F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

(Juju)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  L'ANY TIRURANY

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.

De fet, és precisament per això, i un cúmul d’altres coses sense importància, que jo ara visc aquí. Els preus de la capital cada cop eren més desorbitats i vaig creure oportú traslladar-me a Sant Vicenç de Calders. La padrina Francina havia estat trobada morta a la seva butaca preferida un dissabte al migdia. M’havia deixat una herència considerable que va fer possible aquest intent de canvi. Segurament, si hagués tingut més ganes i motivació, hauria pogut trobar alguna cosa més a prop de Barcelona i en millors condicions, però en aquell moment necessitava desconnectar, tornar a començar com feia quinze anys havia hagut de fer. És el que m’hagués agradat, però la vida té aquestes coses que, quan menys t’ho esperes, el passat ve a trucar a la porta.

Tot va començar un 15 de juny. Aquell dilluns 15. Feia cosa de dues setmanes que m’havia instal·lat a Sant Vicenç. Bé, això “d’instal·lat” és una manera de parlar, perquè no havia obert pràcticament cap caixa. Feia un dia gris, d’aquells que no et conviden a sortir de casa. No se sentia cap so, cap ocell, cap cotxe, només la remor del vent. Vaig fer una ullada a la sala d’estar. Feia pena. Tot en un estat pèssim, deixat de la mà de Déu. No havia tingut temps de parar quiet i contemplar el que anys enrere havia estat testimoni de l’amor i el caliu de la família anterior. La llar de foc encesa per acabar de passar el dia de Nadal, amb el tió i l’arbre impacients per l’arribada dels Reis Mags. O els nens obrint la mànega del jardí per jugar amb l’aigua i fer passar els inacabables dies de les vacances d’estiu. Jo mai seria capaç de fer-li justícia a la casa. Mai no li podria proporcionar les alegries que, en un passat no gaire llunyà, havien tingut lloc entre les seves parets.

La mirada se’m va parar de cop a la prestatgeria buida. Quin mal d’ulls. Una bona prestatgeria sempre dona ambient a la sala, per molt desordenada i horrorosa que sigui. La necessitat d’omplir-la em va poder, cosa de la professió, vull pensar. Vaig anar a buscar la caixa dels llibres.El Petit Príncep. Feia temps que me l’havia llegit, potser hauria de tornar-hi. Els vaig anar col·locant com vaig poder sobre el prestatge, ja els ordenaria alfabèticament quan tingués temps. No sé en què deuria pensar, perquè de temps no en vaig tenir mai més. Quan passaven tres minuts d’un quart d’onze, un pit-roig va començar a cantar. Era el telèfon. El meu fill s’havia obsessionat amb aquell ocell i li feia molta gràcia. Potser era el cant o potser era el color, però tenir-lo de to de trucada era un dels únics records de quan vam ser una família feliç. Ara ja tenia 5 anys, potser no li feien gràcia.

– Digui?

– Hola, Jaume. – va respondre una veu que, tot i no reconèixer, m’era familiar.

– Qui és?

– Soc en Martí, en Martí Pons.

– Ostres Martí, quant de temps. Com és que truques? – vaig preguntar.

– Veuràs, em sap molt de greu haver de donar-te aquestes notícies, però na – Marga és morta.

– Morta? Na Marga? Què ha estat? – moltes preguntes van començar a omplir-me el cap.

– Un accident.

En aquells moments, el món se’m va caure als peus. No podia ser. No podia ser veritat. Feia dos anys que no parlava amb ella. No podia ser. Un matí, al llevar-me, no havia trobat ningú a casa. Havia decidit partir. Va desaparèixer sense avisar i, a més, va endur-se el nen. El meu fill.

– I en Marcel? Què passarà amb ell?

– També trucava per això. La seva custòdia queda a les teves mans.

– Bé, però amb qui és ara?

– A ca mons pares.– va fer una pausa – l’han anat a buscar a l’escola. El podràs passar a recollir?

– Sí, és clar. Com és que no l’has recollit tu, en Marcel?

– No som a Barcelona. Fa un any que vaig tornar a Montuïri.

– Bé, doncs passaré a recollir-lo d’aquí una estona. Està bé tenir notícies vostres dos anys després, encara que siguin aquestes.

– Sí... mos veim.

Va penjar. Aquests minuts de trucada em capgiraren la vida. De cop i volta tornava a tenir un fill. Ja tenia cinc anys i no sabia quina cara feia, què li agradava, què no li agradava... no en sabia res. Per una banda, m’alegrava que se’m tornés el que un dia em va desaparèixer de les mans sense cap mena de justificació, que per fi pogués tornar a viure la vida que ja havia donat per perduda. Però per l’altra, el que havia hagut de passar perquè es donés la situació em sabia greu. No em semblava gens bé el que havia fet la Marga; de fet, estava molt emprenyat amb ella. Amb ella i amb el seu germà, que la va encobrir. I va i truca amb aquestes notícies. Ja tenia les sabates posades i sortia per la porta; el tren sortia d’aquí a trenta minuts.


································


A la mà hi duia tota la vida d’en Marcel recollida, tot el que ell havia decidit endur-se. Em va agafar l’altra mà. Poder tornar a sentir la seva pell em va dur dos anys enrere, quan amb prou feines me la podia agafar. Vam anar a buscar el tren. Plovia. L’olor dels carrers humits de Barcelona va omplir el meu interior. El plugim de feia deu minuts s’havia deixat caure sobre els arbres, els cotxes i els carrers. L’aigua sempre aconsegueix arribar a tot arreu, per molt que se la intenti evitar, sempre acaba atrapant a qui vol atrapar. En baixar a l’andana l’olor va canviar dràsticament. Faltaven vint minuts perquè arribés el tren, tot i que segurament n’acabarien sent trenta.


– Papa, la mama s’ha mort? – em va preguntar el Marcel.

Li vaig dirigir la mirada. Aquells ulls d’infant, radiants de joventut i d’innocència, feien una pregunta que en realitat no volia resposta.

– Sí, fill. – vaig fer una pausa, potser un pèl massa dramàtica – la mama s’ha mort.

– I què fem aquí?

– Anem a casa.

I allà ho vaig deixar. No tenia ganes de parlar. Tot havia estat molt ràpid. Trajecte gairebé exprés de Sant Vicenç de Calders a Barcelona i de Barcelona a Sant Vicenç de Calders. Vaig mirar el Marcel. Tenia la mirada fixa a les vies. Hi havia un ratolí rosegant les restes d’una bossa de patates que algú devia haver tirat.

– Coneixes un poble que es diu Sant Vicenç de Calders? – li vaig preguntar.

No sabia com trencar el gel, com tractar-lo, però sí que sabia que ell no en tenia la culpa de l’entristida i incompresa ràbia que m’havia envaït. Va fer que no amb el cap, sense ni tan sols alçar la vista del rosegador, que seguia buscant alguna cosa per menjar.

– Està a prop de Coma-ruga, allà on a vegades havíem anat a passar el cap de setmana. Te’n recordes?

Va tornar a fer que no amb el cap.

– Bé, no passa res, d’aquí una estona el veuràs. Visc en una casa que té una mica de jardí i, des de la finestra de la teva habitació es pot veure la mar. T’agrada la mar?

– Sí, a vegades hi anem amb la mama.

Aquest “hi anem” em va trencar el cor. No sé si no acabava de processar la mort de la seva mare, però no vaig ser capaç de dir-li res.

– Doncs si vols, demà hi podrem anar. Avui no, que quan arribem ja serà fosc. Al poble també hi ha nens. Ara que és estiu surten a jugar al vespre, quan el sol ja és prou baix i la calor deixa sortir de casa.

– Papa.

– Si?

– Has dit que tenies jardí?

– Sí.

– Podrem tenir un gos?

– Ja veurem. – la resposta era no.

Vaig alçar la vista. El ratolí havia decidit tirar la tovallola, no hi havia res més per menjar. A l’esquerra em va semblar reconèixer algú. No podia ser, era impossible. Feia anys que no el veia. Anys i panys. Jo no estava per parlar gaire, necessitava silenci, però em va reconèixer.

– Jaume?

– Hola, Pere! Quant de temps. Com va?

– Bé. Molt bé. I aquest nin d’aquí?

– En Marcel, el meu fill. – vaig respondre quan entrava un tren a l’andana.

El Pere em va fer adéu amb la mà, havia de pujar al comboi.

– Pere, espera – es va girar – sé que ja fa temps, però em sap greu la mort de ta mare.

– Gràcies.– va semblar que marxava per es va tornar a girar – Hauries de tornar a casa, a Montuïri tothom et troba a faltar.– va acabar afegint.

Pere Bonnín, gran amic de la infància. Havíem compartit classe, passàvem junts totes les tardes i els inacabables dies d’estiu. Junts havíem intentat no fer-nos grans. Però tot té un final. El nostre va arribar ara deu fer quinze anys, quan vaig voler deixar-ho tot enrere i vaig marxar cap a Catalunya. Què hi feia a Barcelona? El trajecte de tornada va ser silenciós, dels que a mi m’agraden. Aquell fugaç retrobament amb el passat seria l’inici d’una nova etapa.

 
Juju | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]