F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

El llegat de Quincey (Anna Riba Sánchez)
Col·legi Mestral (Jorba)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  A CONTRALLUM

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.

Des d’aleshores, havien passat dos dies i l’inspector seguia donant voltes al despatx com una fera engabiada. El seu aspecte era deplorable: unes fosques ulleres envoltaven els seus ulls i el seu uniforme estava molt arrugat. També portava els cabells esbullats i una barba de tres dies que decorava la part inferior del seu rostre.

Des que havia trobat el cos d’aquell crític literari, no havia pogut deixar de pensar en el significat del llibre que portava agafat com si li anés la vida. Entre les diferents anàlisis per tractar d’esbrinar les causes de la mort i que li van haver d’arrencar el llibre de les mans, l’inspector Tena no va poder tenir l’exemplar fins un dia després. Des d’aquell moment no havia fet cap avenç remarcable i, per aquest motiu, estava començant a embogir.

En aquell precís instant, uns cops el van treure de les seves cavil·lacions: era el metge forense que trucava a la porta. L’inspector el va fer passar i, tot seguit, el metge li va entregar un informe sobre les causes de la mort de la víctima. L'autòpsia determinava que havia perdut la vida per una ganivetada al cor. De sobte, el metge li va mostrar una daga de mànec platejat i amb la fulla plena de sang seca. L’inspector va reprimir les nàusees. El forense somreia i li va començar a explicar que com que el tall que tenia el periodista era una mica tort, el punyal devia haver estat llançat des de lluny de manera encertada. A continuació, en Guillem es devia arrencar la daga, ja que la van trobar al costat del cos i, segurament, va estrènyer el llibre sobre el seu pit, no se sap ben bé si intentant aturar l'hemorràgia o abraçant-lo perquè per a ell tenia un gran valor.

L’inspector Tena va assentir, ja que ja s’havia imaginat que aquell era el motiu pel qual el llibre estava ple de sang. Per sort encara es podia obrir i només havien quedat enganxades algunes pàgines. El metge va marxar i el policia va seguir fullejant el llibre. A continuació, el va començar a examinar detingudament per tots els costats i, de sobte, es va adonar que una pàgina estava doblegada per la part inferior de manera gairebé imperceptible. Va obrir el volum amb cura, però alhora emocionat pel seu descobriment. A primera vista, no va veure-hi res estrany i després d’observar aquella pàgina una bona estona, quan ja estava a punt de donar-se per vençut, va decidir encendre una petita làmpada. A contrallum, hi va veure uns nombres, en concret dues sèries bastant llargues: 52.590864573777395, -3.8467614540075745. Va pensar que si estaven allà no devia ser casualitat. Més animat que abans, es va posar a investigar el significat d’aquells números. Va provar diferents codis, substituir-los per lletres… però no va aconseguir trobar cap relació entre aquelles xifres.

Al cap d’una estona, un company seu va entrar i el va intentar convèncer perquè anés a la cafeteria a menjar alguna cosa. Aquest no sabia quin cas estava portant l’inspector, ja que era secret. Així que s'hi va acostar i va observar el mateix full que ell mirava fixament, per sobre de la seva espatlla. Uns segons després li va preguntar si situava un nou cas. L’Agustí se’l va mirar amb confusió i l’altre li va preguntar si estava anotant les coordenades d’algun lloc important. L’inspector el va abraçar i l’agent el va mirar estranyat, ja que no estava acostumat a aquest comportament per part del seu superior. L’Agustí li va dir que era un geni, però que ara havia de marxar, ja li explicaria tot un altre dia.

En Luke, obedient, va marxar pensant que l’inspector s’havia trastocat i el seu aspecte no feia més que confirmar aquesta teoria.

Un cop es va quedar sol, l’Agustí va introduir les coordenades al seu ordinador i tan sols uns segons després hi va aparèixer a la pantalla un petit poble de Gal·les. Ara ja estava un pas més a prop de descobrir la veritat. Ell resoldria aquest cas com ho havia fet amb tots els que havia portat fins aquell moment. N’estava convençut.

De sobte, la porta es va obrir bruscament i l’inspector es va girar disposat a escridassar a la persona que acabava d’irrompre al seu despatx. Però en veure-hi a la seva neboda, l’Emma, la seva expressió es va suavitzar i va córrer a abraçar-la.

Aquesta era una joveneta d’uns disset anys, no gaire alta i bastant prima. Tenia el cabell castany i una expressió que et podia semblar amenaçadora quan la veies per primer cop.

Sempre que tenia vacances anava a veure al seu oncle i l’ajudava a resoldre casos. Des de ben petita havia dit que voldria ser detectiu o bé inspectora com el seu tiet.

Com era habitual, es va interessar pel cas que portava en aquell moment, però l’inspector només li va dir que se n’anaven a Gal·les i l’Emma va cridar entusiasmada. L’oficial Tena es va retirar a preparar el seu equipatge i mitja hora després es va trobar amb la seva neboda i dos policies més a l’aparcament. Un d’ells era en Luke, l’agent que l’havia ajudat a resoldre l’assumpte de les coordenades.

Mentre es dirigien a l'aeroport, l’inspector va posar al corrent del cas a la seva neboda i als dos policies. Tots van decidir que estaven disposats a ajudar-lo a treure l’entrellat d’aquella singular situació.

Un cop a l’avió, els dos policies es van adormir i l’inspector li va confessar a l'Emma que un cop estiguessin en aquell poble no sabia com seguir amb la investigació. La seva neboda el va tranquil·litzar i li va demanar si li podia deixar veure el llibre. L’Agustí li va demanar que anés amb compte i la noia, molesta, li va prometre que ho faria. Van romandre en silenci durant les dues hores següents, mentre l’Emma tafanejava el llibre i ell l’observava. Quan les seves parpelles ja s’estaven tancant algú el va sacsejar bruscament mentre ofegava un crit: era la seva neboda. Suposava que devia haver descobert alguna cosa i això el va omplir d’orgull. L’inspector va obrir els ulls esperançat i la noia li va mostrar que el nombre d’una pàgina estava encerclat amb llapis. Semblava que algú l’hagués marcat i després esborrat de manera que havia quedat una petita marca al voltant del nombre 118.

L’Emma també li va explicar que al principi d’algunes línies d’aquella pàgina hi havia lletres i nombres en una tipografia diferent i els va anar apuntant per ordre en una petita llibreta que es va treure de la butxaca.

L’inspector havia estat gairebé tres dies examinant el llibre sense massa èxit i ella en menys de dues hores ja havia localitzat proves que els podrien ajudar; per això ell estava ben segur que la seva neboda seria una investigadora excel·lent.

Durant la resta del trajecte van estar discutint sobre el significat d’aquells caràcters, però no van arribar a cap conclusió. Així que van decidir que quan arribessin al poble, preguntarien als seus habitants.

Després de desembarcar, van pujar a un tren que els va portar fins al petit poble que indicaven les coordenades: Machynlleth.

Un cop allà els quatre van caminar per l’avinguda principal amb l’esperança de trobar a algú per preguntar-li sobre aquells símbols. Malauradament, no van trobar ningú. Van pensar que devia ser perquè era de nit i van decidir que ja ho tornarien a intentar l’endemà.

Van seguir caminant, tot cercant la casa on havien de passar la nit. Mentrestant, l’inspector observava aquell poble de carrers empedrats. Totes les cases que anaven veient eren ben diferents, semblaven construïdes en diverses èpoques. Els habitacles projectaven fosques ombres al carrer pel qual estaven passant. Per sort hi havia lluna plena, de manera que tenien bastant llum. De sobte, la seva neboda es va posar a córrer i tots la van seguir espantats i confosos. Es van aturar davant del número 118: una casa antiga de fusta que a la seva façana hi tenia un rètol amb els caràcters que havien trobat al llibre. L’immoble semblava deshabitat, ja que el jardí tenia un aspecte descuidat i les finestres estaven tan brutes que no es podia endevinar res del què hi havia al seu interior.



 
Anna Riba Sánchez | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]