I
—En què estaves pensant, imbècil? —l’esgarrifós soroll d’una canonada rovellada xocant contra unes costelles, trencant-les, s’intercalava amb unes paraules amenaçadores provinents d’una figura fosca que projectava una veu trencada amb una inquietant delicadesa i un domini fred i calculador de la seva llengua, cada paraula estava escollida amb una meticulositat que no feia més que denotar poder.
—Deixes l’arma homicida a l’escena del crim? El teu quocient intel·lectual no dóna per més? —un altre cop, la canonada va colpejar el cos que romania assegut a una cadira de fusta, lligat de peus i mans mentre rebia el seu càstig.
—No tornarà a passar —va jurar l’altre home, aquell que estava lligat a una cadira. —Vaig fer el que vas demanar-me, el vaig apunyalar i vaig deixar el llibre que vas dir-me! —Desesperat, lluitava per aferrar-se a la vida mentre veia com se li escapava entre els dits sense poder fer res més que mirar, era testimoni de la seva pròpia mort imminent.
—Ja t’asseguro que no tornarà a passar.
No va haver-hi cap tret sorollós, es va fer servir un silenciador. No va ser fins dies després que van trobar el cos d’aquell home, al fons d’un riu amb blocs de formigó als turmells.
II
Un nou dia començava, el tímid intent del sol d’il·luminar aquella selva de gratacels que era Ciutat Nocturna ho anticipava. Tots els ciutadans paraven els despertadors amb una monotonia que els menjava per dins i els feia odiar la rutina, definitivament els dilluns a les set del matí no transmeten alegria exactament; per això mateix era tant intrigant com sospitós escoltar dues veus a la rebotiga d’una casa d’obstinació.
—500 euros, i és l’última oferta. — Dels dos homes que hi havia, era el més gran el que va es va plantar en la negociació.
—Va, John, deixa-m’ho a 450. — Després de la terrorífica mirada del venedor davant de la proposta, va rectificar al acte. — 475!
— 480.
— Fet!
Era un noi d’uns vint anys, a simple cop d’ull, el que acabava de comprar una misteriosa carpeta amb certs documents dintre; alt i més aviat prim. Els seus ulls blaus brillaven com safirs mentre ullava aquelles pàgines dins de la carpeta per comprovar que no l’havien estafat. Sense despedir-se de cap manera, va guardar la carpeta dins de la gavardina que portava i va anar direcció a la porta quan un crit el va interrompre.
—Espera, Àlex! — el d’ulls blaus va deixar de caminar i va girar el cap uns instants. — Per què vols els documents d'una autòpsia, de totes maneres?
—Com menys sàpigues, millor, amic meu. — Va sortir per la porta i el seu rastre es va perdre entre la multitud com una agulla es perd en un paller.
Era periodista, l'Àlex, nou a l'ofici, a més a més. La inexperiència de l'edat el portava a somiar amb destapar la xarxa de crim organitzat que la ciutat amagava, ser l'orgullós autor dels articles que destapessin mentida a mentida, suborn a subron i extorsió a extorsió els cruels actes de la màfia que controlava la ciutat desde les ombres i provocava silencis incòmodes a les reunions del alcalde i un calfred al cos de tota persona que sentís a parlar del tema.
—Pareu màquines! — va cridar l'Àlex havent arribat a la redacció —Exclusiva!
No era la primera vegada que el seu entusiasme el portava a parar màquines perquè creia tenir una exclusiva fresca, totes i cada una de les vegades havia sigut una decepció però aquesta ocasió estava segur de tenir un assumpte gros entre mans.
—Què és aquesta vegada? — amb una veu i rostre desanimats, un home de prop de la cinquantena, tot arrugat i repentinat enrere va dirigir-se a ell. Només per l’aspecte es podria intuir que era un editor cap.
—Un cadàver, un altre! — li va respondre l’Àlex amb un entusiasme mòrbid, tenint en compte que parlaven de morts. En el fons, un periodista no veu una vida perduda sino un titular al diari. — L’han trobat al fons del riu, amb blocs de formigó lligats als turmells.
—I? Vivim a Nocturna, cada setmana hi ha un cadàver a un riu.
—Però és diferent, Angelo. — D'una butxaca interior de la seva gavardina, va treure la carpeta amb els documents de l'autòpsia i els va posar sobre l'escriptori del seu contrari en un cop sec — Costelles trencades, blaus, cremades de tercer grau, marques de cordes i una bala al crani. — Li costava amagar el seu propi orgull al esmentar aquests elements, més encara al veure certa impressió als ulls del seu cap. Algú portava els deures fets. — Quina classe de degenerat faria tot això per una cartera o uns pocs grams?
— Es nota que ets nou a la ciutat… — L’Angelo intentava amagar la seva sorpresa, és cert que el nou noi a la editorial tenia el talent i la determinació per arribar lluny en el món del periodisme però la seva persistència era terriblement molesta, un bon cap hauria de ser imparcial amb els seus empleats, però cada vegada que l’Angelo mirava als ulls a l’Àlex havia d’esforçar-se per amagar el despreci intens que li generava.. — D’on has tret les fotos, Àlex?
— Doncs... — un somriure murri es va esbossar als seus llavis — Diguem que tinc els meus mètodes… I contactes.
Van haver-hi uns segons de silenci, l’Angelo va treure de la seva butxaca un paquet de cigarrets, “Red Apple” de marca. Va apropar-se un a la boca i, mentre treia l’encenedor, va oferir-li un amb la mirada al jove que tenia davant, ell es va negar. —M’has d’entendre, Àlex, a la gent li interessa més saber qui va guanyar el partit d’ahir que un altre cadàver al riu. — va encendre el cigarret i va donar-li una calada profunda — Necessiten distracció, Nocturna ha tingut ja massa desgràcies aquesta setmana després del suïcidi del alcalde. La nostra responsabilitat és informar, però la gent no sempre necessita la veritat.
Va tornar a haver-hi un silenci. — Ja. Molt bé. — Va començar el monòleg en un to rabiós. — Qui més ha de morir, Angelo? Qui més? — amb el puny tancat, va donar-li un cop a l'escriptori. — No pots creure de veritat que lo del alcalde va ser un suïcidi. Qui més ha de morir per què ens posem a actuar?
— La policía està inten-
— Una merda! — el va interrompre quasi sense deixar-lo començar. — Si creus que els carrers són segurs, és perquè no estàs als carrers. Com et sentiries si fos la teva filla la pròxima en tenir una bala entre cella i cella?
L'Angelo es va cabrejar amb l'últim comentari, els seus ulls ho deien tot.
— Ves-te'n, Àlex.
— M'estàs acomiadant?
— Sí. Saps que t'he avisat més d'una vegada que deixessis aquesta absurda obsessió de ser un heroi. Agafa les coses i marxa.
— Molt bé. — va prendre ràpidament la carpeta que tant li havia costat aconseguir i va sortir de l'editorial donant un cop de porta sorollós.
III
Et proposo, a tu lector, un exercici. Imagina un inspector de policia als anys 20. Comença pels detalls abstractes: l’olor a tabac, la veu greu i ronca, la agudesa dels seus sentits i la precisió afilada de les seves paraules. Els pantalons elegants i foscos, amb una clàssica camisa de quadres dins, el cinturó de cuir que sembla estar a punt de cedir davant de la pressió de la panxa corbada del seu propietari. Els cabells foscos amb destells tenyits d’un blanc cendra per l’edat; igual que el seu bigoti, impregnat encara de l’olor del cafè sol sense llet ni sucre.
Genial, ja tens la imatge exacte del Agustí Tena, inspector de la comissaria nord-oest de Ciutat Nocturna, revisant documents al seu despatx, trencant-se el cap mentre consumeix una cigarreta més de les tres que queden al paquet que estava ple fa només dues hores; buscant una connexió. Fa poc havien trobat un cadàver amb un llibre anomenat “L'assassinat entès com una de les belles arts”, un títol així no podia ser mera coincidència.
Thomas de Quincey, l’autor, era un escriptor del romanticisme cèlebre per la seva crua ironia i la seva addicció al opi mort al 1859, 65 anys enrere.El més curiós de tot era la nota, aparentment deixada per l’assassí, a la primera pàgina:
“El fet de
Saber
Parlar
Et converteix en
Res més que
Extraordinàriament
Mundà”
Tot això estava començant a donar-li al nostre inspector un mal de cap terrible. Es trobava en un punt mort, com tantes altres vegades.
— Encara segueix aquí, inspector? — una veu jove, femenina, va interrompre el seu moment sol amb ell mateix.
— Sí, Priscilla, sí — desanimat, va mirar el rellotge per donar-se compte que eren les dotze i mitja. Va fregar-se els ulls amb les mans i va deixar anar un sospir exhaust abans de tornar-li la mirada a la seva secretaria. Podries jutjar pel seu aspecte que no passava dels 19 anys d’edat, els seus cabells rinxolats, de tant negres relluïen amb una brillantor que per moments semblava blava, un to idèntic al dels iris dels seus ulls petits — Tu tampoc hauries d’estar aquí.
— Bé… No, però… — es va encongir per uns moments, semblava espantada, preocupada.
— Sí?
— Puc ensenyar-li una cosa? — va indicar-li amb un petit gest amb la mà que la seguís, i així ho va fer l’home. Va portar-lo fins a un dels escriptoris de la comissaria i allà va senyalar, tremolant, un petit sobre blanc amb un nom gravat: “Agustí Tena”.
— Quan ha arribat això?
— N-No ho sé, estava plegant per anar a casa i l’he trobat entre documents i carpetes.
— Està bé, Priscilla, gràcies. Ves a casa, ja és tard. — amb el to més amable que podia projectar, va intentar calmar-la, es veia inquieta. No va tardar en fer el que li havia dit i posar-se la jaqueta i sortir per la porta a un pas accelerat.
L’inspector va afanyar-se a obrir la carta. Per molt que intentava serenar la seva ment, els pensaments fatídics creuaven de banda a banda a velocitat vertiginosa. Si tenia una cosa en clar, és que sense voler-ho tan sols, s’havia ficat de cap en un assumpte perillós, i més li valia anar amb peus de plom a partir d’ara.
Lluny d’una amenaça o un missatge enigmàtic, només va trobar escrit en aquell paper el nom d’un d’aquells restaurants per adinerats i una hora.
“20:30, Agustí, t’espero.
I per si no queda prou clar,
vine sol i desarmat,
d’altre manera no puc
garantir el teu benestar.”