F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Amb els ulls embenats (Marín Vespo)
IES Lluís Domènech i Montaner (Canet De Mar)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Un encàrrec inesperat

Dimecres 20 de desembre de 1995


Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (soc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.


Em dirigia a Barcelona per assistir a una reunió concertada per la meva editora, desconeixent el motiu per al qual m’havia citat. La veritat és que estava molt desconcertat, ja que m’havia convocat molt precipitadament. I sincerament, també estava bastant atemorit, pensava que anava a acomiadar-me. Encara que al final havia estat tot un desastre, també havíem tingut bons moments junts, ella havia estat la primera a confiar en mi com escriptor.


A l'elevador, tots aquests pensaments se’m van venir a sobre i vaig començar a suar. Quan les portes finalment es van obrir vaig veure aquella gran sala, on hi havia assistit nombroses reunions.

Per fi la vaig veure, allà asseguda, esperant-me amb el seu gran somriure, i no sé per què, però, em vaig traslladar al primer cop que vaig ser allà, quan encara no la coneixia i amb aquell mateix somriure, em va transmetre molta tranquil·litat. Totes les meves inquietuds es van esfumar.

- Bon dia, Berta, com estàs?

- Hola, Enric, asseu que hem de parlar - va dir seriosament. - Francament, la cosa va malament, t’he de donar un ultimàtum, vull proposar-te un encàrrec molt important i especial per tota Barcelona: un article necrològic. La família ens ho ha encarregat expressament a nosaltres i ens hi juguem molt. És la teva última oportunitat, si falles en aquest encàrrec, no tindrem més remei que acomiadar-te.

Per un segon em va passar pel cap el nom de la Dora Bonnín, tanmateix era gairebé improbable.

- Berta ja saps que aquests mesos no han estat fàcils per mi. Intentaré fer-ho el millor que pugui, t'ho prometo. Però... de qui es tracta?

- Segurament ja n'hauràs sentit a parlar. La passada nit va morir la primera violinista de l'Orquestra Simfònica de Barcelona.

- La Dora Bonnín… - vaig sospirar.

- Exactament. Ens hem compromès amb la família a publicar-lo d’aquí a una setmana, el dia 27 de desembre.

- Però Berta, els dies de Nadal em toca la custòdia del meu fill, ja ho saps.

- No estàs en la situació de demanar-me res, has tingut moltes altres ocasions que no has aprofitat. Espavila't com puguis Enric, em sap greu - va dir i va fer un glop del seu cafè. - L’esborrany el vull un dia abans, ens veiem llavors.

- D’acord, no et defraudaré. Fins d’aquí a sis dies - em vaig acomiadar donant-li la mà.

Vaig sortir per la porta amb la incertesa de com ho anava a poder fer. Notava tot el pes de l’editorial sobre les meves espatlles. La Dora Bonnín era una dona jove, alacantina, molt coneguda pel seu talent i el seu humor peculiar, però molt reservada amb la seva vida personal. No es coneixia res d’ella, només que havia arribat a la ciutat feia uns deu anys.

Vaig agafar el tren per dirigir-me al meu piset de Sant Salvador. Estava destrossat del trajecte i em vaig estirar al sofà baldat. Vaig fer-me una becaina i quan em vaig despertar ja era fosc. Vaig decidir agafar el meu vell portàtil i començar amb el treball que la Berta m’havia demanat. No anava a parlar solament sobre la seva carrera musical i el seu apreciat violí, és per això que vaig començar fent una recerca per Internet sobre aquesta jove per informar-me una mica més sobre la seva persona.

Em vaig assabentar que la Dora Bonnín havia passat tota la seva infantesa amb la seva mare i àvia a Altea. Durant la seva adolescència s’havia traslladat a València capital a la recerca de complir el seu somni de ser una gran violinista, tal com havia estat el seu pare abans de morir. L’havia perdut amb tan sols cinc anys. No obstant això, amb aquest curt període de temps, va ser capaç de transmetre-li el seu amor i passió cap a la música. Vaig estar investigant un parell d’hores més, però sorprenentment, no vaig trobar quasi res més i em vaig donar per vençut. Em vaig tornar a dormir.



Dijous 21 de desembre de 1995

El sol a la cara em va despertar a les onze del matí, sobresaltat perquè havia d’anar a recollir el meu fill Jaumet a l’escola en una hora. El tren sortia en deu minuts i amb un salt em vaig aixecar del sofà, vaig mirar-me al mirall tot l’embolic de cabells que duia sense fer molt de cas, vaig agafar les claus i la cartera i vaig sortir corrents cap a l’estació. Quan vaig arribar, el tren estava a punt de sortir, vaig córrer i vaig aconseguir colar-me dins. Només faltaven cinc minuts perquè el meu fill sortís de l’escola quan vaig arribar a l’estació del Vendrell, on vivia la meva exparella i el meu fill.

Quan per fi vaig arribar a la porta de l’escola, no hi havia ningú, vaig pensar que havia arribat massa tard. Aleshores tot preocupat vaig trucar la Marta, la mare del meu fill.

-Enric? Val més que sigui important, perquè estic treballant.

-Marta, tens al xiquet? - vaig exclamar tot esverat.

-Per què l’havia de tenir jo? Què ocorre? M’estàs preocupant - va contestar estranyada.

-Sí, dona, sí! Llavors on és en Jaume?

-A l’escola, on ha de ser sinó? Que li ha passat alguna cosa? Enric, on ets tu?

-A la porta de l’escola, però aquí no hi ha ningú.

-Tu ets boig o què tens al cap? Que el teu fill no surt fins la una, perquè és l’últim dia abans de les vacances de Nadal i fan un festival.

-Com que fins d’aquí una hora? La boja ets tu, que el nen sempre surt a les dotze no a la una.

-Mira que t’ho vaig repetir mil cops l'altre dia i no em vas escoltar, com sempre fas!

-Ostres! No me’n recordava! Tinc el cap en un altre lloc, quin desastre! Amb la feina que m’ha encomanat la Berta ho havia oblidat completament.

-La mare que et va parir! Sempre igual! Amb tu no hi ha solució! Aquesta és una de les raons per les quals em vaig separar de tu, no has canviat gens - va dir i sense deixar-me contestar va penjar el telèfon.

No sabia què fer en aquella estona i vaig decidir fer una volta pels carrers del Vendrell, no gaire lluny del col·legi. Em vaig parar en un bar molt humil i vaig decidir prendre’m una canya per matar el temps. Hi havia música de fons que feia que fora un ambient agradable, tanmateix, em va recordar tot el treball que em faltava encara per fer i que no havia començat.

Quan vaig mirar el rellotge ja era l’hora d’anar a recollir en Jaume. Vaig pagar a corre-cuita, vaig sortir corrents i em vaig equivocar de direcció, per la qual cosa, quan vaig arribar a l’escola pràcticament estava deserta. El meu fill em va cridar només veure’m i va avisar la mestra, que em va mirar amb mala cara i li va donar permís per venir amb mi. Aquesta dona era molt amiga de la Marta i segurament no li faltaria temps per anar-li a explicar la meva tardança, l’únic i primer dia que l’havia anat a buscar.

En Jaume va córrer fins a mi, va fer un salt i em va abraçar i fer dos petons, feia gairebé més de dues setmanes que no el veia.

-Què tal el dia bonic? Ara anirem a agafar el tren per anar cap a casa del papa.

-Bé!- va cridar emocionat el petit Jaume- Ja tenia ganes! Et trobava a faltar papa.

-I jo a tu fill meu, però ara tenim fins a Cap d’Any per estar els dos junts.

Vam arribar a casa i vaig fer-li el seu dinar preferit, macarrons, ja que era un plat fàcil de cuinar (no soc un bon cuiner, soc escriptor). Mentre dinàvem, el xiquet em va explicar tot el que havia fet durant la setmana, ningú podria imaginar mai el graciós que és.

Al vespre, vam anar al parc de la cantonada del barri. Em vaig asseure en un banc per vigilar al nen. De cop i volta vaig rebre un missatge d’un contacte desconegut, que deia:

“Estimat Sr. Soler,

Perdoni’m que us molesti, em dic Alba, soc la germana de la Dora Bonnín. Vam contactar amb la vostra editorial per l’article necrològic de la meva germana. Ens van mencionar que vostè seria l’encarregat d’escriure’l i ens van aportar el vostre contacte. Us agrairia que em truquéssiu tan aviat com llegíssiu el missatge. Tinc informació d’interès que m’agradaria comentar-la amb vostè perquè la pugui afegir a l’article. Moltes gràcies.

Salutacions,

Alba Bonnín”.



 
Marín Vespo | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]