F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Una nit de Sant Joan (ibzjani7)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)

Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.

I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:

—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.




Capítol 1:  A la meva pròxima vida vull ser una pedra

El meu animal es va negar a entrar a l’aigua, però en donar-li una petita espenta amb els peus cedí i avançà aigua endins. Quan ja ens havíem allunyat uns cinc metres de la platja, l’aigua em començà a tocar els peus. Estava gelada i a mesura que avançàvem començà a infiltrar-se a dintre de les meves botes, dels meus calçons fins que finalment m’arribà a la cintura.



Em vaig concentrar en el meu destí, el papagai. En tota aquesta estona no s’havia mogut ni un centímetre d’on era abans i ja només em quedaven uns metres per tenir-lo a l’abast. Vaig alleugerar el pas per a no espantar-lo i, just en allargar les mans en la seva direcció, va estendre les seves ales i sortí volant per sobre el meu cap. Per sort es dirigí a la platja. Quan se'm fica una cosa al cap no hi ha res que m’ho pugui impedir, per tant, em vaig decidir a caçar-lo: perseguir-lo a terra ferma i emportar-me’l a casa.



No és el primer cop que feia una cosa així, tenia la casa plena d’animals de tota mena, des de petits rosegadors com el conill fins a ocells i cavalls. La bèstia que m’havia decidit a treure avui era el meu vell amic Milà i en tenia dues més que es deien Santana i Zoedone, aquest darrer nom inspirat en l'egua que el príncep Karel Kinski montà a una de les carreres d’obstacles més famosa del 1830.



Em vaig afanyar a seguir al peixarro i a no perdre’l de vista. Sort que havia agafat al més ràpid dels tres cavalls. En un tres i no res ja era fora l’aigua i, sense perdre ni un segon, em vaig endinsar al bosc, on havia vist desaparèixer el papagai. Si no hagués estat tan fixat en la meva presa, potser m’hauria adonat que el bosc, el qual coneixia com la meva mà, ja no era com abans, o que els camins que s’havien quedat marcats pel pas de turistes que cercaven la platja havien desaparegut d’un moment per l’altre.



Després del que semblà una eternitat vaig sortir d’entre la immensa arbrada que m’envoltava. Havia arribat a un clar que es trobava en mig del bosc. Havia perdut al papagai de vista, però no vaig tardar ni un minut en oblidar-me’n d’ell. I la raó d’això era molt simple: no tenia ni idea d’on era. Sí, exacte, m’havia perdut.



On sóc? Com he arribat aquí? - Vaig dir en veu alta.







Vaig donar una volta arran dels arbres. El sol ja havia pujat al cel i brillava sobre mi amb una intensitat que hauria cremat a qualsevol altre. No hi havia ni un núvol que taqués el llenç blau que s’estirava fins a xocar amb la línia de l’horitzó per un costat i amb la serra de Tramuntana a l’altre. El terra estava cobert per una capa molt fina d’herba i algunes flors de colors distribuïts en cúmuls desiguals per tota la superfície. Si et fixaves molt, veies com les abelles transportaven el pol·len d’una planta a l’altra, o com els esquirols baixaven d’un arbre per pujar al següent.



No sé quanta estona vaig estar observant aquella meravella fins que la calma es veiés interrompuda per l’arribada de qui m’havia portat aquí. Començà a volar en cercles per sobre el meu cap fins que, sense avís previ, es precipités, amb el pic al davant, en la meva direcció. Sense pensar-m’ho dos cops, vaig aixecar els braços per a protegir-me el cap, però en realitzar aquest moviment, vaig caure del Milà a terra.



Em vaig despertar quan els sol ja estava a punt de desaparèixer. El primer en què em vaig fixar va ser que estava sol, el meu cavall ja no era amb mi. Estava una mica marejat, però no em podia quedar allí molt més. Em vaig recordar que era el dia de Sant Joan, bé, la nit de Sant Joan. Això significava que encara que tornés a casa no hi trobaria ningú, ja que la meva mare i la meva germana haurien partit per a veure com encenien el foc a la platja. Em vaig tastar les butxaques i, com havia pensat, les claus de cara no hi eren. Per tant, no tenia altra opció: tornaria a la platja per a torbar-me amb elles. Vaig tornar a mirar al cel. Fixant-me en la posició del Sol, haurien de ser prop de les deu, el qual significava que ja haurien encès el foc.



Normalment tinc molt bon sentit de l'orientació, però en aquest cas em va costar decidir-me per on anar. Va ser allí quan em vaig adonar que els camins del bosc havien desaparegut. Em va costar bastant molt fer-me el camí.



Portava el que semblava una hora caminant, el sol ja s’havia amagat i la foscor dominava el bosc. L’absència de llum em va fer alentir el meu pas i el fred que pareixia brotar de la penombra em va calar fins als ossos. Encara portava la roba xopa i tenia els dits dels peus congelats.



De sobte, vaig començar a escoltar a gent parlant. Si mirava al meu davant, podia reconèixer que a uns cinquanta metre el bosc començava a fer-se menys dens i s’obria pas a la platja, d’on provenia una llum ataronjada. Em va sobrevenir un sentiment d’alleujament. Vaig accelerar el pas fins que vaig arribar al límit del bosc. Ara podia escoltar clarament les veus. Primer vaig pensar en la gent del poble. Me’ls podia imaginar clarament: els nois i noies escoltant música per un altaveu, saltant i ballant al voltant del foc mentre que els pares els observaven, asseguts a sobre de tovalles bevent i xerrant entre ells.



Però en aturar-me i escoltar amb més atenció em vaig adonar que el que sentia no eren crits d’alegria, sinó crits de por i d’injustícia. Tampoc escoltava ni la música ni les conversacions de ningú, simplement gent bramant a tot pulmó. Allò em va espantar molt. Finalment vaig recollir el valor suficient per a sortir de la protecció dels arbres i veure que estava passant, tampoc és que tingués altra opció.



El que vaig veure em va deixar bocabadat i amb ganes de sortir corrent en la direcció oposada, amagar-me davall d’una roca i esperar que tot això només hagués estat un malson.



 
ibzjani7 | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]