F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

El segrest (catalinaneus)
IES Porreres (Porreres)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.

L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.

Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.




Capítol 1:  La primera trobada


Em trobava de camí a l'internat on vivia el Benvenuto. Fa temps que no veig aquest noi, esper que la convivència amb ell sigui bona de dur.

Arrib a les portes de l'internat, toc el clàxon a veure si m'obrin la barrera per poder passar. Al cap de dos minuts la barrera és oberta. Aparc el cotxe a un lloc lliure de l'aparcament i puig a peu fins a les portes de l'internat. Mentre puj em fix que és un lloc molt colorit ple de flors i arbres florits.

Toc a la porta i tot d'una la porta és oberta per una nena d'uns 6 anyets.



– Bon dia, em dic Marta. Qui és vostè?– Em pregunta.

– Bon dia, soc el coronel Sebastiano Procolo, venc a buscar a un noi. – Li responc.

– Passi, vaig a cercar la directora, ara venc. – No ha acabat de dir la frase que ja ha començat a córrer en direcció a un passadís que està replet de quadres.



Em passeig per la sala d'estar de l'internat. Pensava que seria un lloc més trist, però pel que veig és un lloc molt alegre. Crec que han passat un parell de minuts quan sent les passes d'algú que s'acosta. Pel mateix passadís pel qual se n'ha anat la nena, apareix una dona molt bella, amb els cabells molt negres i arrissats, uns ulls de color gris clar que gairebé semblen petits núvols de tempesta.



– Bon dia, em dic Raquel. – Comença a parlar amb una veu dolça.

– Bon dia, supòs que la Marta li haurà dit el meu nom, però per precaució, soc el coronel Sebastiano Procolo. – Li responc embadalit per la seva bellesa.

– I què vens a cercar per aquí?

– Venc a buscar un noi, el seu nom és Benvenuto Procolo.

– I es pot saber qui ets tu per venir a cercar-lo?

– Soc germà del seu difunt pare.

– Ara mateix ell és a classe de matemàtiques, quan acabi la seva jornada escolar podràs endur-te'l. Et pareix bé?

– Perfecte.



Mentre esper que la seva jornada escolar acabi, vaig pensant la manera més suau de com dir-li que l'home que l'havia cuidat durant tants d'anys havia mort i que ara viuria a casa meva. Sé ben cert que al principi li costarà entendre aquesta situació, però esper que al final l’entengui.

Tenint tots aquests pensaments dins el cap, passeig pels extensos jardins de l'internat. És una àrea extensa plena de bancs i taules, per poder asseure's a llegir, menjar... Els arbres que hi ha pareix que tenen molt d'anys, ja que són molt grans.

Durant la meva passejada arrib a una pista de futbol on molts de nins de diferents edats juguen entre ells. Tots tenen un somriure que els il·lumina la cara, se senten rialles plenes d'alegria i joventut, que només de sentir-les ens omplen les nostres ànimes d'alegria i tendresa. Però hi ha una rialla que destaca entre totes les altres. L'intent cercar amb la mirada i al cap de pocs segons la trob, és la rialla de la directora. La seva rialla transmet alegria, maduresa i innocència.

Em qued una estona embadalit mirant la dona perfecta davant els meus ulls. Ella està jugant amb un parell de nins, que no semblen tenir més de cinc anys, fins que sembla que sent la meva mirada damunt ella. Aixeca la mirada buscant la persona que la mira fixament fins que els seus ulls es troben amb els meus, i seguit d'aquesta trobada de mirades em regala un petit somriure que em transmet pau i tendresa.

Quan menys m'ho esper ja la tenc davant meu parlant-me, però jo encara seguesc embadalit per la seva bellesa increïble. Tot d'una, una cremor a la meva galta em fa despertar del meu embadaliment, na Raquel m'havia acabat de donar una bufetada.



– Què passa? – Deman

– No em prestes atenció i t'estic explicant que necessites perquè en Benvenuto no es prengui malament la notícia del fet que se'n va d'aquí. – Em contesta una mica enfadada.

– Ho sent molt, estava... despistat. – Contest tímid.

– No passa res, però tingues en compte que quan li contis la notícia procura ser delicat.

– D'acord, alguna cosa més? – Li pregunt

– No, els nins sortiran de les seves classes en un parell de minuts, pots esperar en Benvenuto per aquí.

– I em puc quedar aquí parlant amb tu?– Li pregunt amb una mica d'innocència en la meva veu.

– És clar.



Mentre esperam que els nins surtin de les seves classes, ens passam tot el temps parlant. Parlam de les pel·lícules que ens agraden, del nostre color preferit.

De cop i volta un cúmul de nins surten per una porta en direcció cap a la pista de futbol. Na Raquel

fa una senya a un nen d'uns dotze anys que té la cara molt semblant a la del meu difunt germà.



– Benvenuto, et present al teu oncle, el coronel Sebastiano Procolo. A partir d'avui viuràs amb ell a casa seva. – Em presenta na Raquel.

– Hola, li ha passat alguna cosa al meu besoncle? – Pregunta un poc temerós de la meva resposta.

– L'Antonio va morir ahir, ho sent molt. A partir d'avui passaràs a estar a càrrec meu. – Intent que la meva veu soni tranquil·la.

– I quina ha estat la causa de la mort? – Pregunta amb la veu temorosa.

– Per ara els metges forenses han dit que va morir de causes naturals, però encara no han acabat de fer l'autòpsia.

– Quan partirem cap a casa teva?

– En Sebastiano i jo hem quedat que quan acabis la teva jornada escolar d'avui us n'anireu cap a casa seva. – Contesta per jo na Raquel. – Així que supòs que en acabar les dues classes que et queden faries les maletes i partiríeu cap a casa seva.

– Entesos, ens veiem després davant les portes de l'internat, jo ja vendré amb les maletes fetes.

– D'acord, fins després.



3 hores després



Ens trobàvem dins el cotxe en direcció a casa, el cos del Benvenuto es nota una mica tens.



– I què t'agrada fer? – Intent rompre aquest silenci tant incoòmode.

– Doncs m'agrada jugar amb els meus companys de l'internat i també m'agrada llegir. – Respon, es nota que li ha sortit molt forçat.

– A mi també m'agrada llegir. Quin tipus de llibres t'agrada llegir?

– Doncs m'agrada llegir de tot un poc, però els que m'agraden més són els llibres d'acció, de romanticisme, de la milícia... – Not l'emoció que transmeten les seves paraules.

– Crec que a la biblioteca que tenc a casa hi ha algun llibre que és d'aquest tipus...

– Tens una biblioteca privada a la teva casa?! – La sorpresa tenyeix la seva veu.

– Sí, està plena de tota classe de llibres. Si vols quan arri… – No he acabat de parlar quan un cotxe ens envesteix per darrere intentant treure'ns de la carretera.

– AHH!, PERÒ QUÈ ELS PASSA!? Saps qui són? – Un poc més i amb el seu crit em qued sord.

– Crec que són uns enemics russos que tenc d'ençà que els vaig enfonsar un vaixell de tràfic de blanques. – Explic mentre intent mantenir el control del cotxe.– Necessit que de davall del teu seient treguis la pistola automàtica i, si en saps, podries mirar si està carregada.



Immediatament s'ajup per agafar l'arma, em sorprenc amb la facilitat que té per treure el carregador i mirar les bales que té, sembla un noi molt hàbil amb les armes.



– Bé, ara necessit que em diguis la veritat, com és la teva punteria? Saps conduir un cotxe?– Li pregunt molt seriós

– Crec que la meva punteria és bona, ja que a l'internat tenia un tirador i mai fallava. El tema de conduir no t'ho sabria dir, ja que mai ho he intentat.– Respon amb un poc de nerviosisme.

– Doncs necessit que treguis el cap i els braços, i intentis disparar al motor del cotxe o als seus pneumàtics, allà on et vagi més bé. – Responc amb la respiració un poc agitada.

L'únic que aconseguesc d'ell és un assentiment amb la cap abans de treure el seu cos per la finestra i començar a disparar el cotxe.

– Vés aler... – No tenc temps d'advertir-li que el cotxe se’ns ha acostat molt a nosaltres i ens tornarà a colpejar, quan sent un cop al cotxe i l'únic que veig és com vaig perdent el control del cotxe.

Intent tornar a tenir el control, però no ho aconseguesc.

– AHHH!! Sebastiano ajuda! – És l'últim que escolt abans de caure en la inconsciència.



Continuarà…




 
catalinaneus | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]