F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Temis (ethel.cortes)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  L'avís

En el despatx del carrer Provença hi havia més moviment que mai. Tothom caminava nerviós per tota l'oficina, però en Joan estava immòbil mirant la pissarra que ja estava plena de fotografies i noms.



La Marina, la noia de fer feines, va tocar a l'inspector pel braç i el va informar que havia d'anar a casa. En Joan va mirar el rellotge i es va adonar que eren les onze de la nit. Havia perdut la noció del temps mirant aquella pissarra de color blanca que feia temps no estava plena de fotografies tan esgarrifoses com aquelles.



Va agafar la gavardina, les claus i el mòbil i es va dirigir a les escales. Un cop al carrer el fred li va colpejar la cara i ell ho va agrair. Va començar a caminar i es va adonar que la gent es comportava de manera estranya. Tothom estava nerviós i semblava que caminés sense direcció. La notícia d'aquell assassinat havia arribat a Barcelona de manera inesperada. Feia molts anys que no havia passat una cosa així i els barcelonins estaven molt espantats. Aquell ambient carregat de pànic i preocupació era palpable en l'aire.



Va començar a caminar pel carrer i es va adonar que els llums de Nadal ja estaven encesos. Al Joan no li agradaven gens les festivitats. Sempre havia pensat que el Nadal era una celebració hipòcrita. Ell mai no s’havia portat bé amb la seva família i això d’haver de fer el paper com si no passes res el superava. Per sort ara ja s’havia fet gran i havia trobat una feina en la qual les vacances no depenien d’ell. Així que cada Nadal tenia l’excusa perfecta per no aparèixer mai per casa.



En arribar al seu pis el primer que va fer, com de costum, va ser treure’s les sabates. Va anar cap a la cuina i va posar una cassola al foc. Tot seguit va entrar al bany i es va començar a despullar. A en Joan li encantava banyar-se. Aquells pocs minuts era l'única estona en què podia oblidar-se de tot. El seu pare sempre li havia dit que a la dutxa només hi havia lloc pel cos i la ment.



Es va vestir i va posar el casset del Luciano Pavarotti que li havia regalat la seva àvia en l’últim aniversari que havien passat junts abans que decidís morir. Ella havia estat l’única persona que de veritat se l’havia estimat. En Joan va asseure’s al llit amb el plat de macarrons a sobre i va obrir la carpeta que contenia tota la informació del cas. Llegia el cas per centèsima vegada per intentar trobar allò que segurament estava pensat per desapercebut. Les parpelles li pesaven cada vegada més i llegir amb claredat era cada cop més difícil. Va tancar la carpeta i es va estirar el llit.



El cap li donava massa voltes. Ell sabia que devia dormir, però no podia parar de pensar en la relació que podia tenir l'assassí amb el llibre que havien trobat juntament amb el cadàver.



Es va aixecar i va obrir l'ordinador que tenia a la taula del menjador i va teclejar el nom de l'autor del llibre. Va començar a llegir dades biogràfiques, premis... Però no trobava res important. No era capaç d’aconseguir cap fil per on començar a estirar. Tot seguit va escriure el títol d'aquell exemplar: L'assassinat entès com una de les belles arts.



Aquell llibre estava separat en tres peces. Les dues primeres peces conegudes com a "primera i segona memòria" redactades en format conferència, eren una obra mestra de l'humor negre. L'última part es va afegir a posteriori, potser perquè l'autor sentia remordiments per la suposada frivolitat que havia mostrat en les dues "memòries".



Volia dir allò que aquell assassinat no havia estat un cas apartat? Que simplement era un avís dels propers tres assassinats que estava disposat a cometre?



De cop i volta el mòbil va començar a sonar i la sang se li va gelar. El va agafar i a l'altra línia va sentir a la seva companya de feina que li va dir

-Joan acaben de trobar un altre cadàver. Porta també un llibre entre les mans-.
 
ethel.cortes | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]