F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Envoltat de tanta vida, on és la meva? (lblancoi)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)

Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.

I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:

—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.




Capítol 1:  Deixar anar el que sempre he cregut ser

Sense res més que la meva determinació i les meves mans nues vaig disposar-me a capturar el papagai. No obstant això, en l’intent d’assaltar-lo, el pobrissó, amb aire ofès i d’altivesa, va enlairar el vol. Davant d’aquesta situació, vaig actuar instintivament: posició per cavalcar i somriure divertit.

Amb energia renovada, el meu corser corria i corria. Tot era blau, verd, groc i vermell. El port de Santa Caterina, per obra de l’encantament originat pel trot del cavall i pel vol majestuós de l’ocell, mai havia estat tan esplèndid. Més tard, en rememorar-ho, me n’adonaria que va ser en aquell moment quan vaig percebre el so més sincer, bell i pur mai sentit. Una melodia que coneixia molt bé tot i haver-la oblidat feia temps: les meves rialles.

Cada vegada ens trobàvem més a prop, semblava que per fi atraparíem el papagai i la mar. La meva mà a un dit de tocar la ploma blau marí, quasi el tenia. Vaig fer un bot i quasi llisco cap al terra des de la cadira de muntar. Algú havia cridat el meu nom. Amb les celles arrufades, em vaig girar i em vaig trobar amb ella, el seu semblant agre i decebut. Vaig aconseguir posar els peus a terra abans que se m’acostés amb pas ferm i em clavés damunt el cor un dit, sense vacil·lació ni mots. Aixecà una cella i jo vaig tombar el cap en direcció a l’horitzó del mar: per allà havia perdut el meu papagai.

En aquell instant em trobava en dos precipicis, en el de la Vall de Sóller a tocar de l’oceà i en el de la meva vida. Podia notar el vertigen de la incertesa. Un centímetre més i sentiria aquella rebel·lió que senten els ocells quan desafien les lleis de la naturalesa amb el seu vol. Però alguna cosa dins meu, que es movia i aletejava sense por, em va fer romandre dret fantasiant sobre la possibilitat que m’esperava, àvida de víctimes noves, en el més enllà. Imaginant un altre món sense el meu batec perdut...

Va ser llavors quan em vaig preguntar com m’hauria trobat i quant de temps feia que hi era. Amb un sospir, em vaig situar davant d’ella i els meus ulls, instintivament, es van tancar amb força, disposats a rebre el sermó habitual. Malgrat tot, aquell dia va ser diferent. El perquè residia, en part, en el riure a mandíbula batent que m’havia posseït feia uns minuts.

Sota la mirada del Sóller, vaig entreobrir els ulls, estrenyent les regnes del cavall amb mans tremoloses. Els seus iris, antany plens d’alegria, estaven entelats de llàgrimes. No tot estava perdut. No obstant això, tots dos sabíem que per atrapar els nostres papagais havíem d’alliberar-nos del lligam que ens unia, que s’havia anat tornant cadena amb els anys.

Vaig agafar-li les mans amb delicadesa. Ens ho vam dir tot i va ser el primer bé que ens vam fer en molt de temps. Vam desfer-nos de les esposes que ens havia mantingut junts durant vint-i-tres anys. La clau va ser llançada al mar i les onades la van rebre amb sorpresa i compassió.

Ella va prendre el camí, amb dificultat, però més lleugera. Jo, sense perdre un segon, vaig muntar el meu corser i vaig marxar en busca del meu papagai. Això va ocórrer un matí de Sant Joan, al port de Sóller, vora la mar, un dia net i clar, ple de vida. Molta vida.



 
lblancoi | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]