F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Phoenix (Cebece)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)

Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.

I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:

—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.




Capítol 1:  El que oculta el mar

Just en el moment en que vaig pujar a lloms del cavall, el papagai va estendre les seves ales i es va endinsar al món dels vents en direcció nord. Sense perdre l’au de vista vaig començar a notar com les potes del meu company equí s’anaven enfonsin cada cop més entre la sorra.

Una muntanya d’aigua d’uns deu metres d’alçada s’aproximava cada cop més cap a nosaltres, i pensant que el papagai es detindria davant l’amenaça, va travessar l'aigua com si de vent es tractés. Vaig perdre’l de vista per uns segons i de cop i volta es va formar una espiral en mig de la paret d’aigua que ens sotjava. El papagai va aparèixer envoltat de petites espurnes de llum que cada cop se li apropaven més al plomatge. L’au es va transformar en un enorme i impressionant fènix.

Després d'aquest espectacle que em va mantenir distret durant diversos minuts mentre cavalcava, no me n’havia adonat que no hi havia aigua sota les potes del meu cavall. Vaig mirar ambdós costats i no vaig veure cel enlloc, només hi havia l’oxigen que entrava per les meves fosses nassals. Al meu voltant únicament observava aigua, peixos i fins i tot em va semblar veure una tortuga marina. Estava completament hipnotitzat, quan de sobte, les potes davanteres del cavall van aixecar-se de la sorra i el meu cos va caure cap enrere. Després d’això, tot era negre.

Els ulls em pesaven icada intent que feia per obrir-los els raigs de sol m’enlluernaven. Vaig vèncer les ganes d'adormir-me i vaig aconseguir obrir els ulls del tot. Vaig palpar els granets de sorra humida entre els dits i ràpidament em vaig incorporar de nou a la vida.

El que no m’esperava era aquella criatura a l’espera del meu despertar. Una dona de cabell castany, mullat, amb uns ulls grocs que penetraven amb els meus, i unes escates brillants verdoses recorrien tota la seva mandíbula perfectament modelada.

-A bones hores, t’estàvem esperant- la seva veu sonava alterada i ferma.

-Esperant? Qui m’espera?.-

-Com què qui? Phoenix, t’espera tothom!

-Un moment un moment, espera, què? Com m’has dit? Philips?

-Fada dona'm forces...- la veu de la dona peix ja no era alterada, sinó que ara sonava més aviat una mica irritada. -Phoenix, és el nom que reps com a governant de l’illa. Has sigut escollit i se t’ha guiat a través de l’au fènix per alliberar les criatures atrapades darrera la Cascada Mare. -

-Però què m’estàs dient!?- no estava entenent res, i ja estava començant a saturar-me.

-Calla, deixa'm acabar!- un silenci fred va inundar la conversació. - Com et deia, alguns dels nostres habitants s’han quedat atrapats per culpa d’elements desconeguts per a nosaltres, ja que són provinents del teu món. Només tu coneixes la manera de desfer-te’n. Preguntes?-.

-Sí, per on he de començar?- no estava molt segur del que acabava de fer. Però què era el pitjor que podia passar?

-Has de endinsar-te dins del bosc, un cop allà hauràs de seguir les orquídies taronges, mentre les vegis, sabràs que vas per bon camí.-

La noia amb escates va agafar embranzida i va entrar al mar de la manera més elegant que mai no havia vist. Per un moment em vaig quedar bocabadat observant la seva perfecta i escamosa figura. Entre onades i escuma es podia apreciar la seva cua de sirena.



L’exhibició ja havia acabat i em vaig quedar reflexionant sobre la meva missió. Per una part, tenia ganes d’ajudar, ja que em sentia culpable d’aquell desastre. Però per altra banda, he d’admetre, que em feia una mica de por el que em pogués passar dins d’aquell nou i misteriós món.

Mentre el meu cervell feia voltes a l’assumpte, els meus peus em dirigien a l’entrada del bosc. Ja podia sentir l’olor a resina i a terra fèrtil i humida. Només mirar al meu costat s’observava una flor ataronjada.
 
Cebece | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]