F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

L\'assassí literari (Marc11)
Col·legi Sant Miquel (Barcelona)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  Ser o no ser...

L'assassí literari

Primer capítol: Ser o no ser...



Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava. Va pensar que cap criminal deixaria una pista important sobre el seu delicte de manera voluntària. Va decidir no donar més voltes a aquest afer del misteriós llibre.



Els dies van passar lentament sense cap pista nova, i l’inspector, desesperat, va decidir donar un cop d’ull a l’estrany llibre que hi havia al costat del cadàver d’en Guillem Gual. Va examinar el llibre detingudament, però no va veure res que li cridés l’atenció. Obrí el seu ordinador i va teclejar el títol en busca d’informació sobre el llibre. Res rellevant que pogués aportar informació al cas. Finalment, va rendir-se al veure que no trobava res, però ell seguia convençut que aquell llibre volia dir alguna cosa. Tot plegat aquell assassinat era molt estrany. Sens dubte, realitzat per tot un professional. Ni rastre d'empremtes ni de l’arma homicida ni gravacions… Res. Només el cos de la víctima en un carreró aferrat a aquell maleït llibre.


El mòbil de l’inspector va començar a reproduir aquella musiqueta tan desagradable del seu telèfon quan indicava que algú li trucava. Era un número desconegut. Va tocar al botó d’acceptar la trucada.


—Digui. —va saludar l’inspector.


—Acaba d'aparèixer en el barri Gòtic un cadàver. —va anunciar una veu que no coneixia.


—Qui és vostè? —va demanar l’inspector.


—Un agent de la policia. És vostè l’inspector Tena?

—Sí, soc jo. Ara mateix estic treballant en un altre cas, probablement més important. Per què d’entre tots els inspectors de Barcelona em truquen precisament a mi? —va replicar secament l’Agustí.


—Sé perfectament quin cas està portant. El de l’assassí del llibre. Per això li truquem. Creiem que aquest cas pot estar relacionat. Hem trobat el cadàver de la Clara Fernández, una altra crítica literària. L'assassinat és semblant. Ha mort d’una bala al cap. L’ha trobat una noia en un carreró del barri Gòtic. No hi ha empremtes, ni arma, res. Com a l’altre cas. I per acabar-ho d’adobar, sostenia un llibre entre les mans. No obstant el títol d’aquest estic segur que li sonarà més.


—Quin és? —Va preguntar interessat l’inspector.


Hamlet, de William Shakespeare. Aquest nou assassinat, no li sembla massa coincidència?

—És clar que sí. Em pot enviar la seva ubicació? En trenta minuts seré allà.


L’inspector va agafar el seu cotxe, un de blanc que devia tenir més de quinze anys, i que estava una mica atrotinat. En una estona va arribar al lloc del nou delicte. Era un estret carreró fosc del barri Gòtic, només il·luminat per la trista llum que desprenia un solitari fanal. Una tanca policial estava situada a l’entrada del carreró, i al voltant diverses furgonetes de la policia. Un grup de curiosos tafanejaven a l’entrada, mentre alguns policies els demanaven educadament que es retiressin per tal de poder treballar més tranquils. L’Agustí va aparcar el cotxe a l’entrada del carreró i es va desplaçar cap a les furgonetes policials.



—Soc l’inspector Agustí Tena, un dels vostres companys m’ha trucat. —va dir a dos policies que parlaven recolzats a la furgoneta.

—Sí, efectivament. Ha estat en Joan, el nostre superior. Ara l’aviso. —va dir el policia més alt.


Va desaparèixer un moment i al cap d’un parell de minuts va tornar-hi acompanyat d’un altre individu. Era més baix que ell i una mica grassonet.

—Soc el Joan. —Es va presentar amablement— Li he trucat jo.


—Encantat. Inspector Agustí Tena. —va presentar-se tot encaixant-li la mà— Com estava al corrent del cas que jo portava?

—Quan he informat els meus superiors m’han dit que li truqués, que el seu era un cas massa similar.— va argumentar en Joan.


—El cas el porta vostè, Joan? —va preguntar amb interès l’inspector.


—No, l’han relacionat amb el seu cas i li han donat a vostè. Encara no n’estava informat?

—No, però segurament em deuen haver enviat un correu, fa un parell de dies que no l’obro. Podria donar-me més informació d’aquest cas, Joan? —va preguntar l’Agustí.


—De moment no sabem gaire cosa. Hem identificat la identitat de la víctima i de què treballava. No ens ha costat gaire identificar la causa de la mort, ja que té una marca molt evident al front. No hem trobat ni l’arma ni empremtes. Sens dubte, qui hagi comès aquests dos assassinats no és precisament un aficionat.

—La noia que us ha avisat no ha vist res? —va preguntar l’inspector.


—No. Sembla ser que viu en aquest carreró, al portal del fons, i quan entrava a casa seva l’ha vist.


—Podria estar mentint? —va suggerir l’inspector.


—En absolut. Hem comprovat que viu aquí i que havia sortit de la feina feia vint minuts. La pobra noia estava aterrida plorant quan hem arribat.


—Com és que ningú ha sentit el tret? —l’inspector continuava martellejant amb preguntes aquell policia.


—Tot apunta que ha fet servir una arma amb silenciador. L'assassí ho tenia tot previst.


—Què sabem del llibre? —va demanar l’Agustí.


—Es tracta de Hamlet, una de les millors i més reconegudes obres de William Shakespeare. Suposo que sap quin llibre és. Tracta sobre un príncep danès…

—Ja ho sé tot això. —el va tallar l’Agustí.- Volia saber si hi havia alguna cosa estranya en ell.


—De moment res important, inspector.


—Em permet observar el cadàver? —va sol·licitar l’Agustí.


—Faltaria més.


En Joan va conduir l’inspector pel lúgubre carreró fins arribar al lloc del lamentable incident.


La víctima es trobava estesa a terra amb la tragèdia de Shakespeare aferrada contra el pit. La portada del llibre era de color blanc, sense dibuixos, i al centre unes lletres grosses de color negre indicaven el títol i l’autor del llibre. La víctima mostrava una marca grossa de sang al mig del front, provocada per la bala que li havia pres la vida. La cara se li havia congelat en una ganyota de por per sempre. L’inspector va recollir el llibre del cos inert que descansava a terra. Va fullejar unes pàgines per comprovar que la història era Hamlet, i després de llegir la icónica frase: “Ser o no ser, aquesta és la qüestió, va confirmar que es tractava de la famosa obra de Shakespeare.


Va observar el llibre amb atenció durant uns minuts però no hi va veure res fora de lloc. Finalment va deixar el llibre on l’havia agafat. Després va retornar on estaven aparcades les furgonetes policials. Va estar parlant una estona més amb en Joan sobre aquest estrany cas i, finalment, va disposar-se a tornar al seu cotxe blanc que semblava tret d’un antiquari. Va pujar-hi i va retornar al seu pis de l’Eixample. Un cop allà va seguir donant-li voltes al cas. Quina investigació més inusual. Ja hi havien dues víctimes. Dues persones a qui havien pres la vida, i l’Agustí no podia fer-hi res. No hi havia cap fil per on començar a estirar, i els maleïts llibres no tenien cap sentit. Del primer no n’havia sentit a parlar mai, i el segon probablement era un dels llibres més reconeguts de tota la història. El cas no podia ser més estrany i tothom coincidia que l’assassí era tot un professional. El pitjor de tot es que, fos qui fos, no semblava tenir intenció d’aturar-se.

 
Marc11 | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]