, m’agradaria disculpar-me per les maneres. Una carta amagada entre els documents de la teva secretaria no és la manera més sofisticada de convidar algú a sopar, ho sé, però al cap i a la fi has vingut.



Parlava amb una labia extraordinària, si el dimoni existís i parlés, seria quelcom similar. Per molt que ho intentava, l’Agustí no podia obrir la boca, va quedar-se petrificat com estatua assegut davant d’ella

.

— Veig que no parles gaire, està bé. Aniré directe al gra. T’he de demanar… Bé, no jo personalment sino en nom de tota la meva “associació”— va fer especial èmfasi en la paraula associació, és com si estigués rient ella mateixa del poc secretisme que tenia el crim organitzat a la ciutat, tant com per demanar-li directament un favor a un inspector — Veuràs, hi ha hagut un petit error a una autòpsia, segons he escoltat. Algú ha considerat que aquell cadàver al riu que va sortir ahir ha sigut un homicidi i no l’evident suïcidi que ha sigut. L’únic que volem de tu és que facis desaparèixer aquells documents tant desafortunats i que es torni a fer l'autòpsia, veureu que efectivament ha estat un error i que no ha sigut més que un altre tràgic suïcidi a aquesta ciutat tan maltractada.



Si el dimoni existís i parlés, seria ella.



— Què guanyo jo? — l’inspector finalment va aconseguir parlar, però només va treure-li una riallada a la seva contraria.



— Que què guanyes? De veritat? — va tapar-se la boca al riure, com si fos una senyora de l’alta societat. — Si conservar el cap sobre les espatlles no és incentiu suficient, ja pago jo aquest sopar, imagino que el sou mensual d’un inspector és ridiculament baix comparat amb el que genero jo en una setmana. — va treure del bolso que portava dos bitllets de cent i els va soltar sobre la taula amb despreci. — Queda’t també el canvi, potser el necessites.



Amb una expressió de fàstic, va treure una cigarreta del mateix bolso, la va introduir entre aquells llavis vermells (deixant-li al filtre una marca del pintallavis) i el va encendre, una profunda calada va venir succeïda de l’expiració posterior. No va tardar en apropar-se un cambrer, tremolant, per dir-li que no es podia fumar al restaurant, va ser prou amb mirar-lo fixament als ulls perquè aquell mateix cambrer fes una excepció amb ella i marxés per on havia vingut, demanant abans perdó.



— D’acord. — va respondre l’Agustí, insegur.



— Fantàstic! — li va respondre ella omplint una copa de vi per oferir-li amb ell, amb la cigarreta entre els dits índex i cor. — Mereix un brindis, no creus?



I callat, va brindar amb ella, segellant així el seu pacte amb el diable al prioritzar la seva vida a la justicia tot i haver jurat servir la llei, havia donat el pas que el convertia en allò que tant avorria: un miserable corrupte.



La resta del sopar va ser estrany, aquella dona va parlar-li com si fos la seva amiga de tota la vida, tan tranquilament; l’Agustí a penes va obrir la boca, i si ho va fer va ser per respondre amb monsílabs com sí o no. Va ser cap a les onze, quan ja havien acabat les postres que ella es va aixecar i, amb un to sentenciant, va declarar que el seu contrari era enfarfagedorament avorrit i se’n va anar. Per primera vegada es va poder veure la seva figura sencera: estaria cap als trenta anys, metre i seixanta poc tot i anar amb talons i un caminar segur i confiat, el seu rostre sensual sense ni intentar-ho no figurava a cap registre i el seu nom era un misteri; aquella dona oficialment no existia, res més que un fantasma o un miratge d’aquells que es tenen per la set al desert, l’Agustí començava a creure que de veritat acabava de pactar amb res menys que el diable.


 
AMVíctorMartínez | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]