F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

El ressorgiment de les lletres ("bergua")
Escola Vedruna Balaguer (Balaguer)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Les primeres investigacions

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.



Marxava cap a Barcelona, en busca d’una recuperació que el meu cos, el meu cervell i els meus comptes bancaris portaven molt de temps demanant. Iniciava una nova vida ignorant tot el que m’havia passat els últims anys, començant per un parell d’horrosos fracassos literaris, continuant per la meva relació amb la meva parella i finalitzant amb la meva catàstrofe econòmica donada la manca d’ingressos fixos.



Havia rebut una oportunitat d’or de mà del prestigiós diari local El diari de la capital, tot i que la meva feina diferia bastant de les meves aficions prèvies. Havia decidit canviar d’aires i endinsar-me al món de la premsa policíaca. No sabia com funcionaria el meu paper a l’empresa, però m’imaginava que la feina no s’acabaria mai. En el fons, això m’aniria bé per distreure’m i iniciar una nova vida ignorant el meu passat.



Quan vaig arribar a Barcelona, vaig veure el meu canvi de vida reflectit en una meravellosa ciutat. Vaig instal·lar-me en un petit apartament a l’Eixample, amb totes les comoditats possibles que et pot oferir un pis de 45 metres quadrats: un despatx, una habitació, un bany, una cuina i una sala d’estar, tot i que no gaudiria de molt temps lliure en els pròxims mesos.



Al dia següent, vaig agafar un autobús fins a les oficines centrals, estratègicament situades en un dels quioscos més famosos de Barcelona. Era un bloc de pisos d’una dotzena de plantes, d’aquells que pares a mirar-te’l un parell de vegades abans de seguir caminant. La façana era sinuosa, pintada d’un color groc clar, que ressaltava la vista dels vianants. Vaig pujar fins al setè pis per a dirigir-me al meu despatx. Vaig rebre la benvinguda per part del meu cap i dels nous companys de feina: dos dones de mitjana edat i un noi jove, que rondava la vintena d’anys i tenia el típic aire de becari que no sap on para.



Després del petit comitè de benvinguda, vaig començar la meva feina. L’Albert, el meu cap, m’havia encomanat un cas. En l’instant que l’Albert va anomenar la Dora Bonnín, la meva ment va començar a recordar aquell petit reportatge, que vaig llegir un parell de dies abans de camí a Barcelona. Parlava d’una noia assassinada durant una festa en una finca als afores de la ciutat comtal. La policia sospitava dels trenta-tres assistents a la festa, tot i que es començaven a descartar algunes persones. La meva feina era explicar amb tot el detall possible el que havia succeït, i comptava amb tots els informes prèviament redactats per la policia.



Així doncs, vaig endinsar de ple en l’assassinat de la Dora Bonnín.



La policia no tenia quasi dades del que va passar dins de la finca, però el que sí coneixien amb claredat eren les últimes hores de la vida de la Dora. Tenia 25 anys, treballava com a professora en un institut de la zona i residia en un petit pis ben a prop del centre. El seu historial acadèmic era digne de menció: va ser la millor de la seva generació en Magisteri, va aconseguir una plaça fixa amb només 22 anys, i els seus alumnes la consideraven una de les millors mestres que havien tingut.



Durant el registre del seu pis, la policia no havia trobat res especial: ni joies ni res amb un valor molt gran. Tan sols se sabia qui l’havia convidat a la festa. Havia estat la seva millor amiga, una companya de feina de la Dora. Investigant els assistents al convit, em vaig fixar en que n’hi havia com a mínim una dotzena que havien tingut antecedents penals; tots per delictes com el tràfic de drogues o el furt. Això no semblava gens normal havent vist com era la Dora. En quin món s’havia ficat la noia?



Vaig estar un parell d’hores revisant qualsevol tipus d’informació rellevant, i després d’un parell d’esborranys, ja tenia fet el meu primer article preparat. Després de la revisió i seguida acceptació de l’Albert, el vam afegir a l’edició del dia següent.



Tot i que la meva feina no es va acabar en el cas de la Dora, la resta de noves donades per la policia no van captar la meva atenció, eren simples robatoris o atracaments.



Després d’un llarg dia vaig arribar a casa. Jo estava a punt de relaxar-me una estona i mirar la tele amb calma, però el meu descans va acabar en el mateix instant que vaig rebre una trucada de l’Albert. Em va anunciar que tenien notícies respecte al cas de la Dora, i que la policia en persona havia vingut a les oficines.



Vaig sortir de l’apartament a correcuita, i després de la ràpida arribada a l’edifici groc, els meus companys em van assaltar amb una quantitat d’informació que el meu cervell, ja mig adormit, va tardar en assumir.



Al no tenir proves contra cap dels acusats, els van deixar marxar. Al cap d’una hora, i en un carreró sense sortida, l’amiga de la Dora, la que havia assistit a la festa amb ella, es va suïcidar.



 
"bergua" | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]