F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

(eltrio)
Inici: Uns quants dies de novembre (Jordi Sierra i Fabra)

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)

Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».




Capítol 1:  Els inicis

Tot va començar fa com a molt un any, el 22 de setembre de 2006. Jo era una persona que havia perdut el meu camí. I l'única persona amb qui podia confiar tampoc estava en el seu millor moment: ell ara tenia un deute.



Per sort, vaig trobar una persona amb la qual em sentia segur, la Patro, una noia pèl-roja, alta i que sempre anava vestida amb uns texans i una samarreta de color vermell. La vaig conèixer un dia en una cafeteria de Barcelona, fent de cambrera. Era molt guapa.



Aquell dia, va ser una mica de bojos, perquè el meu amic David acabava de tenir un accident i estava greu a un hospital de Barcelona. M'havia avisat una infermera per telèfon. Vaig decidir anar-lo a visitar, i en arribar, veié en David que estava malferit. I al terra de l’habitació hi havia una infermera i un home alt i gros, tots dos eren morts. De seguida vaig intentar despertar al meu amic. No entenia res del que estava passant en aquell moment. El vaig sacsejar amb força fins que va recuperar lentament la consciència.



- Martí no hi ha temps, hem de sortir d'aquí - em començà a escridassar en David.



- Per què? Estàs ferit greu i som a l'hospital!



- Ara no hi ha temps per explicacions - em digué ell.



- D’acord, no entenc res. Però confiaré en tu… Trucarem a la policia per informar-los dels dos morts que deixem en aquesta habitació… Vinga David, t’ajudaré a vestir-te.



- No si us plau, no truquis a la policia. Ara mateix no podem confiar en ningú! - i quan va acabar de dir aquestes paraules va perdre de nou la consciència.



Sense perdre ni un segon, em vaig posar en David a l'espatlla duent-lo així fins al meu cotxe. No sabia què fer, i molt menys per què estava passant tot allò. Vaig aturar-me en una àrea de servei per comprar medicaments per intentar curar les ferides del meu amic. A la botiga de l'àrea de servei no hi havia ningú, però quan anava cap a la caixa a pagar em va semblar veure un reflex d’un home que m’estava observant i un mal presagi em va recórrer tot el cos. Llavors vaig veure que se m'acostava i de cop, sense pensar-m’ho em vaig girar per clavar-li un cop al nas. L'home va començar a sagnar. I jo vaig començar a córrer cap al cotxe. Vaig arrancar el meu vehicle veient pel retrovisor com un grup de cinc o sis homes corrien foragitant-me. No sabia cap a on anar però en adonar-me que ningú em seguia vaig decidir portar a en David a casa meva per tal que descansés.



Ja feia unes tretze hores de l'accident, i jo necessitava també descansar. El meu amic ja estava estable i li vaig comentar que sortia una estona perquè em toqués l’aire. Sense ni saber com les cames em van portar fins a la cafeteria on havia conegut la Patro, no eren ni les sis de la tarda. Després d’haver demanat un tallat i un croissant, vaig decidir prendre'm alguna cosa més forta… vaig demanar un whisky amb gel. La cambrera pèl-roja va notar que em passava alguna cosa, alguna cosa estranya… Així que, encuriosida, la noia em va preguntar què em passava. Jo li vaig dir que no em passava res, però ella seguí insistint, i jo pel cansament, l’estat nerviós i l'estrès acumulat vaig començar a xerra-li tot. En el fons ho volia fer, ho necessitava… no tenia ningú en qui confiar, ningú que em pogués ajudar. M’havia de desfogar i ella es veia que era una bona noia. Em tremolaven els llavis, i no vocalitzava gaire, estava molt nerviós però volia explicar-li tot a algú i aquella noia pèl roja ara mateix s’havia convertit en la meva confident. Vaig continuar explicant tot el que m'havia passat amb pèls i senyals i ella em va intentar tranquil·litzar i em va dir que no em preocupés de res. Però jo no em podia tranquilitzar.



De cop i volta la campaneta de la porta va sonar i un home alt i fort, vestit amb una americana va dirigir-se cap a la barra, darrera seu dos homes més el seguien de prop. La Patro va servir els tres cafés que aquell paio li havia demanat. Vaig dirigir la mirada cap al comprador fitxant-me en tots els seus moviments. I mentre la Patro imprimia el tiquet, em va semblar que l’home remenava alguna cosa de la seva butxaca, alguna cosa que semblava metàl·lica. De cop i volta vaig sortir del magatzem com un llampec i em vaig posar al costat de la Patro per si aquell paio li volia fer alguna cosa. Però, finalment, l’home va treure de la butxaca quatre monedes de dos euros. Va pagar-ho tot i va marxar.I jo em vaig quedar palplantat allà davant de la Patro suat i amb cara de burro. Ella somrient em va agraïr que l’hagués volgut defensar encara que al final no hagués estat necessària la meva actuació.



Poc després, la Patro em va convidar a anar al cinema per a desconnectar tots dos d’aquell dia tan feixuc. Va fitxar, perquè eren les 6 i ja era hora de plegar de la cafeteria. Ella va triar la pel·lícula, una de romàntica i jo, encara que no m'agradessin gaire, vaig acceptar-ho. Ens vam asseure a les butaques i vam estar allà unes dues hores. Un cop acabada, la Patro em va convidar a sopar a casa seva. Sorprès per la invitació vaig acceptar sense posar-hi cap impediment. I uns quants carrers més avall del cinema vam arribar a casa seva. La Patro va treure dues pizzes de la nevera, les va posar al microones i deu minuts més tard ja ens havíem cruspit, les dues pizzes i les sis o set cerveses que ella havia anat traient de la nevera. Ens quedàrem en silenci asseguts al sofà i la Patro es va començar a posar una mica estranya: va començar a despullar-se i jo em vaig quedar petrificat. No sabia què fer, per tant no vaig fer res. Vaig pensar que les cerveses ens havien pujat al cap. La Patro va començar a ballar sensualment i se'm va tirar a sobre. A partir d'aquell moment no m'en recordo de res, suposo que va ser per culpa de l'alcohol.



L'endemà al matí, em vaig despertar en un llit que no m'era familiar, i vaig veure la Patro al meu costat. De sobte, vaig recordar que en David era a casa meva, així que vaig sortir del llit ràpidament i vaig començar a vestir-me. La Patro, mig adormida, em va preguntar on anava amb tanta pressa i jo li vaig dir que havia d’anar-me’n cap a casa a veure com estava el meu amic. No podia perdre més temps. Li vaig preguntar si em volia acompanyar, però em va dir que estava molt cansada. Així que vaig marxar sol.



En arribar a casa, vaig anar ràpidament a l'habitació on havia deixat en David. El vaig veure encara més malament del que estava la nit anterior, se li havien obert les ferides. No sabia què fer. Per dins, pensava que tot allò era culpa meva, per haver-me emborratxat a casa de la Patro i per haver-lo deixat sol. Vaig córrer cap al lavabo a buscar algun medicament per calmar-lo feia molt mala cara i es queixava de forts dolors abdominals. En tornar a l'habitació, vaig adonar-me que en David m'estava intentant dir alguna cosa. Li vaig dir que no es mogués, que intentés descansar i que no patís que no tornaria a deixar-lo sol fins que es recuperés. Però ell em va agafar fort del canell, com si el que em volia dir fos una de les coses més importants de la seva vida. De sobte, vaig entendre que allò que m'estava a punt de dir era qüestió de vida o mort.



- Martí escolta'm si us plau, el que et diré és molt complicat. El teu pare i jo, ja fa temps que vam començar a investigar un grup criminal molt perillós buscat arreu del país. Volia dir-te que la mort del teu pare ara fa un any no va ser un accident… sinó un assassinat. Ells el varen matar Martí… ho entens..?



- Però què dius tu ara? Això no té ni cap ni peus! Com pot ser que el meu pare investigués amb tu unes persones tan perilloses? Vosaltres sou, éreu uns simples policies...



- Ja sé que és difícil de creure, però el que t'estic dient és cert. Ell i jo treballàvem per a l'FBI i ens varen donar un cas molt complicat. Les persones que em van atacar a l'hospital formen part d'aquesta organització criminal tots ells estan implicats en el cas que ens havien donat. Que no em sents! Això és molt seriós Martí! El teu pare et va ensenyar moltes coses potser sense que tu te n'adonessis. Ell era un gran policia i jo vaig ser el seu deixeble però ara et toca tu reemplaçar-me, has de ser el nou detectiu, jo estic molt malament, mira'm! L'únic que vull és que no facis els mateixos errors que he comès jo. Té, aquí tens - va treure's de la butxaca una targeta en la qual posava ID: 3546, i hi havia unes coordenades - amb aquestes coordenades i aquesta targeta trobaràs el teu nou destí, perquè ara que t'han vist amb mi, també aniran a per tu.



I amb aquestes últimes paraules que va dir en David, va deixar-se anar al llit i se li van tancar els ulls. Estava mort, o això és el que jo em pensava.
 
eltrio | Inici: Uns quants dies de novembre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]