F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La veritat sobre la Dora (mariaaespuny)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Capítol I

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada volta més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre, un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos. Tot i això, havia anat escrivint petites coses, però no va ser fins que em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín que no em vaig posar a escriure de debò.

Tot va començar el vint de novembre, quan, després d’uns dies sense sortir de casa, vaig decidir que era hora de sortir-ne i aprofitar per comprar tot el que em feia falta i que no havia tingut ganes d’anar a buscar. Tenia alguna petita història escrita que volia ensenyar a la meva editora, així que vaig pensar que podia anar a Barcelona (seu de l’editorial), i, de pas, aprofitar per comprar alguna cosa. Vivia en un apartament petit, ple de trastos pertot. Era un cinquè pis, de manera que quan sortia al balcó (cosa que només feia per no fumar dins de casa), les vistes eren bastant bones. No m’havia acabat mai de fer gaire el pes ja que sempre havia tingut una mica de vertigen. El pis només tenia les habitacions necessàries per poder viure més o menys còmodament, cosa que ja m’anava bé perquè des del dia que ens vam divorciar amb la meva exparella, havia viscut sol. Encara tenia fotos amb ella guardades en unes caixes que no havia tingut temps de llençar. Sort que en Pol, el meu fill, no havia vingut mai a casa meva, perquè com que estava feta un desastre, probablement, la seva mare no l’hauria deixat tornar més. Després d’haver fet una llista per la compra (sóc una persona bastant despistada), vaig agafar una camisa decent de l’armari, em vaig rentar la cara i em vaig posar les sabates disposat a sortir.

No vaig agafar el cotxe, m’estimava més caminar. El trajecte era curt, però això no va impedir que ensopegués amb tots els coneguts possibles: com que vivia en un poble petit, era impossible que no ens coneguessim tots. En Josep (o “el Pepe”, com li dèiem alguns), el propietari del bar on anava sempre; en Mingo, l’avi que sempre es trobava al bar o la Joana, una treballadora del forn de pa que sempre tenia a punt una baguette per donar-me. Després de saludar-los a tots com si no ens haguéssim vist en molt de temps (que de fet, era una mica cert), vaig emprendre el meu camí cap a l’estació. Vaig comprar un tiquet i em vaig dirigir cap a l’andana corresponent. Només hi havia un senyor assegut al banc, cosa que va fer que aquella estació es veiés molt solitària. Em vaig asseure al seu costat. Ell llegia el diari. Inconscientment, els meus ulls es van fixar en una petita notícia que hi havia al marge d’una pàgina on parlava de probablement, l’única persona amb una mica de fama del poble: la Dora Bonnín, una noia que pintava quadres abstractes i que, amb això, havia aconseguit un bon nom.

No vaig saber com reaccionar. La Dora. Aquella noia que sempre tenia un somriure que t’alegrava el dia per molt dolent que hagués sigut. La nòvia d'en Dan, el meu germà, amb qui estaven a punt de tenir el seu primer fill. No ho entenia. Com podia ser que s’hagués mort? Quan vaig tornar a mirar el senyor, ja havia tancat el diari i s’aixecava per accedir al tren. En aquells moments, no em podia moure, i molt menys, pujar al ferrocarril. Havia de trucar a en Dan. Així doncs, vaig deixar estar la idea d’anar a Barcelona i vaig sortir de l’estació per trucar al meu germà.

– Dan, m’he assabentat de… bé, de la mort de la Dora. Com estàs? Et trobes bé? Com ha passat? Vull dir, se sap de què s’ha mort?– li vaig preguntar.

– Anar fent… costa d’assumir– va dir en Dan a través del telèfon. Tenia la veu trencada–. Encara no se sap de què ha mort, però. La va trobar la seva mare quan tornava de comprar, i ara ho estan investigant. De moment no m’han deixat veure-la.

Després d’una estona parlant, vaig penjar el telèfon i em vaig quedar una estona allà dret, reflexionant. No podia ser que una noia jove, de vint-i-cinc anys i amb una bona salut, s’hagués mort així de sobte. Hi havia d’haver un motiu darrere de tot allò. És per aquest motiu que vaig decidir investigar una mica pel meu compte. Vaig pensar que el millor que podia fer era anar a la policia. El meu millor amic, en Miquel, hi treballava , i, tot i que fos informació confidencial, sabia del cert que ell m’ho explicaria tot.

– Sabia que em vindries a veure– va dir-me en Miquel quan finalment em van deixar entrar al seu despatx–. Roger… ja saps que és informació confidencial. Aquest cop sí que no et puc explicar res.

– Va, Miquel, sé que en el fons m’ho vols explicar. Sé que no ha sigut de mort natural. Vaja, ho veig impossible. Digue’m el que saps, va, sisplau.

– No m’han dit res, i encara que en sabés alguna cosa, tampoc t’ho diria– va contestar-me en Miquel–. Però va, si m’assabento de res ja t’ho faré saber, i, sisplau, treu aquesta cara de pena. Però sobretot, no li…

– Pots dir a ningú– vaig acabar-li la frase–. Ja ho sé. Tranquil.

Al sortir de la comissaria, vaig encendre un cigarret mentre caminava cap al supermercat. L’editorial es podia esperar, però la nevera de la cuina, gairebé buida, indicava que començava a ser hora de fer la compra. Un cop allà, vaig treure la llista de la butxaca i vaig agafar tot el menjar que em feia falta.

Quan vaig arribar a casa, ben carregat, vaig recollir el correu de la bústia. Tot i que, igual que la majoria de la gent, tenia correu electrònic, jo preferia el sistema tradicional d’enviar cartes. Potser era perquè ho trobava més romàntic o simplement perquè no m’havia acabat d’adaptar a totes aquestes noves tecnologies. Vaig deixar les bosses al terra i vaig mirar qui m’havia escrit. La majoria eren factures per pagar, però entremig de totes aquestes, vaig trobar una carta que em va cridar l’atenció. M’havia escrit l’Helena, la meva exparella. Em vaig entaforar totes les cartes a la butxaca de la jaqueta i vaig pujar al pis.

Després d’haver guardat tots els queviures, em vaig asseure al sofà i vaig obrir la carta. Em demanava que li enviés els diners que li havia promès (no entenc perquè no havia recordat que només m’escrivia per interessos), però també hi va afegir una cosa que no m’esperava: El cap de setmana següent havia de marxar del país per un motiu de feina i em demanava si en Pol es podia quedar amb mi aquests dos dies. La il·lusió que em va fer poder passar dos dies amb el meu fill va marxar ràpidament al pensar que això comportava fer una neteja intensa de la casa. Vaig decidir que el dilluns em posaria a endreçar-ho tot, ja que en aquells moments estava massa cansat per posar-me a fer feina.

Em vaig preparar un dinar simple, però bo, i em vaig emportar el plat al sofà. Després de tot el temps vivint sol, m’hi havia acostumat: dormir sol, tenir el lavabo tot per a mi o haver-ho de fer tot jo, i ho feia com si ho hagués estat fent tota la vida. Només hi havia una cosa que encara em costava. Els àpats. Sempre havia tingut algú amb qui conversar o, quan va néixer en Pol, vam estar mesos ocupats intentant que no llencés tot el menjar per terra. És per això que últimament m’havia acostumat a dinar al sofà mentre mirava la televisió.

Després d’estar una estona dormint, encara amb el plat brut a sobre el sofà, em va despertar el telèfon. Mig marejat per culpa d’aquella migdiada, em vaig aixecar per contestar.

– Si?– vaig preguntar.

– Roger? Sóc en Miquel. Tenies raó, Roger, tenies raó. No ha sigut de mort natural– va dir-me. Tenia la veu alterada, se’l notava nerviós.

– Què ha sigut, doncs?– li vaig preguntar mentre m’incorporava. Allò que m’havia comunicat m’havia fet despertar del tot.

– Tenia marques al coll, Roger. I no eren unes marques qualssevol. Algú l’ha assassinat.

 
mariaaespuny | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]