F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Festival (AngelMartinez)
Escola La Salut Sabadell (Sabadell)
Inici: L’assassí que estimava els llibres (Martí Domínguez)

Aquella no semblava una mort més. L’home portava a les mans el llibre d’un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L’assassinat entès com una de les belles arts. L’inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l’assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s’anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l’inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l’estava llegint i n’anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d’una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l’inspector, perquè s’hauria de complicar un assassí deixant un llibre d’un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.




Capítol 1:  Una interrogació tediosa

Indicant el començament de l'obra, la foscor cobreix el carrer a excepció d'un fanal, que dona llum als dos protagonistes d’aquesta història, profanant el cos inert davant seu.



“Assistent, res més al cos?”


Entre queixa i queixa sobre la falta de personal em parla l’Agustí. Un home major, el color marró monopolitza la seva indumentària excepte per la jaqueta, de color una vegada verd fosc, ha perdut la seva gràcia amb el pas dels anys. Ell, en canvi, no s’ha deixat erosionar per l’acció continuada del temps, mantenint encara la passió pròpia de la joventut pel seu treball.



“Sembla que ja ho hem trobat tot, que haurà fet per acabar així?”



“Periodista cap al públic i xantatgista per guanyar diners, vam haver de tancar el cas fa mig any per falta de proves.”



Encara es pot apreciar un rastre de penediment per la investigació inacabada.



“Potser podem trobar més informació sobre els seus contactes, al cap i a la fi, és difícil extorsionar amb un forat al cor.”



“Creus que buidaran el sac només perquè el seu company està criant malves? Encara et queda molt per aprendre, en els meus temps...”



Veient com la conversa s’estava desviant perillosament per una tangent, l’Agustí decideix fer com que no ha passat res i resumir la investigació.



“Revisa una altra vegada el cos, l’únic que ens falta és deixar-nos proves importants.”



Donades les ordres de com procedir, es recolza sobre l’únic fanal que il·lumina el carreró i s’encén un cigar. La seva vista examina el llibre que acompanyava al periodista quan el van trobar.



Un llibre curt, de menys de dues-centes pàgines, impecable, podria trobar-se a la prestatgeria d’una llibreria i faltarien proves del seu ús, excepte per un detall, darrere la portada, la marca d’una biblioteca revela el seu origen.



“Assistent, dona-li una ullada a això, ho reconeixes?”



M’apropo al llibre per inspeccionar millor la marca.



Biblioteca d’Humanitats Joan Reglà



“No hi caic on es pot trobar, Joan Reglà... Tampoc em sona el nom.”



“I no pots usar aquest internet que tant us agrada als joves avui dia?”



Trec el mòbil i ràpidament cerco a internet la biblioteca en qüestió. 10 segons. 20 segons. Al cap de 30 segons, es torna impacient.



“Que no funciona?”



“Espera’t una mica home, que no m’arriba cobertura aquí.”



Deu segons més tard la pantalla deixa de mostrar el símbol de càrrega per mostrar els resultats de la cerca.



“Es troba al costat de la Universitat de València, normal que no ens soni, està a la quinta punyeta.”



L’Agustí arrufa les celles en escoltar la ubicació i inspecciona la resta del llibre, fins a detenir-se a la contraportada.



“Sembla que aquest llibre ha passat d’estar en la seva prestatgeria dins la biblioteca fins al costat d’un cadàver en menys de vint-i-quatre hores.”



Davant l’absurda afirmació reacciono amb el to més burlesc possible.



“Cas tancat, l’assassí era el bibliotecari, ens n’anem al bar a fer unes cerveses?”



Sospira i em dona el llibre mostrant la contraportada, en aquesta, la data en què el llibre ha sigut prestat, ahir.



“Sembla que les copes hauran d’esperar.”



Piadós del meu honor, s’absté de fer cap més comentari i continua amb la conversa.



“Tan bon punt arribin a recollir el cos escampem la boira, que hi ha una testimoni esperant a ser interrogada.”







En menys de deu minuts ja estem a la sala d’interrogacions. Les parets es troben cobertes d’un color blanc desgastat i, en algunes cantonades, humitat començava a deixar-se veure. Els mobles, són escassos, un armari fet servir d’arxivador, una taula ampla i dues cadires que trenquen el gris de la sala amb un vermell granat.



Des del costat de la porta observo l’escena desenvolupant-se davant meu. L’Agustí s’asseu davant la dona i aquesta, maquillant-se, ni s’immuta. La seva aparença comença amb una camiseta groga amb estampats verds llima, continua per un abric de pèl, passa per unes llargues ungles de color rosa fúcsia i acaba amb un cabell comparable només al d’una grua coronada. Sense dubte, una recepta per al desastre.



“Bona nit, abans de tot, disculpes pel retard, anem bastant curts de personal.”



“Ni que fos excusa! Fa cinc minuts que estic esperant, saps l’estressada que estic? Val més que acabis rapidet perquè m’he deixat la telenovel·la a mitges.”



L’Agustí, fent una demostració de la seva professionalitat, no es deixa esverar i continua amb un to formal.



“He sigut informat que vostè és la propietària d’un hotel en la proximitat de l’escena del crim i, des de la finestra, va veure com es desenvolupava la situació.”



“Correcte.”



“Va ser capaç de reconèixer cap tret en l’agressor?”



“No, estava tot fosc, era impossible veure res.”



Després d’aquest comentari, el silenci regna en la sala durant cinc segons.



“Si el carrer estava a les fosques, com pot estar tan convençuda que ha vist l’assassinat?”



Enxampada en la seva mentida, la dona, que fins ara no havia deixat de maquillar-se, baixa el petit mirall i el pintallavis, quan la seva mirada es creua amb la de l’inspector, la desvia ràpidament, llavors, contesta de forma nerviosa.



“Ara recordo, sí que hi havia llum, un fanal il·luminava el carrer, de fet, vaig poder veure perfectament tot el que va passar.”



Sense deixar que passi un moment, l’Agustí pressiona encara més.



“I que va succeir exactament?”



“L’assassí, donant-me l’esquena tota l’estona, li clava una punyalada i, quan ja ha caigut el cos a terra, deixa un llibre al seu costat, nosequé de les belles arts...”



Pensant que la seva història ha sigut prou convincent, la dona resumeix el seu maquillatge.



“Té vostè molt bona vista, per a ser capaç de llegir el títol d’un llibre a tanta distància.”



Adonant-se del seu error, la dona, esverada, es replanteja les seves opcions i, veient una oportunitat de fer-la cantar, l’Agustí continua de forma menys agressiva.



“Si reconeix la seva mentida i col·labora, podem fer els ulls grossos amb el que ha dit fins ara i, fins i tot, mirarem amb millors ulls la seva part en el cas.”



Ràpidament, la dona pren la seva decisió i parla.



“Tens raó, era mentida, sí que vaig veure a l’assassí i sí que el vaig reconèixer, és un jove coix que va passar la nit a l’hotel.”



“I quina és la seva relació amb ell?”



“Em va oferir una generosa suma de diners per guardar-li una carta durant una setmana, és per això que no volia dir res, hauria sigut difícil fer la transferència si està a redossa.”



“Té a sobre la carta en qüestió?”



“És clar, l’últim que voldria és perdre-la.”



La dona l’entrega la carta, m’apropo per a veure els seus continguts.





Bon dia,



Estic una mica atrafegat, així que seré breu, et proposo un joc al qual no podràs resistir-te.



En aquesta carta hi ha adjuntes algunes pistes, si aconsegueixes parar-me els peus abans que s’acabi el tems, tu guanyes, si no, centes de persones rebran un tiquet d’anada al cel.



Molta sort.






Ens quedem parats de la sorpresa, els dos plantejant-nos la veracitat de la carta per l'infantilisme que aquesta presenta. Després de rumiar una bona estona que fer, l’Agustí trenca el silenci.



“Em... Està vostè segura que no s’ha confós de carta?”


”Doncs clar que és aquesta, no veu que s’està fent tard? Deixa’m anar d’una vegada.”



Escorcollem el sobre que contenia la carta i trobem un mapa amb diverses marques i, al seu costat, un pamflet. Aquest últim conté imatges de tots els colors, mostrant el que es pot interpretar com un carnaval de magnituds desproporcionades, a sobre, un text.



Vine a la Universitat de València a gaudir de la millor experiència de la teva vida en el nostre festival de tres dies!



Una altra vegada, silenci.



“Assistent, tenim dues opcions, la primera, creure’ns els continguts de la carta, la segona, enxampar a aquest bromista.”



“Sembla que ens ha tocat un assassí amb un retorçat sentit de l’humor, vaig a comprar cafès, que hi ha una llarga nit esperant-nos.”



Ja preparats, ens dirigim els dos cap a la universitat, insegurs de què ens esperarà.

 
AngelMartinez | Inici: L’assassí que estimava els llibres
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]