F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

(larryisreal28)
CC Sant Francesc D'Assís - Ferreries (Ferreries)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  Capítol I

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.



Aquella nit l’Agustí no va poder dormir. Feia molt de temps que no passava res tan estrany. Des del seu llit podia observar el got d’aigua i l'aspirina de la nit anterior, ja feia onze mesos que no tenia una recaiguda. L’any anterior havia estat difícil, la beguda s’havia convertit en la seva millor companya. Quan arribava de la feina, agafava el got de la nit anterior i l’omplia fins dalt. Encreuava els dits perquè res de tot això li pogués passar després de tant de temps. Havia de dormir una mica, l’endemà havia d’anar a la Universitat de Santa Magdalena a entrevistar tots els adolescents per descobrir qui havia matat el Guillem Gual. L’havien trobat a un carreró. Havia descobert que, a més de ser periodista, treballava de professor. Tot això era molt estrany, pensava que aquest home podia estar involucrat en algun altre assumpte.

- Bon dia a tothom, podeu venir d’un en un a la sala d’aquí al costat.- vaig dir mirant als universitaris.

La Universitat de Santa Magdalena era un lloc trist. Tots els professors anaven vestits de negre, com correspon en dies de dol. Els universitaris també es veien molt afectats per la mort del seu professor, sobretot els seus alumnes.

- Ara li faré una sèrie de preguntes.- vaig dir seriós.



- D’acord.- va respondre, insegur, el noi.



- Quina edat tens i com et dius?

- Sóc en… Sergi… tinc divuit anys.- va tartamudejar.



- Quina relació tenia amb el Guillem?

- La veritat és que no teníem cap mena de relació. A vegades ens trobàvem a casa meva perquè els meus pares i ell eren amics.



- D’acord, reconeixes aquest llibre?- vaig dir, mirant-lo fixament.



- No. -va dir, molt sec.



- N’està segur?

- Per què li hauria de mentir? Per què jo hauria de matar l’amic dels meus pares? No aguant aquesta mena d’entrevista!- va cridar.



- No puc considerar que em parli així.- vaig dir seriosament.



Abans que digués una paraula més, en Sergi va tancar la porta bruscament. Era molt sospitosa la manera com m’havia contestat. Però, igualment, pensava que aquell universitari insegur no estava involucrat amb l'assassinat. Després d’unes tres hores de parlar amb tots els joves, vaig arribar a la conclusió que cap d’ells estava barrejat amb l’assumpte. Els professors no tenien gairebé relació amb el Guillem, perquè tenia dos treballs, de manera que ja estaven descartats. L’única opció que tenia era anar a casa del Sergi per parlar amb els seus pares.



- Director! Director!- vaig cridar.



- Perdoni, volia res?- va aturar-se el director.



- Sí, em podria donar el número dels pares del Sergi?

- És clar. Forma part de la investigació?- va dubtar.



- Crec que anar a parlar amb els amics del Guillem podria anar-me bé a l’hora d’investigar una mica més.



El director va donar-me un tros de paper amb el número i, aprofitant l’ocasió, vaig treure el llibre.



- Reconeix aquest llibre?- vaig preguntar.



- No, no em sona de res. Si vol puc preguntar al professorat per si a alguna classe l’han utilitzat.



- M’aniria perfecte! Ja em dirà coses, gràcies.



Després d’un dia molt atrafegat, vaig decidir donar un volt pels barris més antics de Barcelona. M’agradava, de tant en tant, passar temps amb mi mateix. Aquell cas era més complicat del que pensava.

- Mira per on vas!- vaig exclamar enfadat.



- Calla ja!

Un home va tirar-me la meva bossa. Semblava que algú el perseguia. Millor no fer-ne cas i continuar amb la meva passejada. Quan em va arribar l’olor de xocolata calenta em va recordar la meva infància. Cada cap de setmana hi solia anar amb la meva mare, la millor sensació de totes.

- Què desitja?- va demanar-me la cambrera.



- Una xocolata calenta amb xurros, per favor.-vaig dir amablement.

A les nou del vespre vaig tornar a casa meva. Vaig posar-me dins el llit i vaig començar a rumiar. L’endemà havia quedat amb els pares del Sergi i podien passar dues coses: aconseguir més pistes sobre l'assassinat o sortir per la porta de la mateixa manera com hauria entrat.



- Bon dia!- vaig obrir la porta.

- Com va?- va fer, estrenyent la meva mar.



- Com esteu? Millor?- vaig dir humilment.



- Anem tirant, gràcies. Comencem?- va dir la seva mare.



Seguidament, vaig seure al sofà. Era una família corrent. No vaig poder localitzar en Sergi tot d’una, però llavors vaig sentir un soroll que venia d’una habitació…

- Estem sols? Hi ha algú altre?- vaig murmurar.



- No, en Sergi i el seu amic són dins l’habitació.- va afirmar el pare.



- Poden anar-se’n? Necessito la màxima privacitat amb aquest tipus d’assumptes.



- És clar, ara els aviso.-el pare va contestar.



Després d’uns instants, van sortir en Sergi i un noi amb els cabells castanys i els ulls blau cel. Els dos es van dirigir cap a la porta d’entrada sense ni tan sols mirar-me.



- Li agradaria prendre alguna cosa?- va demanar-me l’Edurne amablement.



- No, gràcies.- en realitat em moria de set, però tenia molta feina per fer.



- D’acord, conteu-me com era en Guillem. Els seus comportaments abans de la seva tràgica mort, si tenia mala relació amb algú… Qualsevol cosa que em pugui ser útil.



- En Guillem treballava de periodista, però també duia una feina més o menys secreta, era professor. Realment no ho deia perquè sentia que els professors tenen una mala reputació i no li aniria bé amb el periodisme. Estimava molt els seus alumnes, els tractava com si fossin fills seus. Era un home bastant discret, li agradava passar temps amb ell mateix. Diria que hi passava massa estona, sol. No tenia problemes amb gairebé ningú. Una de les seves aficions era debatre amb els seus amics al bar. A vegades acabava borratxo i sense coneixement. Ell sempre tenia raó i ningú li ho podia negar. Estimava la seva vida i és molt trist que ens hagi hagut de deixa tan jove… Ha de trobar ja qui el va matar! Li arrancaré el cap! - va dir l’Edurne.



- Perdoni… Estem molt destrossats per aquesta desgràcia…- va disculpar-se el Joan.



- Gràcies per la informació. Em podrien dir què va fer els seus darrers dies de vida? On va anar i amb qui va estar?

- La veritat és que la nit del seu assassinat vam anar a sopar amb un parell d’amics. No vaig notar cap comportament estrany, al contrari, estava molt feliç perquè els seus alumnes havien guanyat un premi d’escriptura.- va afegir el Joan.



- Els amics que sopaven amb vostès es comportaven amb normalitat amb ell?

- Sí, érem els amics de sempre i hi havia molta confiança.- va dir més tranquil·la l’Edurne.



- Recorden on va anar en Guillem després de sopar?

- Va anar a casa seva directament, però realment crec que va agafar un camí diferent del que solia prendre sempre.-va fer en Joan.



- Els sabria greu escriure’m la direcció exacta?

Seguidament, el Joan va agafar un tros de paper i va escriure la direcció amb un bolígraf negre.



- D’acord, crec que ja tinc prou informació. Gràcies per tot. Espero que vagi tot bé.- vaig acomiadar-me educadament.



La veritat és que la informació que em van proporcionar la parella no em va ser massa útil. L’única opció que em quedava era anar pel camí que havia pres el Guillem per tornar a casa aquella nit. Després, em va venir al cap que podia dur el llibre per investigar una mica més a fons.



L’endemà vaig aixecar-me del llit amb la idea d’anar a casa del meu gran amic, el Miquel. Vaig deixar-li el llibre perquè l’investigués a fons. Llavors, em vaig dirigir cap a l’escenari del crim.
 
larryisreal28 | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]