Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».
La Patro és la seva germana, que feia mesos que li estava demanant a en Fran, que busquès alguna feina per guanyar diners i poder ajudar i viure per ell sol.
Estaven sols enmig del bosc. No portaven telèfon ni res per comunicar-se. Eren dies d’hivern i estaven congelats i molt cansats, però havien de seguir caminant per arribar fins a l’objectiu que tenien.
Van arribar a una casa de fusta, o això és el que semblava. Era gran, però semblava abandonada. Quan la van veure, no van dubtar ni un segón en entrar-hi. Just quan van entrar, van viatjar a un lloc preciós tots tres, van caure en un descampat amb flors i un sol que il·luminava el dia. Ja no tenien mal a les cames, ni estaven cansats, al contrari, se sentien vius i tenien molta energia. Però cap dels tres no sabíen on eren i no sabíen cap a on anar ni que fer. Estaven espantats pel que acabava de passar, però a la vegada, estaven una mica contents de no sentir més dolor a cap part del cos.
Tots tres es van aixecar i es van dirigir cap a on es ponia el sol. S’estava fent de nit i després de caminar durant una bona estona cap a qui sap on, van parar-se i van encendre una foguera, no tenien menjar, però cap dels tres tenía gana, ni en Fran, ni la Patro, ni en Fortuny. Es van estirar cap a dalt a mirar les estrelles i en cinc minuts, ja estaven els tres adormits.
En Fran es va despertar per culpa d’una llum que notava molt a prop de la cara i quan va obrir els ulls, es va espantar en veure que ja no hi era al mateix lloc que on s'havia adormit, estava desobicat, va mirar al seu voltant per veure on era, però només hi havien parets blanques al seu voltant i no estaven ni la Patro, ni en Fortuny. Però en veure una dona vestida de doctora entrant a l'habitació, va saber que era a l’hospital i que alguna cosa estranya estava passant.
La doctora va entrar i en Fran només va fer dues preguntes, que feia a l’hospital i on estaven la Patro i en Fortuny.
La doctora li va respondre la primera pregunta, dient-li que havia tingut un accident de cotxe, i li va respondre la segona pregunta, dient-li que qui eren la Patro i en Fortuny, en aquell moment el Fran es va quedar de pedra, ja que el que havia passat abans de viatjar a un altre lloc no era molt normal, però que ara li diguessin que qui eren, li va desconcertar del tot, ja que havia estat amb ells dos tota l’estona i durant tot el dia.
La doctora li va dir que es quedès al llit i que descansès fins l’hora de dinar. Ell va fer-li cas i es va quedar recordant el que havia passat durant tot el dia. Estava molt desconcertat i no sabia què fer, va tencar els ulls i de sobte, va escoltar la veu de la Patro cridant el seu nom. En Fran es va aixecar de cop com si hagués tingut un malson i quan va obrir el ulls, ja no hi era a l’hospital. Estava un altre cop amb la Patro, però el Fortuny no hi era. Nomès estaven la seva germana i ell enmig d'un lloc fosc on no hi havia res.