El cos sense vida, jeia a terra, amb un bassal de sang que és feia cada vegada més gran a mesura que passaven els segons.
Llavors, és va espavilar. El crim no se solucionaria si ell és quedava observant el cadàver buscant pistes que revelarien la relació del llibre amb el crim.
L’assassinat entès com una de les belles arts. Aquest era el títol del llibre. Que ironic, oi?
- Alguna pista? -va preguntar una veu darrere seu.
Al girar-se, va trobar-se amb la curiosa mirada d’un dels més recents, més joves però tot i així més eficients inspectors del cos policíac. Havia arribat feia poc, però la feina que feia, la realitzava de manera impecable.
- No Torres, encara no.
L’Aleix Torres, va passejar la seva curiosa mirada pel cos. Era com un nen petit observant un escarabat dins d’un pot. Curiós. Massa curiós, a vegades.
- Inspector Tena…
- Que em diguis Agustí coi. -va corretgir-lo l’inspector veterà.
- Agustí doncs, -va continuar- hi ha un paper que sobresurt del llibre.
L’Agustí Tena, va girar el cap en direcció a les mans del cos sense vida. Descansant entre les pàgines del llibre, sobresortia tímidament un paper groguenc, com si no hagués de ser vist.
Es va ajupir al costat del cos i la seva mà enguantada va apropiar-se del llibre. Com és que no ho havia vist abans?
Va obrir el llibre per la pàgina marcada, amb el jove inspector expectant al seu costat.
Pàgina cinquanta. Línia tres. Cinquena paraula subratllada.
Els dos inspectors, van aixecar el cap. Va semblar com si aquella descoberta els hagués obert els ulls. Van poder veure el bolígraf a la butxaca de l’americana de la víctima. Van poder veure que la mà esquerra tapava la butxaca, com si l’amagués de la persona que li va brindar la mort.
Van centrar la mirada en la pàgina. La paraula subratllada era vermell.
L’Agustí és va mirar la paraula com si fos la primera vegada que la veiés. Que carai hi tenia a veure aquesta paraula amb l'assassinat? Potser és referia al color de la sang? A alguna característica de l’assassí?
- Inspec… Agustí -va cridar-lo l’Aleix.
- Digues.
- Hi ha una altra cosa escrita al paper.
Van agafar el paper que sobresortia del llibre. Amb lletra caotica i desordenada hi havia escrita la paraula dama.
Dama i vermell. Estaven relacionades d’alguna manera, aquestes paraules? Probablement si, però de moment no entenien la relació entre elles.
- Tena! Torres! Porteu el llibre al laboratori i que l’analitzin. -va ordenar el detectiu.
Van agafar el cotxe. L’Agustí conduïa i l’Aleix fullejava el llibre en busca d’alguna altra pista. Examinava les pàgines una per una, amb l’observació propia d’un científic. L’Agustí se’l mirava a cua d’ull.
- Si t’hi trobes un bitllet me’l dones, eh?
L’Aleix va deixar sortir una rialla, arribant al final del llibre. En aquell moment, se li van obrir els ulls com plats.
- Pari el cotxe!
L’Agustí una mica més i s’emporta un ciclista. Va parar el cotxe i és va girar, amb una expressió d’entre espantat i furiós. Va desviar-se de la carretera i és va aturar.
- És pot saber què fas, tros d’ase?! -va esbroncar-lo el seu superior- Que no veus que…?!
- Miri! -va contestar-li ell, obrint el llibre per la última página.
Allí, escrit en tinta negra hi havia una dedicatoria.
Per a la Delia Rouge.
Llavors, l’inspector Tena va començar a lligar caps. Rouge significa vermell en francès. És a dir que aquesta tal Delia, tenia alguna cosa que veure amb el cas.
De sobte, van sentir un cotxe que és deturava al costat del seu. Un cotxe vermell. L’Agustí va agafar la pistola i va baixar posant-se-la a la butxaca. L’Aleix el va seguir, aguantant la respiració.
L’ambient era dens i la tensió és podia tallar amb un ganivet. La porta del cotxe vermell és va obrir, revelant una dona jove, vestida amb una gabardina gris i un mocador roig al cap el qual no s’hi va estar gaire temps allí. Se’l va treure, deixant que uns cabells negres com l’ala d’un corb caiguessin en cascada per damunt de les seves espatlles.
- Vostè és l’Agustí Tena?
Tenia un lleu accent francès.
- Qui pregunta? -el to de veu de l’inspector era ferm i segur.
Tot i així, va tensar-se una mica quan ella va clavar els seus ulls marrons en ell.
- Em dic Delia Rouge -va afirmar- i he de parlar amb vostè i el seu company.
L’Aleix va deixar anar un sospir que no sabía que estaba aguantant. Les coses s’acabaven de posar d’allò més interessants.
- De que vol parlar, senyoreta?
Ella va arrugar el front.
- De l'assassinat de Guillem Gual, -va mirar al seu voltant, temerosa - però aquí no. Pugeu.
Era ella la Delia Rouge de debò? Podien confiar en ella? Aquestes i més preguntes circulaven a tota pastilla en les ments dels dos inspectors.
Llavors, és va sentir una pistola disparar.
Tot va passar molt ràpidament. El següent que l’Agustí va saber, va ser que és trobava al cotxe vermell de la Dalia Rouge amb el braç dret travessat per una bala. Al seu costat, L’Aleix intentava parar l’hemorràgia.
Definitivament, les coses eren cada vegada més interessants.
|