F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

El camí al cim (Bianca Oltean)
Escola Pia de Balaguer (Balaguer)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  El primer pas cap a la victòria.

Arribar al cim resulta difícil, però quedar-s'hi ho és encara més. L'adrenalina que es sent al guanyar el primer set pot arribar a cegar-te i canviar la direcció del partit. D'altra banda, la frustració dels bloqueigs quan vas a rematar o de no poder fer que la pilota segueixi en joc també pot afectar negativament el partit, però ajuden a voler millorar. Quan tot és massa fàcil es torna avorrit, però si no es pot superar, afecta el rendiment a poc a poc.
De petita admirava a les ballarines, aquelles delicades noies que donaven la sensació d'estar volant al ballar... Jo també volia volar!
Als 10 anys, els meus pares em van fer triar un esport per a fer activitat física. Handbol. Sí, vaig triar handbol. Al principi no m'interessava gens ni mica, solament volia acabar l'entrenament per a poder ballar. Quina sorpresa que em vaig emportar al veure com en poc temps ja superava la mitjana de parades com a portera, passant d'un 20% a un 90%.
Amb catorze anys, els meus pares em van tornar a portar al Japó, on vaig ingressar a un institut superior reconegut per les seves altes expectatives sobre el rendiment acadèmic. Sempre havia sigut bona pels estudis, així que no em va costar entrar amb una nota gairebé perfecta.
A l'institut no hi havia club d'handbol, cosa que em va fer voler provar el voleibol. El gran problema d'aquesta decisió era que no hi havia club femení.
-Unir-se al club masculí? No crec que sigui una bona idea, senyoreta Midoriya-digué el director. Un home amb aparença d'entre 40 i 50 anys, vestit amb uniforme negre i corbata vermella. El seu cabell era de color negre. Era el típic home japonès-. Seré sincer, seria una bona aportació al nostre equip, però ho hauríem de consultar.
-D'acord, esperaré la vostra pregunta-dit això, em vaig retirar per a continuar amb les classes-.
Al cap de tres dies van aprovar la meva aplicació al club. El meu nom és Nyx Midoriya i aquesta és la història de com vaig arribar a ser la primera noia en el torneu masculí.

El meu primer dia d'entrenament va ser una mica... especial. La primera etapa va ser la confusió, els meus companys es van quedar bocabadats en veure una noia amb el seu uniforme, estirant al seu gimnàs.
A continuació, els hi vaig explicar com és que estava al seu equip. Finalment vam jugar un partit entre tots per a veure com jugàvem els de primer any. Les meves expectatives de guanyar eren molt baixes, ja que era la primera vegada que jugava voleibol, però gràcies als meus companys vam poder assolir la victòria utilitzant els nostres punts febles.
Va transcórrer un mes fins que vam tindre el primer partit de pràctica de l'any. L'entrenador va decidir fer jugar als de primer per a poder veure què podíem millorar, però encara no érem titulars, òbviament. Durant el partit ens vam adonar, tant els meus companys i entrenador com jo, que podia anticipar-me a les jugades de l'altre equip a partir de la primera meitat de set. Tot i això, vam perdre el partit després de jugar el tercer set, el de desempat. Es podria dir que era depriment haver perdut, però no ens vam desanimar. Cadascú de nosaltres va descobrir els seus punts forts i febles, els quals anàvem a millorar amb esforç i dedicació. Mentre els meus companys parlaven de les jugades, jo tenia el cap a un altre lloc. Sent exactes, al primer remat que vaig encertar aquell dia. La mà se m'havia quedat vermella per la força de l'impacte, però la sensació que havia sentit en aquell moment era indescriptible, mai no l'havia notat, ni tan sols jugant a handbol. Des d'aquell moment vaig saber que hi havia una cosa que m'agradava més que qualsevol altra, el voleibol.
El capità em va acabar tornant a la realitat per a parlar del que havia de millorar. Estava clar que no era una experta en vòlei ni res per l'estil, però gràcies a l'handbol, els meus bloquejos eren firmes i els remats forts i ràpids. Si aconseguia dominar la direcció de la pilota, podia arribar a fer grans coses gràcies a la meva capacitat d'observar i deduir jugades.
Escoltar de la boca d'un jugador amb molta més experiència que podria arribar a fer grans coses era... No sabria explicar-ho. L'alegria em va envair el cos i em vaig prometre no decebre'ls i donar tot el que tenia a l'equip.
Aquell havia sigut el primer pas cap a la victòria. En uns mesos ens esperava un repte més gran, el torneu escolar d'institut superior.
 
Bianca Oltean | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]