F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Sang entre línies (LesSupernenes)
Salesians Sant Vicenç dels Horts (Sant Vicenç Dels Horts)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  L'inspector

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.

Fatigat, va tornar a casa, sense deixar de pensar en la pobra víctima, que havia perdut la seva vida en un vist i no vist. També rumiava sobre la relació que podria tenir amb l’assassí: es coneixerien?, allò podria ser algun tipus de venjança?, o es tractava d’un simple desconegut? A més, no es podia creure com una persona podia ser tan invisible a l’hora de buscar pistes, ja que no van trobar-ne cap mostra d’ADN ni pertinences enlloc. Aquella era la pitjor etapa de la investigació d’un assassinat: sabia que la ignorància i el no saber mirar des d’una altra perspectiva no el deixarien dormir aquella nit.

Va resultar un fracàs prendre til·les o ingerir pastilles tranquil·litzadores, cap remei podia aconseguir que s’adormís. Ben entrada la matinada, va sonar el telèfon. Es tractava d’un dels seus companys, que li comunicava que hi havia hagut una altra mort. Segons ell, podia tractar-se del mateix assassí, ja que la víctima havia sigut apunyalada i tenia el mateix llibre que la primera a la mà. L’inspector va agafar la jaqueta i va marxar cap a l’escena del crim, una plaça del centre de la ciutat. En arribar, el van informar sobre el cas. La víctima es tractava d’una dona que es deia Margarida Sant Pau, i treballava en una empresa distribuïdora de productes farmacèutics. L’havien apunyalat dues vegades pel darrere en una aglomeració de gent i, tot i haver-hi molts testimonis, ningú havia vist al culpable. Es va apropar a la víctima i va agafar el llibre. Es va fixar en un paper que sobresortia: era un punt de llibre. Va obrir el llibre per aquella pàgina i es va trobar amb un paràgraf subratllat que deia: “les grans multituds són, en si mateixes, una mena de foscor a causa de la densa població i la impossibilitat de descobrir qui ha donat el cop”. L’inspector, sorprès, va descobrir allò que semblava ser una pista. Va anar corrents a comissaria per comprovar si el llibre de la primera víctima també tenia marcada una frase i, efectivament, n’hi havia una: “ben aviat, senyor, els homes hauran perdut l’art de matar aviram: els rudiments mateixos de l’art hauran mort”. Això confirmava que aquell llibre era una mena de marca de l’assassí.

Va tornar a casa i va decidir que necessitava aquell llibre per veure quina podria ser la seva tàctica, intentar entendre com pensava, i poder anticipar-se als fets abans que una altra víctima caigués. Va pensar a agafar el metro, baixar unes estacions més tard, just a una que quedava a prop de la biblioteca municipal. Dubtava que allà tinguessin aquell llibre, però valdria la pena intentar-ho, a més, no li aniria malament donar una volta per aclarir-se una mica. Quan estava a punt de sortir per la porta, s’ho va repensar. No havia dormit gens en les últimes hores, no estava per investigar el crim d’una ment possiblement privilegiada, precisament. Així que va deixar la jaqueta un altre cop i es va estirar al llit.

L’inspector havia tractat amb tota classe de criminals durant els seus anys de servei: sicaris, lladres, violadors… Però mai amb un assassí en sèrie com aquell, que semblava tret d’una pel·lícula de suspens. Ell entenia als criminals normals, és a dir, veia les seves raons i els sentiments que els inspiraven fins a un cert punt. No els defensava per les seves accions, de fet, li repugnava la gent que creia que podia fer el que volgués amb la vida dels altres, però podia veure els seus motius, al cap i a la fi, eren humans. Però aquest cas era ben diferent, no semblava que hi hagués relació entre les víctimes, ni hi havia una raó aparent, i el fet que l'assassí deixés una marca personal (a més, que aquesta fos un llibre que considera que l’assassinat és un art) feia pensar a l’inspector que la situació es retorçaria, que aquest era un assassí molt perillós. A més, anaven a contrarellotge, si no actuaven amb rapidesa, més víctimes podrien aparèixer mortes. Qui sabia quan aquest cruel despietat atacaria de nou, arrabassant-li una vida més al món?

Es va passar tot l'endemà buscant relacions entre les morts i les escenes del crim. També havia pensat a trobar alguna relació entre les víctimes, però no aconseguia trobar-ne cap, les dues persones eren molt diferents. En acabar la jornada va tornar a casa, fatigat i decebut; amb la investigació, amb el món, amb ell mateix. Havia demanat a un company, un jove que tot just acabava d’entrar al cos policial i estava ple d’energia, que rebusqués a fons alguna mínima relació entre els dos casos. No tenia moltes esperances, però valia més allò que res. Es va escalfar el sopar, unes sobres dels macarrons del dia anterior, i va seure davant del plat, menjant de tant en tant, sense molta gana. De sobte, va sonar el telèfon: era el seu company, el novell, que aparentment havia trobat informació important i volia compartir-la amb ell immediatament. L’inspector, amb més convicció, es va aixecar. Per fi tenia alguna pista amb què treballar, i no pensava deixar-la escapar.

 
LesSupernenes | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]