F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Els tres secrets del bosc abandonat (Cherry)
IES Cirviànum de Torelló (Torelló)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.

L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.

Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.




Capítol 1:  El començament d'un gran descobriment

En el turó d’una vall, el lleu panteix d’un gos el qual en la vora d’un riu ajagut en l’herba, dirigia el ritme de la música del rierol amb la llengua a mode de batuta com un director d’orquestra o bé era ell el que era dirigit. Doncs cada cinc segons quan el cabal augmentava notablement, llançava un lladruc al cel i retornava al panteix com si la conversació amb la natura fos un llenguatge innat. Haurien sigut pocs els que haguessin aconseguit desxifrar els sentiments d’aquell animal que, entre lladrucs i panteixos, mai deixava de mirar el reflex de l’aigua, perquè el rostre de l’amo reflectit en aquella porció del fluid, era evidentment per un esclau fidel, el més important en la seva vida. Tot i així no mostrava cap sentiment de felicitat o alegria sinó que estava confús ja que l’amo, protector i generós encarnava les idees d’una societat cega, naufraga i que no sabia nedar i que, per tant, estaven cordialment convidats a l’extinció.



És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal. L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.



No era la millor època per viure en aquella societat ignorant la qual no perseguia la veritat. Tot i així existia un vell ermità el qual vivia en un cova d’aquell bosc misteriós que en la seva solitud intentava ser feliç. En un dels seus viatges el vell ermità carregat amb una bóta de vi molt gran i pesada, es va trobar l’amo d’aquell gos tan fidel a la vora del riu com de costum i com el senyor estava intrigat per la quantitat de vi que podria haver per a una sola persona, li preguntà què contenia aquell barril. El vell, el qual rigué com no ho havia fet en els últims anys, li va contestar que el dolç gust del suc de raïm era l’únic elixir capaç de mantenir-lo viu els pocs anys que li quedaven. L’home satisfet per la resposta li desitjà un bon viatge i li digué que quan arribés en aquell cau de conills on vivia, no oblidés que encara era un humà i que si volia podia comportar-se com a tal. L’ermità no digué res i va continuar transportant aquell barril empenyent-lo per tot el bosc. A l’endinsar-se en l’alzinar, va obrir la tapa del barril el qual no estava ple d’algun tipus de líquid, sinó que contenia un nen de pell morena, molt tímid, callat i espantat. En un primer instant, el noi desorientat i confús no va voler sortir i es va encongir com a signe de por. Després de pocs segons l’ermità que es deia Sebastiano millor que li diguem així, va explicar-li que era lliure, que podia cridar, cantar i que només havia de tenir por de ser un ignorant. El noi que es deia Tenol, també millor anomenar-lo així, va escoltar les paraules del vell i un miol d’un gat el va convèncer de sortir d’aquella bota vella de roure. En Tenol observà el gat que es trobava dins d’una copa de vidre, adoptant la forma. Sebastiano li explicà que els gats eren com líquids i podien adoptar formes diferents igual que l’aigua. En Tenol es va quedar sorprès per aquella estranya però certa explicació . Tot i així va quedar-se més bocabadat encara, quan va veure la cova on anava a viure; per qualsevol nen allò no era el paradís.



No van passar més de deu minuts quan el jove li preguntà al no tant jove si Déu li havia regalat el do de la vista i en Sebastiano que ja tenia la resposta pensada li respongué que mai ningú li havia regalat res i que tampoc ningú ho faria doncs no tenia gairebé ningún familiar viu (era cec). Trist per observar aquell arrugat i desgastat home, el noi li digué que algun dia ell li faria algun regal encara que fos un regal molt auster. Replicà amb un to de veu alçat que no existeix l’altruisme, i el que sembla un fet altruista no és res més que un fet egocèntric. Quan vaig pujar una gèlida muntanya amb els meus amics ens vam perdre. En un ambient extrem em vaig veure obligat a cooperar. Vaig donar part del meu menjar als meus companys alpinistes i més experimentats, no perquè volgués que sobrevisquessin sinó per poder sobreviure jo. Vaig ajudar el grup per poder sobreviure, i ells van fer el mateix, no és un egoisme racional sinó un egoisme innat, va dir en Sebastiano.



Quan ja estàvem a punt d’arribar a la cova de la vall, van sentir un soroll de porc senglar. Estaria a punt de morir, l’últim crit que faria abans que estigués devorat per la guineu, o ves a saber qui seria finalment qui es menjaria la presa que havia caçat. En Tenol tot espantat es va posar darrera l’home, en Sebastiano li va explicar com s'havia de menjar en aquell lloc. El va agafar per l’espatlla i li va dir molt seriós, tu segurament mai has anat a caçar, si vols sobreviure hauràs d‘aprendre a auto defensar-te i a trobar menjar. Instantàniament va treure una navalla acabada d’esmolar i li va obrir la mà, li va deixar el mànec del ganivet i li va tancar el puny. Tot seguit es va tornar a sentir un crit de porc senglar, el nen tot valent va córrer cap a l'animal.



Després de córrer durant sis minuts seguits i veure el terra tacat de sang, per aquell animal que ni tan sols podia escapar de la tortura, em vaig parar un moment, vaig planejar un pla per matar l’animal que estava al costat del rierol. Vaig acostar-me cautelosament fins arribar a una pedra gegantesca que estava el costat d’aquell fluid. En fer un petit soroll la guineu es va girar, per sort, no em va veure. Jo sabia que l’animal que estava devorant el porc senglar, no marxaria sense ell, per això vaig agafar una liana, vaig agafar un pal i la navalla, vaig construir una llança. Li vaig llençar intentant apuntar al cap de l’animal. El vaig fer caure al terra, però no l’havia acabat de matar, vaig agafar la punta de la llança i vaig clavar-li a la panxa sense pensar-m’ho. Tenia tota la cara vermella, no parava d’esbufegar, la suor relliscava del meu cos cap avall sense parar, però almenys va aconseguir l’objectiu que li havia dit en Sebastiano. El porc senglar ja estava mig devorat, va córrer fins on havia vist per últim cop al seu amo. En arribar en aquell punt de la vall, vaig veure en Sebastiano que es dirigia cap a mi amb un gran somriure, com si ja sàpigues que havia aconseguit l’objectiu que m’havia dit. Vaig cridar-lo i emocionat li vaig explicar com havia abatut aquell animal. En Sebastiano també semblava molt emocionat com si ja tingués alguna idea el cap. Vam acomodar-los en els carros i ens vam dirigir cap a la cova a treure tot el profit d’aquella carn.



Cada setmana en Sebastiano anava a veure un parent seu que estava a l’altre part de la vall, que vivia en un internat, resultava ser que s’encarregava d’ell i es quedava al cap de setmana a dormir, ja que era els dies que podia tornar a casa. Sempre l’ajudava amb tota la feina que havia de fer.



No era dissabte, ni diumenge, ni tant sols sabia quin dia era però com que era hivern i totes les bèsties del bosc estaven amagades ni trobàvem cap bestiola per caçar. Va ser en aquell moment en que en Tenol va pensar que era més segur viure al poble i no pas en una cova que tenia com a porta quatre troncs podrits. D’aquesta manera va maquinar un pla per poder fugir d’en Sebastiano durant els dies de fred i escassetat alimentària. Al següent dia li va dir que havia d’anar a veure a la seva tia llunyana ja que feia molts mesos que patia una greu malaltia desconeguda. En Sebastiano va dir-li que viatjar cap al poble era molt perillós en aquella època de l’any, a més s’havia congelat el riu i hauria de fer una volta molt més llarga i encara més perillosa. El va intentar convèncer, però ell encapritxat amb el seu pla va dur-lo a terme.



Al dia següent va agafar el seu sarró, va posar-li a dins tot el que creia necessari, hi posà un tros de pota de porc senglar, una bóta de vi, un tros de pa dur i la seva manta preferida de color blau, feta amb llana i tenyida de blau. Abans de marxar en Sebastiano li va dir que s’esperes que li havia de donar un regal, en veure'l que li havia fet s’havia perfectament que l’estimava de veritat i que no volia que marxes, era una pedra foradada pel mig.



Es va acomiadar d’en Sebastiano, ell, que no li agradava que se n’anés, va assentir de mala gana i li va desitjar sort, sobretot li va dir que anés amb compte amb els animals. Al cap de poc va sentir un soroll estrany, va girar el cap tranquil·lament cap a la dreta, va agafar la pedra foradada i va mirar a través d’aquell artefacte i va poder veure que era un cavall amb quatre potes ben robustes, una cua ben pentinada i el cos d’un home enganxat a un cavall, era un centaure. El primer secret havia sigut descobert.
 
Cherry | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]