F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La reliquia del bosque encantado (jose_belchi_)
IES CAYETANO SEMPERE (Elx)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.

L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.

Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.




Capítol 1:  EL CORONEL

Se sap que el coronel Sebastiano Procolo va vindre a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925.El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat al morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.


L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un xic de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el xiquet vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.


Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia sigut el seu tio iaio Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del xic





Els encarregats de l'internat, li van comunicar a Benvenuto que disposava d'un parell d'hores per a recollir les seues coses i fer la seua maleta. Benvenuto estava emocionat, almenys més del normal. Des de la defunció de la seua mare, una part d'ell haguera desaparegut. No semblava ell mateix, estava sempre trist i desanimat; era com si l'ànima d'un mort estiguera ocupant el seu jove cos de 12 anys.


Van passar les hores, i el coronel arribà precipitat a l'internat, amb un lleuger estat d'embriaguesa. Es presentà en recepció, i allí es trobava Benvenuto, impacient per l'arribada d'aquest. Assegut amb les cames plegades i amb les seues mans suades sobre l'ansa de la seua maleta, no va tardar a adonar-se que el coronel ja havia arribat.


Les esperances de Benvenuto tampoc van tardar a esvair-se. A l’examinar detalladament l'aspecte físic del coronel, li va canviar l'expressió facial totalment.



Amb pantalons parcialment trencats, sabates desgastades, camisa descolorida, un pegat en l'ull esquerre i amb una olor repulsiva entre alcohol i tabac que eixia de la seua boca, es va acostar a Benvenuto.


“Vinga xiquet, agafa la teua maleta i anem-nos d'ací.”- Li va dir el coronel. Benvenuto, sense dir res i submís, el va seguir fins al cotxe, on es va pujar en la part de darrere. Anaven camí de la cabanya de Sebastiano, que estava a uns deu quilòmetres de l'internat. Durant el trajecte a la cabanya, cap dels dos va parlar massa. L'única conversa que van tindre, va ser quan el coronel li preguntà a Benvenuto sobre el seu nom, per a trencar el gel; aquest, li va respondre assentint amb el seu cap, sense dir molt més.





Després d'uns 20 minuts en el cotxe, el coronel aparcà enfront d'una cabanya una miqueta peculiar. “Ja hem arribat”- li diu al xic. Benvenuto, s'esperava una cabanya xicoteta, antiga, amb la fusta corcada i plena de teranyines. Gens similar al que en realitat es va trobar a la meitat d'aquell extens bosc. Es trobava enfront de la major cabanya que havia vist mai. Tenia dues plantes, xemeneia, un hort, un jardí immens amb una caseta per a gossos… Benvenuto també es va adonar que a la meitat del jardí havia sigut enterrat una cosa bastant gran, com de la seua grandària aproximadament. Això li va cridar molt l'atenció.



Una vegada van entrar a la casa, el coronel li va fer un recorregut molt ràpid de l´estança. Va passar pel menjador, la cuina, el bany, el jardí… i finalment l'habitació on Benvenuto anava a quedar-se. Abans d'entrar, li va dir al coronel: “I aqueixa?”- assenyalant a una porta al final del corredor, la qual estava tancada per dos cadenes de metall i amb un cartell vermell amb lletres en negre que deien: “NO ENTREU”. El coronel, lleugerament més nerviós de l'habitual, li va respondre que mai s'acostara a aqueixa habitació, i que si li veia per aquella zona de la casa, haurien conseqüències. “Desfés la maleta i posa't còmode, en una estona et cridaré per al sopar”- li va dir Sebastiano ràpidament per a canviar de tema.


El xaval es va posar a desfer-la, mentre observava la seua habitació, la qual no era precisament xicoteta. Disposava d'una televisió, un llit gran, un escriptori de fusta una mica vell, un armari que fins i tot superava l'altura del marc de la porta principal.


Benvenuto, una vegada ja instal·lat, es va tombar en el llit, inquiet, sense saber realment si, qui li havia adoptat, era una bona persona o una de dolenta. Sebastiano li havia tractat decentment fins llavors, de la qual cosa, no en tenia queixa, però el fet que tinguera una cosa soterrada a la meitat del jardí, i que hi haguera una habitació amb cadenats i un cartell en roig, no li donaven bona espina.



Benvenuto, tombat en el llit i amb son en els ulls, li va semblar escoltar uns sorolls molt estranys provinents d'aquella habitació tan misteriosa. No li va donar massa importància, encara que al principi va quedar una mica atemorit, imaginant-se què podria ser.




Temps més tard, Sebastiano el va cridar per a sopar a Benvenuto, i aquest no va tardar a presentar-se en el menjador, on la taula estava ja preparada. Sebastiano havia preparat de primer plat una sopa amb un aspecte per a res abellidor; Benvenuto, en sentir la olor, li van entrar ganes de vomitar. De segon plat, hi havia mig pollastre al forn. En veure-ho, va sospirar alleujat, i va pensar: “almenys això estarà bo”. I va encertar. Tenia tanta fam que no va tardar més de 5 minuts en acabar-se el sopar. El coronel, sorprès, li va eixir un somriure en veure menjar tan feliç al xic.



En finalitzar el sopar, el coronel va traure el tema de l'herència de les seues terres, per a parlar una mica amb Benvenuto. Va comentar que quan el seu oncle Antonio va morir, li va cedir aquella cabanya i part d'aqueixes terres. Aqueix nom, a Benvenuto li va sonar una miqueta familiar.


“Antonio? Antonio Morro?”- li va preguntar a Sebastiano. Aquest, va confirmar el seu dubte. En notar Sebastiano la cara de sorpresa del xaval, li va confessar que la seua adopció no va ser mera casualitat. El seu oncle, el qual li va cedir a Sebastiano part d'aquelles terres, era avi de Benvenuto. Malgrat que no eren família directa, va descobrir que ell era el seu net. En descobrir-ho, va saber que havia d'adoptar-li per a dur a terme el seu pla.


Benvenuto, a pesar que estava confús de moltes coses, va continuar escoltant al coronel. Aquest, li va comptar sobre el seu pla al xic, el qual es trobava una mica desconcertat.


El pla de Sebastiano consistia a desenterrar un bagul ocult per alguna part d'aquell extens bosc (aproximadament un parell d'hectàrees). El coronel, ja havia explorat moltes vegades la seva parcel·la de terra, a la recerca d'aquell tresor ocult, sense cap èxit. Segons li havia comptat el seu oncle, estava no gaire lluny d'aquella cabanya, però que potser no es trobava en la zona que ell havia heretat.





En escoltar això, Sebastiano immediatament es va posar a investigar qui era el propietari de les terres més pròximes, i ací va ser quan va descobrir que el propietari era un dels seus nets.




En escoltar tot això, Benvenuto estava enutjat. No es podia creure que havia sigut adoptat per a aconseguir dur a terme un estúpid pla. El seu enuig no va tardar molt a esvair-se, ja que el coronel, li va explicar què és el que hi havia dins d'aquell bagul enterrat. En aquell bagul misteriós, es trobava la fortuna de tots els avantpassats d'Antonio Morro, oncle de Sebastiano i avi de Benvenuto. Amb aquella quantitat de diners, tant ells dos com els seus futurs fills i nets, no haurien ni d'anar a escola, professors particulars vindrien a les seues cases. No haurien de viure en una caseta feta pols. Podrien viure en mansions enormes. No haurien ni d'anar a comprar el pa. Pagarien a un majordom perquè els fera totes aquestes tasques. Era tal la quantitat de diners soterrada, que Sebastiano vivia obsessionat de trobar-lo des de feia anys.



Benvenuto, en entendre-ho, li va preguntar al coronel que com podia ajudar-lo a trobar aqueix tresor. Sebastiano li va explicar, que ell creu que el tresor es trobava per la zona nord-oest de les terres del xic, i que demà al matí es posarien a la feina per a buscar aquell tresor. També li va advertir, que aquell bosc era molt perillós, i més de nit. Li va explicar que mai, mai, en cap concepte, Benvenuto havia d'estar en aquell bosc a la nit. Sebastiano havia vist moltes coses en aquell bosc, coses de les quals cap ésser humà és capaç d'imaginar.



En sentir tot això, se li va gelar la sang a Benvenuto. D'una banda estava atemorit, però, per l'altra, tenia moltes ganes d'anar-se'n d'aventures per a trobar aquell bagul enterrat amb tal fortuna.



Per fi, després de tant temps, el jove Benvenuto tornava a sentir-se bé, sentir-se viu i emocionat, com el xiquet de 9 anys que era.




L'endemà, tots dos es van posar a la feina.









Continuarà...


 
jose_belchi_ | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]