F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Crims de tinta (LesProWriters)
Salesians Mataró (Mataró)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Per què a mi?

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (soc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos. I amb el nom de Víctor Tilla ben gran a la coberta. Hauria preferit que no l’haguessin posat; així, ningú m’hi podria relacionar.



Però bé, deixant de banda el desastre de l’Ester (la meva editora), haig de reconèixer que estava perdut en un univers ple d'emocions i sentiments que no m’ajudava a tornar a engegar l’escriptura d’un gran llibre que em catapultés a la fama i em convertís en un escriptor de prestigi internacional (els meus somnis sempre han estat massa ambiciosos). Mentre pensava en aquest fantasiós futur, no em podia treure del cap aquella fatal notícia. M’havia fet despertar la curiositat més estrepitosa. L’assassinat de la Dora Bonnín… Dora Bonnín era un nom ben estrany, d’aquells que, com a molt, sents una vegada a la vida. O mai. Jo, ja l’havia sentit a dir. I vist. Moltes vegades. Podia ser simple casualitat? Res no m’acabava de quadrar, però, abans que pogués arribar a un raonament lògic, una veu estrident em va irrompre el pensament:



—Pròxima parada: Estació de Sants!



Sempre em sorprenc quan arribo a Barcelona. Estimo aquesta ciutat. Cada cop que trepitjo els seus carrers, el cor em comença a bategar i els records se m’amunteguen a la ment.

Vaig agafar un taxi i durant el trajecte no parava de parlar sobre les ganes que tenia de veure al meu fill (em compadeixo del pobre conductor, que devia parar ben boig). Però és que en Ricard és tan bon nen. De cabells rossos i ulls clars (aspectes adquirits de la seva mare, perquè jo no m’hi assemblo un pèl). I estava creixent massa ràpid… Quina llàstima estar tan separats. El meu fill cada cop em necessitava més. Tot i estar lluny, però, a la vegada el sentia a prop.



De sobte, l’olor de cafè. Era senyal que ja estava a punt d’arribar a casa. Al fons, ja podia veure el mercat de la Llibertat, que era el lloc on anava cada dissabte amb ma mare a fer la compra de la setmana. Encara me'n recordo de la Senyora Pepita, una dona molt trempada amb cabells estirats i blanquinosos que em regalava aquells suculents caramels de xocolata. O de la Maria Eugènia, una jove d’ulls clars que sempre em deia que cada dia estava més maco i més gran. Recordo que això sempre em feia molta il·lusió, ja que jo sempre havia volgut ser extravertit i ben plantat, com el meu pare.



Ara ja havia arribat a Gràcia, el barri que em va veure créixer i en què havia estat tan feliç (semblava gairebé impossible poder tornar a estar així).

Va arribar un moment en què el vehicle ja no podia passar pel carrer, així que vaig agafar la maleta i una petita bossa de plàstic (jo, sempre contaminant el planeta Terra) que portava a la mà amb uns dolços per a la mare i vaig caminar carrer endins fins a arribar a la plaça del Diamant. Sí, sí, heu sentit bé, la plaça del Diamant. Aquest era el lloc on jugava cada tarda amb els meus amics a la pilota o la xarranca. I també era el lloc on vaig fer el meu primer petó a la Míriam, una noia de l’escola que m’enviava cada dia una carta dient-me com m’estimava. No sé on és ara, però reconec que em faria molta il·lusió tornar-la a veure.



En pujar les escales de l'edifici, l'Antoni i la Carme em van reconèixer de seguida. Jo diria que fins i tot es van alegrar de veure’m, encara que jo no tenia gaires bons records. Quan era petit, sempre es queixaven que feia molt de soroll quan baixava per anar a jugar a la placeta.

Vaig picar la porta i la mare va sortir amb el cabell despentinat i en sabatilles, com si acabés de fer la migdiada. Em va agafar pel cap i no deixava de fer-me petons per tot arreu. I quan dic per tot arreu, és per tot arreu. Clar que això ho puc entendre, perquè quan l’endemà veiés en Ricard, jo faria el mateix.



—Hola, fill meu! Com estàs? Has dinat? Sembla que estàs més prim. Ja sabia jo que viure sense la mare et portaria problemes de salut.



(Ja hi tornàvem a ser: La meva mare donant-me lliçons de vida!).



—Estic bé, mare— li vaig respondre amb veu tendra (i amb molta paciència)—. Sí que he dinat i em trobo molt bé. De fet, ahir a la tarda em van donar els resultats de les anàlisis i estic en perfecte estat de salut.



Semblava que les meves paraules l’havien tranquil·litzat, però igualment no parava de xerrar sobre això o allò. I jo feia com si m’interessés, perquè no la volia destorbar.

Després d’estar parlant una bona estona al sofà de casa (que havia decidit canviar de lloc unes deu vegades, perquè deia que la ubicació dels mobles era molt important per a atreure l’energia positiva), vaig anar a la meva habitació. Estava intacta des de feia trenta anys (ma mare era obsessiva amb l’ordre i la neteja). L’armari blanc ocupava gran part de l’habitacle i el llit encara conservava l’olor d’aquell cobrellit brodat amb el meu nom que sempre em servia de refugi quan tenia por a les nits. A l’escriptori, tot continuava al seu lloc, com si hagués marxat ahir: Els llibres de l’institut, les cartes de la Míriam o els trofeus d'escacs que vaig guanyar any rere any. La mare va decidir apuntar-me a tots els campionats que feien a la zona, perquè deia que era un nen molt intel·ligent i això s’havia de demostrar jugant cada cap de setmana. Potser tanta racionalitat va deixar una part de la meva ment sense la creativitat adequada per escriure la novel·la de la meva vida.



Estava divagant entre els meus records quan vaig sentir uns càntics que venien de la plaça i em vaig abocar a la finestra, pensant que potser algú necessitava el meu ajut. Però no, tot estava bé. Només eren uns nens que cantaven per cridar l'atenció de tot el veïnat. Aleshores, vaig dirigir la meva mirada cap a l'escultura que Xavier Medina va fer de la Colometa, aquella dona protagonista de la novel·la de La plaça del Diamant.

M’he vist la pel·lícula tres vegades i la sèrie, unes quantes més. Però el que més m'agrada és tenir entre les meves mans el llibre de la gran escriptora Mercè Rodoreda i seguir els entremaliats personatges. Potser algun dia alguna obra meva seria tan reconeguda que el nom de Víctor Tilla es reconeixeria per tot el món. Però aquell moment es trobava massa lluny, perquè semblava que la inspiració se n’havia anat de vacances (unes vacances permanents, pel que es veia).



En fi, havia arribat el moment d’anar-me’n a dormir, perquè l'endemà m’esperava el petit Ricard amb ganes de passar-ho bé i havia de carregar les piles per estar amb molta energia. Ja estava a punt d’anar-me’n al llit.



De cop, vaig rebre una notificació al correu. Altre cop l’Ester, que pesada la meva editora… Quan el vaig obrir, però, hi havia un munt de missatges. Cap era d’ella. Sense cap tacte i amb molt mala intenció, anaven dient grolleries. El primer deia: “Brètola, malparida!” Caram, quin correu més bonic. I no sabia que jo era dona, tampoc. El següent, ja pujava una mica més de to: “Era una desgràcia humana i, per això, mereixia el que li ha passat”. La conversa es posava seriosa: “No es mereixia viure, era dolenta i prepotent”. Parlava d’un assassinat? Què m’havia perdut? Però continuava sense entendre quina relació tenia jo amb aquests missatges. Finalment, va aparèixer el nom de Dora Bonnín. “Tu mateix ho vas escriure: Ella havia de morir. Te’n recordes? T’he fet un favor. Però no en serà l’últim. La Dora ha estat la primera a morir. Qui serà el següent? El joc ja ha començat. I només hi som tu, jo i els teus llibres”.




Una esgarrifança em va recórrer tot el cos. Així que la meva primera sospita era certa: La Dora morta i la Dora protagonista del meu darrer llibre no posseïen el mateix nom per mera casualitat.

 
LesProWriters | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]