Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.

Després d’aquell esdeveniment, l’inspector i el seu equip van començar a investigar el cas. El primer que van fer, va ser registrar el pis d’en Guillem per veure si tenia algun objecte o document que el pogués relacionar amb l’assassí. L’Agustí va trobar un paper que contenia una llista que valorava totes les obres que havia llegit en Gual aquell any. L’obra que ocupava la millor posició era, precisament, la que s’havia trobat a les mans d’en Guillem. I en comptes d’avisar els seus companys, se’l va guardar a la seva carpeta. Tot l’equip va recopilar molts objectes com el seu telèfon mòbil, el portàtil, una llibreta que contenia molts esborranys, algunes carpetes, llibres firmats pels autors…

Quan van arribar a comissaria, els agents, van començar a obrir els llibres i les carpetes a tort i a dret. Un informàtic professional va poder desbloquejar l’ordinador del difunt: la contrasenya era “ElAr347”. Els agents que acompanyaven l’entès els va estranyar molt aquesta contrasenya perquè no tenia relació amb res del que havien trobat mentre registraven la casa. L’aparell no els va servir d’ajuda perquè tot el que hi van trobar van ser els correus dels rebuts de la llum i de l’aigua, i els contactes amb alguns editors. El més interessant, però no gaire rellevant, va ser que van trobar la pàgina web on ell penjava les ressenyes dels llibres que llegia. La seva web tenia molts seguidors i per tant va ser molt fàcil trobar-la. En Guillem tractava llibres de tots temes i per totes les edats i això feia que tingués molta audiència. Per tant, no és d’estranyar que hi hagués les ressenyes de llibres importants com el Tirant lo Blanc, la col·lecció del Diari d’una Penjada o Solitud de Víctor Català.

L’Albert Cuní, un agent i gran amic de l’Agustí, era l’encarregat de mirar les llibretes. N’hi va haver una que li va cridar l’atenció pel fet que la coberta era el collage de diverses obres, entre les quals hi havia el llibre que havien trobat al lloc dels fets. Aquesta observació no la va fer fins al cap d’unes hores, quan tots els agents ja havien remenat la llibreta. Això és destacable perquè l’últim agent que la va revisar, l’Eloi Agudes, que no és que fos l’agent més fiable, va veure que faltava una pàgina. Per tant, li va comentar l’estat de la llibreta a l’Albert i aquest va fer enviar-la als laboratoris per comprovar si la pàgina havia estat arrencada abans o després de la mort del crític. Al cap de res els resultats van arribar a comissaria, i van comprovar que havia estat arrencada poc després de l’homicidi. Per tant, l’assassí havia pogut matar la víctima i ràpidament anar a casa seva per arrencar la pàgina. L’Albert va explicar-li a l’Agustí que faltava un full a la llibreta i que aquest havia estat arrencat poc després de l’assassinat. Estranyament allò no el va sorprendre, ja que l’últim en registrar la famosa llibreta va ser l’Eloi. Però encara era molt aviat per acusar el seu agent d’haver arrencat el full. A part d’això, el que preocupava a l’inspector era la poca informació que havien trobat a l’ordinador. Perquè era molt estrany que una persona amb tants seguidors, que escrivia constantment ressenyes per penjar-les a la seva web, no hi tingués res que els pogués ajudar en la investigació.

Mentrestant, al dipòsit de cadàvers, els forenses estaven obrint el cos de la víctima per comprovar que havia mort de la ganivetada al cor i no per una altra causa. Efectivament, el seu assassí l’havia apunyalat amb el ganivet que havien trobat els de la científica al lloc dels fets.

A comissaria, quan més o menys els semblava haver recopilat tota la informació d’en Guillem que podien obtenir, es van trobar amb un greu problema. En un carreró de la mateixa zona on havien trobat el cos del crític, s’havia trobat el cadàver d’en Dídac Batista, un prestigiós editor.