F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

El xurro maleït (Gonzalo)
IES CAYETANO SEMPERE (Elx)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.

L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.

Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.




Capítol 1:  Aquest xiquet era jo

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.



L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.



Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.



Aquest xic era jo, abans que el coronel em recollira de l'internat vaig anar a acomiadar-me dels pocs amics que tenia allí, perquè no els tornaria a veure. Després del que em van semblar com quatre hores, va arribar el coronel amb el seu cotxe.



Ell no s'assemblava a com me l'havien descrit, en comptes de tindre un bon vestit, vestia una samarreta una mica bruta amb uns pantalons esquinçats, però vaig saber que era ell pel seu distintiu pèl marró llarg, amb un capell igual de negre que les seues ulleres. Quan em va veure va fer un gest perquè em pujara i es va disculpar per les seues tardances, jo li vaig preguntar què feia vestit així, però em va dir que era una llarga història, per a evitar respondre la meua pregunta.



Vam tardar quatre hores a arribar a la casa del coronel, per culpa d'un embós amb unes vaques que va durar unes dues hores. Al pati hi havia un jardí de roses i una condícia. Després, la primera planta tenia una cuina completa i un estudi amb tres prestatgeries plenes de llibres i en la segona planta hi havia tres dormitoris. Després d'ensenyar-me la casa em va portar a un dels dormitoris i em va dir que a partir d'aquell dia seria el meu dormitori. Aquest dormitori era el més gran dels tres i estava molt ben decorat.



A mi em començava a entrar fam, així que el coronel em va dir d'anar a menjar fora. Pel camí em va ensenyar l'església del poble, que sembla tenia una història molt important, però no prou perquè me'n recorde. També em vaig adonar que hi havia poques persones al carrer, però en preguntar-li al coronel em va dir que era festa local, encara que això em va confondre, perquè si és festa, on està tota la gent?, però sobretot, quin restaurant obri quan no hi ha ningú pel carrer? Pel que sembla, al coronel li havien recomanat un lloc que estava obert tots els dies de l'any, de nou a cinc, amb descompte del trenta per cent.

Després d'uns minuts caminant ens vam ficar en un carreró, al final d'aquest hi havia una taula amb un paquet. El coronel em va dir que havíem arribat, jo li vaig preguntar on ens anàvem a seure, però el coronel em va dir que havia demanat per a portar. Llavors va agafar el paquet i vam eixir del carreró. En eixir vaig veure un parc a uns cinquanta metres i vaig suggerir-li de menjar allí, el coronel va acceptar i vam anar a asseure'ns en un dels bancs. Una vegada asseguts, el coronel va obrir el paquet, aquest contenia dues dotzenes de xurros tradicionals, eren d'un color daurat irresistible i vaig agafar un instantàniament. El sabor era indescriptible i quasi em vaig menjar tots en menys d'un minut, vaig haver de deixar-li un parell al coronel, perquè no volia deixar-lo sense cap.



En veure com vaig devorar aqueixos xurros em va preguntar si volia menjar alguna cosa més a la seua casa, jo vaig acceptar, però com que volia apreciar una mica més les grans figueres i les precioses orquídies que havien pel parc, li vaig dir de passetjar abans pel parc una estona.

Quan em vaig cansar, vam tornar a la casa del coronel. Allí em va preparar un tros de peix, després de menjar-me'l em vaig sentir molt cansat i em vaig anar a dormir a la meua nova habitació. Els llençols eren un color roig intens i eren els llençols més còmodes que havia tingut fins llavors.



El matí següent em vaig despertar molt malament, sentia molt de fred i em dolia el cap. El coronel en veure'm d'aquesta manera es va anar a cridar al remeier del poble. Després d'uns deu minuts els dos van entrar a la meua habitació, el coronel va explicar la meua situació i el remeier em va tocar el front i va deduir que havia de ser la maledicció del xurro maleït.




 
Gonzalo | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]