F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Perdut en lo desconegut (Fènix)
CC Sant Francesc D'Assís - Ferreries (Ferreries)
Inici: Uns quants dies de novembre (Jordi Sierra i Fabra)

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)

Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».




Capítol 1:  Capítol 1

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)



Li feien mal els peus.

Se li encartonaven les cames.

No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.

I començava a estar mort.

Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.

—Maleït sigui, Fortuny...

Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre». Sempre era el “pobre” David. Sempre havia sigut l’aviciat de tots els germans, i ja li tocava la fibra. Si amb “atropellament” es refereix al fet que es va envestir de front amb una velo, idò sí, es pot considerar atropellament. Encara que només li varen quedar uns quants cops al braç, i ja està. Però és clar, és el David, hem de fer un drama.

Va alçar el cap per observar la neu, que lentament queia sobre la desgastada carretera, coberta d’un mantell blanc. De reüll, va confirmar que el seu objectiu encara era allà mateix, estalonat a la porta d’una gran casa de color marró. Un home alt, amb un barret de cuir car que tapava un cap sense cabells, i portava un bastó a la mà, el qual no aturava de girar en cercles enmig de l’aire. Semblava impacient. En Martí només havia de vigilar el que feia aquell estrany home i donar-li tota la informació a la Clara, la seva cap. Va començar a tremolar pel fred, cada vegada era més tard i l’ambient es tornava completament gèlid a aquelles hores. Quan ja tenia els dits morats, va veure que l’home va començar a caminar. Agraït, en Martí es va posar en marxa des de l’altra vorera del carrer. Havia de caminar de pressa, aquell personatge no aturava. Passats uns tres-cents metres seguits, l’objectiu va entrar a un carrer tancat, molt fosc. A més, ja era quasi de nit, i no es podia veure gairebé res. Sigil·losament, en Martí va seguir les passes de l’home del barret. Tenia una sensació interna que allò acabaria malament. I quan en Martí tenia un pressentiment d’aquell tipus, solia acabar passant el que ell esperava. Va entrar dins el carrer. Una bombeta de llum parpellejava frenèticament, semblava que havia d’explotar. Un moix miolava amb un so punyent, mentre un objecte metàl·lic,

que no va poder veure, va caure al terra de cop. Tot això inquietava en Martí, que cada vegada tenia més clar que allò no havia estat una bona idea. A més, havia perdut el seu objectiu, ja no el podia veure. Va canviar d’opinió, i va tornar per on havia vingut. No obstant això, just abans de sortir, un cotxe totalment negre va frenar just davant la sortida, bloquejant el pas. Va veure les portes obrir-se i dues persones sortint de dins, però just quan fiava fugir, qualcú li va agafar el cap i li va prémer un mocador al nas amb força. Just va ensumar l’olor del cloroform, quan es va desmaiar.





Dia desconegut (Data desconeguda)



En Martí va despertar fermat de mans i peus a una espècie de canonada. Es trobava assegut, a una sala tancada, tota construïda en ferro. Quan va recuperar els sentits del tot, es va adonar que es movia. S’estava movent. Va aguditzar un poc més l’oïda, per intentar sentir alguna cosa. De fet, sentia el vent xocar amb força contra aquelles parets. I sentia la mar. Era dins un vaixell. Es va començar a moure violentament, amb l’afany de veure si qualcuna de les gruixudes sogues que el fermaven es desfeia. Malgrat tot l’esforç, res va servir. En aquell moment, va començar a observar l’estança. Era com un rebost, però en lloc d’haver-hi menjar, allò estava fins dalt de capses. Capses de fusta robusta, i d’un gran volum. Podien doblar l’alçada d’en Martí perfectament. A part de les capses, a la seva dreta va veure una porta. Ara ja li quedava clar que allò era un vaixell. I semblava un vaixell dels grossos, dels de transport. I no de persones, de mercaderia. Just en el moment en què estava deduint tot allò, la porta va sonar amb un grinyol infernal, per acabar obrint-se. Va entrar un home fornit amb una safata a les mans. Amb desgana, la va deixar als peus del Martí, i va començar a sortir, just per on havia entrat.

—Eh, tu! On sóc? On sóc?! —Va cridar, sense èxit, en Martí. Ja havia sortit per la porta.

De sobte, un cop emocional el va ferir greument. Volia expressar tota la ràbia interna que sentia en aquell moment, volia saber què havia passat, i es demanava què pensarien d’ell la seva família, els seus amics i la Clara. Segur que havia decebut tothom. Amb uns ulls vidriosos, dirigia una mirada de fúria cap a aquelles cordes que el mantenien presoner. Va començar a estirar amb força de nou, a enrodillar-se de totes les maneres per intentar amollar-se, encara que fos un poc. Res d’allò va servir. Exhaust, es va deixar caure contra la canonada de darrere, i va observar amb melancolia la safata. Sobre la ja mencionada hi havia un rosegó de pa dur, i un got d’aigua. Ara en Martí se’n va adonar d’una altra cosa. Per ara, el volien viu. Però no podia evitar ser pessimista. Tot pareixia anar en la seva contra. És més, tenia un altre pressentiment. I els seus pressentiments no fallaven mai.

 
Fènix | Inici: Uns quants dies de novembre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]