F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Una bala abans de temps (alex.cervilla)
Meritxell Escola (Mataró)
Inici: Uns quants dies de novembre (Jordi Sierra i Fabra)

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)

Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».




Capítol 1:  L'anunci de Passeig de Gràcia

(Inici no copiat per a reduir espai)

La ferida encara coïa a la seva cuixa. Ell, però, no estava preocupat per la ferida de bala, sinó pel fred que cada vegada guanyava més terreny sobre el seu cos. Les seves mans estaven cobertes d'una suau capa de neu i la saliva se li congelava a la boca. Es feia difícil respirar en aquelles condicions, però ell no estava disposat a rendir-se de moment.



Va començar a pensar en l'inici de tot això. Recordava amb vívid detall aquella tarda passejant pel Passeig de Gràcia, com si el seu cervell estigués dedicant tota la seva energia a un intent de recordar. En aquell record ple de claredat, caminava junt amb la Patro, qui anomenava així tot i ser el seu fill. Mai havien tingut cap relació especialment propera, fins que uns mesos abans, a l'octubre, el seu germà petit havia estat atropellat per un conductor begut. Portava ja temps a l'hospital, i el seu pronòstic no era molt esperançador.



El "pobre David", com li deia la Patro, necessitava una operació quirúrgica costosa, però a casa no és que disposessin de gaires diners. Per això, quan aquell dia la Patro va veure un cartell amb una suma de diners important anunciada, no va vacil·lar abans de dir:



- Albert, fa molt temps que no tens feina, has vist aquest cartell?



La pregunta no era una ordre directa, però per l'Albert, qui ja coneixia a la Patro, va ser una obvietat com una casa. La seva mare li estava proposant fer una feina que havia vist en un cartell de Passeig de Gràcia.



Va apropar-se al cartell i va donar una ullada al seu contingut. Era un anunci sense el nom de l'anunciant, qui buscava un detectiu privat per un assumpte de molta importància. No especificava de què es tractava exactament la investigació, però sí que especificava la recompensa, i era prou gran com per a solucionar els seus problemes.



- Patro, estàs segura que és una bona idea això? Jo no sóc detectiu - va dir l'Albert.



- Que sí noi, que sí. Molts polítics tenen parets plenes de diplomes que mai s'han tret i lideren el país. Que passa, si tu fas el mateix, però amb un objectiu noble? Pensa en el pobre David.



El "pobre David". Sempre l'utilitzava d'excusa des del seu accident i, passat aquell punt de la conversa, no li podies discutir res.



Va caminar de tornada a casa amb el cartellet a la mà. A part de la recompensa, hi figurava un telèfon. L'Albert hi anava donant voltes. Amb el valor de la recompensa, podria fer moltes coses, a part d'ajudar el seu germà. Per exemple, deixar enrere el cotxe que tenia actualment, i finalment comprar-se'n un de menys encarcarat. Però va negar-se a fer això per un motiu que no fos el seu germà.



De tornada en la realitat, l'Albert sentia com les seves extremitats anaven perdent sensibilitat lentament, però la seva memòria seguia a màxima potència, sense defallir. Si tan sols hagués renunciat a aquella feina...



Però no va ser així. En canvi, va trucar al telèfon, i un home que devia tenir al voltant de cinquanta anys jutjant per la veu el va rebre. Es va presentar com a Pau Fortuny. Parlava de pressa, i interrompia constantment a l'Albert, però a ell tant li feia. Només volia els diners.



Finalment, l'home va establir una hora i lloc de trobada l'endemà, en un carrer apartat de Barcelona. L'Albert ja es disposava a penjar quan l'home va afegir en un to dèbil:



- Crec que ja ho deus saber, però només per deixar-ho clar, el que necessito que investiguis és la desaparició de la meva filla.



Tot seguit, va penjar sense deixar ni respirar a l'Albert. La desaparició d'una noia! Ell no era detectiu. Tampoc es podia dir que li interesses el tema, ja que ell no es veia amb les capacitats de deducció amb les que disposen normalment els detectius. I ara se suposava que havia d'investigar la desaparició d'una noia! La mà li tremolava sobre el telèfon, i el va deixar sobre la taula abans no li caigués. Va mirar el telèfon dubitatiu, valorant el dilema que se li presentava. Per una banda, podria agafar el telèfon, trucar a l'home, i dir-li que finalment no podia fer el treball. Però que suposaria això pel pobre David... Tenia només dotze anys, i dotze anys no són prou temps per a viure una vida plena. No, no podia deixar que el seu germà petit abandones aquest món mirant-s'ho de lluny, sense fer res. Va prémer fort les dents, i va apartar el mòbil de la seva vista. Decidit. Investigaria això i, en cas que no trobés res en el termini de dues setmanes que tenia, l'home ja buscaria a algú més apte per aquesta tasca, tot després d'haver-lo pagat pel seu esforç. Així, podria salvar el seu germà.



Aquella nit, la va passar en vela, donant-li voltes a tot i a res a la vegada. Havia pres la bona decisió? Per no dubtar-ho més, es va convèncer a si mateix que no tenia cap altra opció, tot i que s'ho havia hagut d'anar repetint durant la nit per creure-s'ho.



Després d'aquella llarga nit, es va llevar amb unes llargues ulleres que no marxarien en uns quants dies. Es va posar el seu abric de pell, i es va calçar les seves sabates de cuir. Era la millor roba que es podia permetre a causa de la seva actual situació econòmica.



Recordava com va sortir al carrer, i com es va dirigir cap a aquell carrer. Si ho hagués sabut en aquell moment, potser res de tot això no hauria passat, i no hagués acabat amb la seva vida penjant d'un fil, amenaçada pel fred. O potser sí. La qüestió, però, és que el seu cos s'apagava lentament perdut entre aquells arbres nevats, en mig del no-res.
 
alex.cervilla | Inici: Uns quants dies de novembre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]