F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La flama blanca (La barbàrie)
IES La Llitera (Tamarit de Llitera)
Inici: Uns quants dies de novembre (Jordi Sierra i Fabra)

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)

Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».




Capítol 1:  L'ombra

Desprès d’hores i hores vigilant, estava a punt de caure al sòl per la fatiga, se li havia acabat la paciència. No sabia què vigilava però sabia que alguna cosa anava a passar d’un moment a un altre. El sol s’havia post feia deu minuts i l’escassa il·luminació pública es començava a encendre. Tal i com es feia de nit, va girar-se un vent fred que venia del nord i a aquestes èpoques de l’any no era molt agradable passar la nit al carrer. Era novembre. No trigaria molt en començar a nevar i ja es notava la baixada de les temperatures.

De cop i volta, se’n va adonar d’una ombra que passava sigil·losament per la foscor i va decidir investigar. No sabia molt bé per què, si perquè aquell era el treball que li havien encomanat o perquè estava tant fart d’esperar que necessitava una mica d’acció. Al cap de seguir-la acuradament pels carrers del poble es va apropar prou per poder distingir una persona de cabells llargs foscos, que portava una llarga gavardina de color beix amb la silueta difusa d’una flama a l’esquena. Al adonar-se de que l’ombra era una dona es quedà immòbil, sense saber molt bé què fer. Quan va reaccionar, es va adonar de que estava en mig d’un carrer estret sense sortida i totalment sol.

Perduda l’única pista que va poder trobar durant tot un dia d’estricta vigilància sense descans, decideix anar al “Mesó del Royet”, l’únic bar a vint kilòmetres a la rodona, a quaranta i cinc minuts a peu de la seva zona de vigilància. El camí al Mesó es fa molt pesat per la poca il·luminació dels carrers.

Al arribar el primer que fa es demanar un doble whisky sense gel i es va directe a la cabina per trucar al seu soci, Fortuny. El telèfon no va sonar més d’un cop quan Fortuny el va agafar. Esperava impacientment la seva trucada.

  • - Tens noticies?- va preguntar en Fortuny.

    - Estava vigilant el que em vas encomanar quan vaig començar a seguir una silueta que va resultar ser una simple dona, res important. Em va cridar la atenció el dibuix d’una flama que portava a la gavardina.- Li va explicar ell.

    - Un moment, has dit una flama?- Va dir sorprès.

    - Sí, per què?

    - Has de seguir-la sigui com sigui.

    - Per què? Què passa? Què significa? Ja fa temps que l’he perdut de vista, no sé com trobar-la.

    - No perdis el temps, afanya’t.

    - Però què té d’important aquest fotut símbol?


La trucada es va tallar sense rebre resposta. Va intentar tornar a trucar al Fortuny però ningú va contestar al telèfon. Estranyat, va tornar a la barra a beure el seu whisky sense parar de donar-li voltes al significat de la flama i per què era tant important.

Per casualitat va escoltar la conversació a crits de dos caçadors que parlaven d’una xicota molt maca que s’havien trobat pel bosc quan tornaven de caçar. Interessat per la conversa que podia escoltar tothom, es va asseure amb ells a la taula. Com els va veure estranyats i no molt contents de que es s’assegués un foraster sense preguntar, els va convidar a unes gerres de cervesa freda amb la finalitat de que li parlessin de la noia.

  • - No vam veure gran cosa, estava fosc i anava tapada gairebé tota amb una llarga gavardina.- va dir un caçador.- L’únic que sabem es que mai havíem vist una xicota tant bonica.

    - Fa quant l’heu vist?- Va preguntar ansiós.

    - Dons farà una mitja hora, més o menys.

    - I sabeu cap on anava?

    - Cap a les muntanyes, pel camí de l’Esperanto. Si que estàs interessat per la noia, eh?- Diu amb to picaresc un dels caçadors.

    - Ni t’ho imagines.- Va contestar ell impacient.


Tot seguit va marxar corrent del bar, tant ràpid que es va oblidar de pagar, el que va obligar a pagar als caçadors, que treien fum per les orelles.

La nit era fosca i caminava amb la poca llum de la lluna creixent. Els seus ulls eren ben oberts com els d’un mussol i blaus com el mar, el que el permetia veure el suficient per orientar-se pel camí. Tot i que era difícil perdre el camí, ho va aconseguir. Sense adonar-se’n va seguir caminat i caminat fins arribar a un punt que no li sonava de res. Va començar a escoltar una cascada llunyana però li semblava impossible, “he passat 29 anys vagant per aquests paratges sense saber res d’una cascada” es va dir a ell mateix.

De sobte escoltà moviments al seu voltant i no li va donar temps a analitzar la situació perquè quan es va adonar ja estava corrents sense saber on anava. Va mirar enrere i només per a constatar que el seguien unes figures baixetes, llavors va començar a corre com si no hi hagués demà. Al girar el cap va veure una branca molt a prop, tant a prop que se la va menjar i va caure al terra perdent la consciència.

Es va despertar amb un intens dolor de cap i amb la visió borrosa. A mesura que es recuperava i veia el seu voltat pensava que estava somiant; estava a una espècie de cova gegant amb unes parets blanques que semblaven emetre llum. Quan es va fixar millor va veure centenars d’ulls observant-lo, unes coses molt petites; massa civilitzats per ser animals i massa petites per ser persones, aleshores ho va comprendre:

  • - Aah! Nans!

    - Nanes, pallús!

    - Aah! Nanes!


Instantàniament es va tornar a desmallar.
 
La barbàrie | Inici: Uns quants dies de novembre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]