F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Culpa i Tinta ( AbrahamyO)
IES CAYETANO SEMPERE (Elx)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Somebody that I used to know - Gotye

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos. El llibre no era massa cosa, d’una dona que fugia del seu marit el qual la maltractava i anava a París a desfer la seua vida i començar una altra nova. Altra vida, això és el que m’agradaria a mi, tindre una altra vida i no sentir tantes emocions juntes, com si lluitaren per guanyar el control del meu cos , cosa que em destrossava per dins.



La mort de la Dora Bonnín va commoure a tot el món, una famosa cantant que va perdre la seua veu per les drogues i ara estava rodejada de roses blanques. La fama i els diners canvien les persones, ho sé, havia estat en el món de la gent privilegiada abans de trencar amb Juanjo, la meua exparella. Juanjo dirigeix un famós bufet d’advocats a Madrid, però li ve per herència, el mimat de papi i mami, com m’agradava dir-li. Gràcies als seus contactes vam poder adoptar a Marc, la llum dels nostres ulls, un preciós xiquet de tres anys de cabells negres com el carbó i ulls blaus com safirs. Ara vivíem Marc i jo a la casa del meus pares, a Salou, però era temporalment fins que m’assabentara de què fer: si comprar un pis a la vora de la platja ací a Salou o traslladar-me a Barcelona on està la meua editora i així poder intentar endreçar la meua carrera d’escriptor una altra vegada.



El comboi s’aproximava i em vaig alçar per tal de pujar al vagó. Em vaig assentar al costat de la finestra per vore el paisatge. De sobte un missatge de Juanjo que diu: « Com està Marc?» Cal dir que tot i que Juanjo era madrileny va aprendre a parlar català perquè el nostre fill aprenguera totes dues llengües...el castellà el tenia assegurat.« Bé, està amb la iaia» vaig respondre i el doble clic blau confirmà que l'havia llegit. Només parlàvem quan el tema de la conversa era Marc. Hi ha moltes emocions que encara acaricien la nostra pell empalustrant els nostres sentits de vergonya, tristesa i dolor. Vaig posar-me els auriculars i vaig desbloquejar el telèfon per entrar al Spotify i polsar en reproducció aleatòria. Va començar la cançó i em recolzí per tancar els ulls, deixant que la música em porte a un altre món. Estava sonant Somebody that I used to know de Gotye, un record borrós que a poc a poc es feia més clar anava sortint del seu amagatall per portar-me a fa tres o quatre anys, al dia que Juanjo i jo ens anàvem a viure junts. Estàvem al seu cotxe escoltant la mateixa cançó , cantant-la a ple pulmó , com si fórem el mateix Gotye, donant un concert davant d’un miler de persones que allarguen els braços intentant tindre la sort de pujar al escenari.



But you didn’t have to cut me off,

make out like it never happened and

that we were nothing,

Aquesta part de la cançó em posa els pèls de punta, pensar que abans assaboria els llavis de Juanjo i ara el que assaborisc són les meues llàgrimes em fa mal, em fa mal el cor, em fa mal el cos, em fa mal l’ànima.



And I don’t ever need your love

but you treat me like a stranger and

that’s feel so rough

No you didn't have to stoop so low

Have your friends collect your records and then change your number

I guess that I don't need that though

Now you're just somebody that I used to know




Tinc els ulls humits, reprimisc els sentiments per a quan em facen falta de veritat. Me’ls eixugue amb les mànegues de la samarreta i una dona d’uns quaranta anys que estava al meu costat em solta amb un halo de xafardeig.



- Estàs bé xicon?- va dir alhora que m’analitzava de cap a peus com l’anunci eixe de la sogra robot amb els ulls làser.



- Sí,sí , està tot bé, moltes gràcies per preguntar- Vaig dir-li mentre pujava el volum de la música.



Amb el seu rostre de insatisfacció: morros arrugats i cella alçada, va girar el cap , amagant-se en el seu periòdic, amb la notícia de la Dora Bonnín i una gran foto d’ella a la portada.



Ara pensava en el títol de la cançó, «algú que jo solia conéixer» en anglés, el títol de la cançó em recordava a mi, no em reconec, si som sincers amb nosaltres mateixos, vaig trencar amb el Juanjo perquè vaig tindre una aventura amb altre home. Eixa paraula m’apunyalava el cor cada vegada que ho pense, el sentiment de culpa el tinc corrent per les meus venes, artèries, capil·lars i tots els conductes sanguinis del meu cos, jo em sentia a soles, el meu amor treballava i no arribava fins la nit, els dies que no eren cap de setmana, Marc anava al col·legi i per un moment sentia la soledat del personatge del meu llibre, que no tardarà en publicar-se, cosa que em posa dels nervis, però sobte una altra vegada el tema de la meua infidelitat, necessitava un poc d’atenció i mim, alguna persona que em portara a la lluna com em deia el Juanjo, perquè pareix ser que ell havia aparcat el coet massa temps i ens estava passant factura en la nostra relació. Va ser només una nit, però em vaig sentir estimat, poderós, que la meua vida no era un complet desastre i que jo no era un fracassat.



El tren havia arribat a Barcelona, mentre eixia del vagó el sol enlluernà els meus ulls i vaig buscar a la butxaca les ulleres de sol que a més, podrien tapar-me les marcades ulleres produïdes per l'insomni. «Ara mateix mataria per un café gairebé bullint i un cigarret». Aní a la cafeteria a pel café. Quan vaig sortir, em vaig posar el cigarret als llavis i una veu coneguda em va fer girar-me cap a la esquerra.



-Vols foc amor?

-Marina?- Digué bocabadat- Et vaig dir que no calia que vingueres a per mi – Vaig dir-li mentre ella m’encenia el cigarret.



- Volia donar-te una sorpresa- I fa una carassa amb la boca

Ens abracem molt fort, feia molt de temps que no ens veiem en persona.



- Ja ni el maquillatge pot fer desaparéixer les arrugues ehh – Li vaig dir entre rialles.



- Ni a tu la ploma, bonic – va dir ella entre rialles també – Vinga puja al cotxe que m’estic pixant.



- Tens el lavabo al darrere.



- Ni morta aniré al lavabo d’una estació de tren- Soltà per la boca mirant-se els seus nous Loboutin.

Negue el cap amb un somriure dibuixat mentre pugem al cotxe.
 
AbrahamyO | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]